Per deferència de la revista germana Viento Sur
Jaime Pastor | Miguel Urbán 12/Oct/2024| Estat espanyol, Corrupció, Monarquia espanyola
El famós escriptor Ramon Maria de la Vall-Inclán va escriure el 1931, poc després que Alfons XIII fugida del país i es proclamés la II República: “Els espanyols han fet fora a l’últim dels Borbons no per rei, sinó per lladre”. Com si fos una premonició que perseguís la seva família, igual que el seu avi, Joan Carles I, fidel continuador de la tradició cleptòmana de la seva dinastia, va fugir a l’autocràcia dels Emirats Àrabs assetjat pels escàndols de corrupció. Mentrestant, el seu fill Felip VI i la seva cort de corifeus mediàtics porten una dècada de regnat intentant separar-se del llast del llegat de corrupteles del seu pare. I quan sembla que ja no pot aparèixer cap tripijoc més, surten a la llum noves revelacions que confirmen, una vegada més, la naturalesa reaccionària i parasitària de la monarquia borbònica que l’ha caracteritzada al llarg de tota la seva història.
L’arxiu de les investigacions contra el rei emèrit per part de la Fiscalia Anticorrupció i la Fiscalia del Cantó de Ginebra (Suïssa) va ser el tret de sortida perquè Joan Carles I creés una fundació per tal de reunificar la seva fortuna dispersa en diversos paradisos fiscals i que la revista Forbes calcula uns 2.000 milions d’euros. Una fundació amb seu a Abu Dhabi, lloc amb una fiscalitat gairebé nul·la i que permet el secret de les normes de funcionament i la veritable titularitat dels béns, escapant així del control de la justícia i de la fiscalitat espanyola.
El nou tripijoc de l’emèrit amb la fundació per preservar el botí acumulat per aquest cleptòman de l’erari públic al llarg de tota la vida podria concórrer en diferents delictes fiscals i de blanqueig de capitals. Per això era fonamental una cortina de fum, una nova campanya publicitària que utilitzés el poc crèdit públic que queda al joancarlisme 1. I què millor per això que decidir publicar les seves Memòries sota el suggerent títol de Reconciliació, encara que, una vegada més, els escàndols persegueixen l’emèrit.
Potser el més rellevant en aquesta ocasió ha estat haver pogut sentir de l’amic de les petrodictatures àrabs reconèixer la seva implicació directa en el cop frustrat del 23F del 1981. Això queda demostrat amb el retret per parlar massa que fa qui va ser el seu cap de la Casa Real en aquells temps, Sabino Fernández Campos, mentre agraeix el silenci de qui va ser coprotagonista d’aquell intent, el general Alfonso Armada. Tot i que la Llei de Secrets Oficials impedeix conèixer tota la documentació necessària sobre els antecedents, el transcurs i les conseqüències d’aquella jornada, ja sabem prou per reafirmar-ne la participació directa, encara que finalment no culminés de la manera com ell i Armada tenien previst.
Unes declaracions que haurien de conduir a reobrir el sumari del 23F, ja que no va ser casual, com recordava recentment Carlos Fonseca 2, que el Consell Suprem de Justícia Militar que va jutjar els colpistes denegués, entre altres proves, la compareixença de Sabino Fernández Campos a la vista oral, ja que el seu testimoni podia fer malbé la fabricació del mite que es va construir a partir de llavors de Joan Carles I com el salvador de la democràcia. Un mite que ha quedat estretament associat al de la Immaculada Transició, i que va servir de coartada a un ampli ventall de l’esquerra, amb el PSOE de Felipe González i el PCE de Carrillo al capdavant, per justificar la seva conversió juancarlista . En realitat, era una manera de reclamar-se monàrquics amb la boca petita, sense haver de reconèixer públicament que estaven acceptant la legitimitat franquista de la monarquia borbònica.
Amb aquestes converses ha quedat una vegada més al descobert, excepte per a qui no ho vulgui veure per preservar la seva pròpia mitificació (com és el cas de Felipe González), que la monarquia borbònica no va jugar cap paper de motor democratitzador en aquells anys decisius, sinó que va ser més aviat un fre permanent. Recordem, a més, que Joan Carles I va jurar les Lleis Fonamentals de Franco, mentre que mai no va jurar la Constitució de 1978, volent demostrar així que el principi monàrquic que ell representava –i les seves funcions de garantir la unitat d’Espanya, la prefectura de les Forces Armades i el respecte als privilegis de l´Església catòlica– es mantindria fins i tot fora de qualsevol tipus de control parlamentari. Així, va poder marcar unes línies vermelles al presumpte poder constituent de les Corts elegides el juny de 1977, i l’acceptació de continguts bàsics de la Llei de reforma política aprovada sota la dictadura el desembre de 1976, juntament amb el Decret llei electoral de març de 1977, encara vigent, al nou text constitucional. Tot i això , després va optar per recolzar-se en el general Armada per intentar un cop tou el 23F mitjançant l’anomenada Operació De Gaulle –per a la qual també va comptar amb la complicitat de dirigents del PSOE i del PCE– amb el ferm propòsit de frenar els primers desbordaments del consens de la Transició que apareixien a l’horitzó, especialment en el procés autonòmic 3.
Amb tot, després d’aquest nou episodi, no ens hauríem d’acontentar de sostenir que ens sobren raons per enterrar definitivament el mite del joancarlisme , per més que alguns com Felipe González i Alfonso Guerra s’entestin a reviure’l. Hem d’anar més enllà i denunciar també el blanquejament permanent de Felip VI a què s’han dedicat els partits del règim i la gran majoria dels mitjans de comunicació al llarg dels seus deu anys de regnat. Perquè no podem oblidar que el monarca actual és hereu d’una corona que té l’origen i l’única legitimitat en el franquisme, ha estat còmplice i s’ha beneficiat del seu llarg historial de corrupció, continuarà gaudint de la mateixa impunitat i, sobretot, comparteix la mateixa ideologia reaccionària i neocolonial. Això darrer ha quedat de manifest recentment amb el seu menyspreu a la demanda de perdó procedent de Mèxic i ho estem veient ara en ocasió de la celebració del nefast 12 d’octubre com a Festa Nacional. Així que, com va dir a les Corts l’11 de juny del 2014 el llavors diputat Sabino Cuadra davant l’abdicació de Joan Carles I, el que volem és: “No canviar de reis, sinó no tenir-ne cap: ni el pare, ni el fill , ni l’esperit de Franco que nia en tots dos” 4.
Per totes aquestes raons, i encara que els temps que estem vivint no siguin els millors per forçar un canvi de rumb radical, el rebuig a la monarquia, màxima institució al capdavant del règim del 78, i l’aposta per un republicanisme confederal de lliure adhesió i anticapitalista han de ser senyals d’identitat fonamentals d’una esquerra alternativa. En aquest camí ens hauríem d’esforçar per impulsar iniciatives que contribueixin a la mobilització unitària d’un ampli bloc de forces socials i polítiques a favor del referèndum sobre la monarquia, que Adolfo Suárez (un altre mite rediviu) va impedir de realitzar durant la mitificada Transició, amb la finalitat de tornar a posar al centre de l’agenda política la necessitat d’una ruptura democràtica que permeti obrir nous processos constituents.
Jaime Pastor i Miguel Urbán són respectivament membres de la redacció i del Consell Assessor de vent sud. Militants d’Anticapitalistes.
Editores del libro: Jaime Pastor y Miguel Urbán (eds.), ¡Abajo el rey! Repúblicas! Repúblicas, Sylone y viento sur, 2020.
1 “El juancarlismo fue la gran operación de márquetin del régimen del 78 para justificar el relato oficial de la transición y la instauración de la monarquía parlamentaria sin refrendo popular”, como resumieron Teresa Rodríguez y Miguel Urbán en el libro colectivo ¡Abajo el rey! Repúblicas (2020: 71).
2 “Los secretos de alcoba del 23F”, eldiario.es, 4/10/24, https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/secretos-alcoba-23f_129_11705360.html
3 Jaime Pastor, “El 23F, Juan Carlos I y su golpe de timón a estribor”, en Jaime Pastor y Miguel Urbán (2020), pp. 47-53.
4 “De Juan Carlos I a la Euskal Errepublika pasando por Felipe VI”, Sabino Cuadra, en Jaime Pastor y Miguel Urbán, 2020, p. 91.
