Moltes vegades, quan passejo pels carrers de Barcelona, em pregunto com era la ciutat quan el meu avi hi va arribar i m’imagino contemplant-la amb els seus ulls. Aquestes van ser les primeres paraules d’Inga, diumenge passat a la Rambla del Carmel, mentre presentava el seu avi, Mihail.
La neta, nascuda a Varsòvia, les va pronunciar durant l’homenatge que cada any s’organitza per recordar el comiat dels voluntaris i les voluntàries de les Brigades Internacionals, el 28 d’octubre de 1938. Les paraules de la Pasionaria ressonen cada any davant del monument de l’escultor Roy Shifrin:
«Expliqueu-los com, travessant mars i muntanyes, van arribar a la nostra pàtria com a croats de la llibertat, ho van abandonar tot i van venir a nosaltres per dir-nos: aquí som, la vostra causa, la causa d’Espanya, és la nostra mateixa causa. És la causa de tota la humanitat avançada i progressista».
Es tracta d’una escultura de bronze que representa el tors de David amb un escut i la figura de Goliat a la base, damunt d’un pedestal de formigó. Va ser una iniciativa finançada per l’associació Abraham Lincoln, formada per voluntaris nord-americans, i per la Spanish Civil War Historical Society. L’objectiu era retre homenatge als brigadistes internacionals amb motiu del cinquantè aniversari de la seva partida (1938-1988).
«Per a persones com el meu avi —afirma Inga—, la guerra que es lliurava a Espanya es percebia com una obligació de defensar la democràcia a Europa. En una carta que un amic comú va escriure a la meva àvia durant el comiat de Barcelona, li deia que, amb la derrota d’Espanya, desapareixia l’últim somni de la democràcia. El meu avi, Mihail, es va incorporar a les Brigades Internacionals, al batalló Dombrovski, i va participar en la batalla del Segre. Des d’aquest indret va enviar la seva última carta a la meva àvia, que era a París embarassada del meu pare. Hi explica que es troba sota un arbre després d’haver cavat trinxeres i que fa tanta calor que està com Adam. Després va arribar el silenci.
El meu pare va néixer a París el 1938 i mai no va conèixer el seu pare. Tant la meva àvia com el meu pare van mantenir l’esperança que algun dia pogués tornar. Per això, la meva àvia va guardar les seves camises fins al final. El meu avi era un home alt, que imposava amb els seus gairebé dos metres d’alçada, afable i amb facilitat per veure el costat positiu de la vida. Optimista per naturalesa. Era difícil creure que podia morir amb tanta vida per davant i un fill que l’esperava.
Sabem que en aquest indret, la Sària, hi va haver una batalla molt dura, en què van perdre la vida més de 600 persones, entre brigadistes i soldats republicans. No només hi havia polonesos, sinó també hongaresos, ucraïnesos, alemanys, jueus i russos. L’any passat vam fer un homenatge i vam col·locar una placa al lloc on es van trobar algunes restes, que diu el següent: «Que el record i la seva sang vessada constitueixin un llegat per a un món en pau, més just i més lliure».
Convé recordar-ho en la pròxima cita amb les urnes, el 29-N. Moltes netes i molts nets de l’exili no podran exercir el seu dret a vot.»
Aquest article va ser publicat a Libreopinante el diumenge 1 de novembre de 2026.
