Domènec Martínez Garcia, sociòleg, ACPEPF
Quan em conviden a participar en instituts i aules, m’agrada evocar algunes seqüències de finals de gener. Ho faig mostrant una fotografia que serveix de portada d’un llibre imprescindible. La historia de amor más trágica de la Transición, segons el seu autor, Javier Padilla. Enllaça fantasmes del passat, emocions a flor de pell i algunes assignatures pendents, com el deure de memòria.
Enrique Ruano és la figura central de la fotografia que il·lustra aquesta crònica. Javier Sauquillo hi apareix amb llibres i ulleres; li deien l’empollón de la classe. Completa la imatge Dolores González. Es van conèixer a la Universitat de Madrid l’any 1963, quan la dictadura va torturar i afusellar Julián Grimau. Va ser l’any de la creació del TOP, Tribunal d’Ordre Públic (1963/1977). Van compartir amors, van promoure concerts i alguns somnis de joventut, com ha de ser.
Van viure de manera especial el maig de 1968. Però Madrid no era París, on les llibertats s’havien consagrat després de la derrota del feixisme i de l’hitlerisme. Els homes i dones de la resistència republicana espanyola, aquí perseguits, van desfilar, aclamats als carrers com a autèntics alliberadors. El concert de Raimon a Madrid, aquell 18 de maig, a la Villa, “por unas cuantas horas nos sentimos libres”, va congregar més de 6.000 estudiants, posteriorment dispersats per la policia a cavall. La recaptació, més de 300.000 pessetes, va anar a parar als obrers en lluita. Van pagar amb la vida l’atreviment de no haver-se resignat davant la cruel dictadura.
El 20 de gener de 1969, Enrique Ruano Casanova va ser llançat des d’un setè pis, al carrer General Mola, número 60, ara Príncipe de Vergara, pels esbirros de la policia política, després de ser torturat a la DGS. Tenia 21 anys. Manuel Fraga, ministre de Franco, va disfressar l’assassinat amb suposades “tendencias suicidas”.
Siete días de enero és el títol d’una pel·lícula de Juan Antonio Bardem que narra els fets que van tenir lloc l’última setmana de gener de 1977 a Madrid. Ara se’n compleixen 49 anys. El dia 23, durant una manifestació proamnistia, Arturo Ruiz García va ser assassinat per l’extrema dreta. Era estudiant i tenia 19 anys. L’endemà, protestant contra aquell assassinat, l’estudiant Maria Luz Nájera va ser abatuda per un pot de fum disparat per la policia; tenia 21 anys. Però el pitjor encara havia d’arribar. Va succeir a Atocha 55, una nit fosca, i ho recordem cada 24 de gener. Allà nou persones van ser metrallades per un comando de l’extrema dreta. Javier Sauquillo va rebre trets mortals, i Dolores González va resultar greument ferida. Una morta en vida, prolongada fins al 30 de gener de 2015. Havia perdut els seus dos amors en un gener tràgic de la nostra memòria.
Mai oblidaré l’emoció d’aquells dies, i l’enterrament, silenciós, amb milers de persones, puny enlaire, acompanyant el pas dels fèretres pels carrers de Madrid, per acomiadar Luís Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo i Enrique Valdelvira. La seva memòria ens estremix, com reivindica Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, president de la Fundació Advocats d’Atocha, a cada aniversari.
A Terrassa, els grups neofeixistes van segrestar una placa que recorda aquests fets. Pretenien esborrar la memòria. Són els mateixos que elogien l’ocupació del Pentàgon, amb banyes i calaveres, ara contractats i exercint el terror a l’ICE, la nova SS, al servei del seu patró, pedòfil, abusador i pinxo de barri. A Madrid desfilen tribus amb banderes franquistes i cadells de les extremes dretes demanant l’assassinat del president del Govern. El discurs dominant com a projecte global, elaborat per la Fundació Heritage.
Avui, mentre escric aquesta crònica, llegeixo que una escola religiosa concertada, a la meva ciutat, i subvencionada amb fons públics, ensenya a les aules que “Primo de Rivera era el cirujano de hierro que España tanto esperaba”. He volgut recordar-ho en el transcurs d’una reunió de la Internacional d’Educació Antifeixista, on el professor Enrique Javier Díez Gutiérrez, catedràtic de la Universitat de Lleó, ens convoca “a defensar l’escola com a espai de llibertat, justícia social i pensament crític”. Ens hi va la vida.
[1] Documental de la UNED, Generación TOP
https://www.rtve.es/play/videos/universo-uned/05-12-25/16846366/
