memòria del futur
Intel·ligència per a concebre, coratge per a voler, poder per tindre força

Revista laica per a la reflexió i l’agitació política republicana

Per què l’Estat del benestar no és caritat, sinó cohesió social

per

1/05/2026

Una reflexió pedagògica sobre immigració, integració i seguretat a Europa

La convivència en una societat depèn d’alguna cosa més que normes i sancions. Requereix cohesió social. Aquest article reflexiona sobre com l’Estat del benestar actua com una infraestructura educativa i democràtica que redueix l’“alteritat” i afavoreix la integració.

Aquest article neix, en part, d’una petita frustració. Fa uns dies, en un dinar amb amics —meravellosos, per cert—, va sorgir una conversa sobre immigració, seguretat i ajudes socials. Teníem punts de vista diferents i, en un moment determinat, vaig ser conscient d’una cosa: no m’estava sabent explicar bé. La visió dels drets humans no em servia, ja que em titllaven de bonista, i intentava recórrer a una visió més egoista que pogués calar millor. De vegades això funciona. Però intentar introduir en una sobretaula referències a Homi K. Bhabha o a Antonio Gramsci probablement tampoc no va ajudar. Més aviat al contrari. Potser va resultar més intens del necessari. Serveixi això també com una disculpa per la forma, no tant pel fons.

Amb més calma, he volgut ordenar les idees. Perquè crec que el debat públic sobre immigració, benestar i seguretat s’està simplificant força, i això ens allunya d’entendre el que realment passa a la nostra societat.

L’Estat del benestar no s’ha d’entendre únicament com un sistema d’ajudes econòmiques, sinó com una estructura que sosté la cohesió social. La seva funció principal és evitar que determinats grups —per diverses circumstàncies— quedin desconnectats del sistema econòmic i social. És l’estructura que permet que una societat no s’esfondri sota el pes de la desigualtat.

Per aprofundir en per què falla la integració, és útil recórrer al teòric postcolonial Homi K. Bhabha. A la seva obra fonamental El lloc de la cultura, explica com construïm l’«alteritat»: l’alteritat no és un tret biològic, sinó un procés pel qual la societat dominant defineix els altres com a quelcom “aliè” o “amenaçador” per reafirmar la seva pròpia identitat (Bhabha, 2002). Quan l’Estat es retira i fallen les polítiques de benestar, aquesta barrera de l’“alteritat” esdevé de formigó. L’immigrant deixa de ser un veí per esdevenir un “altre” perpetu. Si no existeixen mecanismes que permetin la hibrideïtat —un espai on ambdues parts es reconeguin com a ciutadans amb els mateixos drets i deures— (Bhabha, 2002), la diferència es converteix en exclusió estructural. [1]

L’acumulació de factors com la pobresa i la segregació urbana genera espais d’exclusió on els poders de l’Estat perden presència efectiva. Les banlieues franceses fa dècades que són escenari de tensions recurrents (Eseverri-Mayer, 2023). Aquests suburbis a les perifèries de grans ciutats com París, Lió o Marsella s’entenen millor observant el seu procés de descolonització, especialment amb les comunitats d’origen senegalès i magribí. A causa de les migracions produïdes per aquesta descolonització es van crear guetos on milers de ciutadans no van ser reconeguts com a “francesos de ple dret”, sinó com una “alteritat” permanent a la perifèria. Aquesta manca d’inversió social constant, o mal orientada, ha fet que la identitat de molts joves es construeixi en oposició a un Estat que senten que els va expulsar d’entrada (Re i Georgeault, 2022).

Suècia, per la seva banda, ha patit un augment de la criminalitat vinculada a bandes de narcotràfic (AFP, 2025), reclutant fins i tot menors per treballar per a les bandes organitzades segons investigacions policials (Misic, 2025). A la dècada dels noranta, Suècia era una de les nacions més segures del món, amb un sistema de benestar paradigmàtic; avui el país s’ha convertit en un dels epicentres europeus dels tiroteigs vinculats a bandes organitzades, com indica Paredes (2021). El factor determinant no va ser la immigració en si mateixa, sinó la manca de polítiques d’integració efectiva que evitessin la segregació. Més que un “buit” absolut de l’Estat, es tractaria d’un dèficit en la seva capacitat de generar integració efectiva. Factors com la concentració de desavantatges socioeconòmics, les dificultats d’integració i la limitada mobilitat social han afavorit l’aparició d’entorns on les xarxes delictives ofereixen alternatives de pertinença a un grup i recursos socials. Aquest exemple es pot traslladar a l’auge de l’extrema dreta, però això és un altre tema… o potser no.

Les ajudes socials no es concedeixen per nacionalitat, sinó per situació econòmica i vulnerabilitat, qüestió en la qual sempre ens toca fer pedagogia. El seu objectiu és evitar la pobresa extrema i reduir les desigualtats que alimenten precisament aquesta “alteritat” de què parlava Bhabha. Cada euro invertit a evitar la marginalitat és un estalvi futur en vigilància i reparació de danys. No és caritat: és manteniment preventiu de la pau social i de la pròpia estabilitat del sistema. La prevenció és més barata que la repressió.

La seguretat no depèn únicament de l’acció policial, sinó de l’estructura social. Per al filòsof italià Antonio Gramsci, l’estabilitat d’una societat es basa en la seva capacitat de generar cohesió i consens (Gramsci, 1981). Quan hi ha ocupació, educació i serveis públics eficaços, el contracte social s’enforteix i la conflictivitat es redueix. Una societat és més segura com menys persones queden fora del sistema.

Però l’element que més ens allunya d’entendre el que realment passa a la nostra societat va més enllà del material; té a veure amb la manera com interpretem la realitat i ens relacionem amb els altres. En aquest sentit, José Luis Sampedro sostenia que l’opinió no era el resultat d’un pensament crític autònom, sinó una opinió mediatitzada pels mitjans de comunicació. Explicava —i considero que avui en dia en som més conscients— que els mitjans pertanyen als poders econòmics i que, per tant, els missatges que difonen mai no resulten perjudicials per a les grans empreses (Évole). En aquest sentit, els arguments que apareixien en aquella sobretaula —i que, en realitat, són força habituals en moltes converses quotidianes— no sorgeixen del no-res. Es basen en marcs interpretatius àmpliament estesos, que es repeteixen fins a adquirir l’aparença de sentit comú. Els meus amics són persones de bona voluntat i amb gran empatia cap als altres, però com que es tracta d’un discurs socialment estès i avalat per una majoria molt visible, és normal assumir-lo sense veure del tot les implicacions que pot tenir. Aquests discursos que ara es perceben com si fossin de sentit comú, no fa gaire temps ocupaven un lloc molt més marginal en l’espai públic i polític. De la mateixa manera que Plató defensava l’esclavitud o que als anys vuitanta s’acceptaven acudits sobre persones homosexuals o amb discapacitats sense reparar en la crueltat que implicaven envers part dels nostres propis veïns. El pensament públic mediatitzat fa que considerem vàlides qüestions que, en altres moments històrics, jutjaríem socialment inacceptables.

I és precisament aquesta opinió mediàtica, repetida i assumida sense qüestionament, la que permet que idees excloents es presentin com a sentit comú. En l’actualitat, i a causa que aquests discursos han calat en la societat i han estat reproduïts per persones de diferents espectres polítics, especialment per aquelles menys polititzades, s’ha pogut fer un pas més. Un exemple recent és el pacte assolit aquesta mateixa setmana a Extremadura entre PP i Vox. En aquest acord, segons s’ha pogut constatar als mitjans, s’ha situat en primer pla un concepte que podríem qualificar com clarament xenòfob i que, possiblement, no hauria adquirit tanta centralitat sense el reforç social generat per discursos aparentment inofensius com el de la meva sobretaula. El concepte plantejat perquè el pacte prosperi és el de “Prioritat Nacional”, una noció de caràcter excloent que estableix una jerarquia el cim de la qual resulta difícil d’albirar.

No fa tant de temps, Vox diferenciava entre immigrants de primera i immigrants de segona. —Hi ha altres migrants, com els europeus o els nord-americans, però a aquests se’ls denomina “estrangers”—. Els africans, com els marroquins o els senegalesos, i especialment els procedents de l’Àfrica subsahariana, eren considerats immigrants de segona categoria, construïts com a “alteritat”, ja que no comparteixen la mateixa llengua ni professen la nostra religió. En canvi, els llatinoamericans eren vistos com a immigrants amb els quals es podia “fer nació”, ja fos per la llengua comuna o perquè no resultava viable rebutjar els immigrants veneçolans que arribaven amb els seus recursos i amb una ideologia conservadora a ciutats com Madrid.

Però avui dia aquesta diferenciació ja no és possible. Segons argumenten, els veneçolans que han arribat amb prou diners per adquirir propietats al centre de Madrid han contribuït a encarir l’habitatge, dificultant-ne l’accés a la població espanyola.[2] I el que abans es considerava un grup d’immigrants “vàlids” per a la nostra societat, ara deixa de ser-ho. Amb això, Vox mostra que l’escala del rebuig no té un graó fix i deixa de ser estable quan entrem en el pla material. I és aquí on hem de mantenir-nos alerta: el que avui es presenta com a “Prioritat Nacional” demà podria deixar fora d’aquest concepte qualsevol de nosaltres. No crec que, en ple segle XXI, sigui necessari recordar les paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller: “Primer van venir pels socialistes, i jo no vaig dir res perquè no era socialista…”.

Davant d’aquestes dinàmiques, en què el social i el polític s’entrellacen i generen noves formes d’exclusió, cal aturar-nos a reflexionar sobre els elements que sostenen la nostra cohesió com a comunitat i dilueixen l’“alteritat”.

Per no alimentar aquests discursos d’odi sense adonar-nos-en, hem de tenir alguns conceptes clars. I un d’ells, principalment, és que l’Estat del benestar és una eina de cohesió. El seu objectiu és evitar que la desigualtat es transformi en exclusió. Hem d’entendre que una societat és més forta quan desmunta l’“alteritat” excloent a través de drets compartits. Tenir cura dels més vulnerables no és un acte de generositat, sinó la millor inversió en la nostra pròpia tranquil·litat.

Segurament això és el que intentava explicar amb tanta vehemència en el dinar, tot i que els meus amics, amb molta paciència, només volien gaudir de les postres en un dia de Pasqua.

Referències

 

 

 

[1] La hibridez es un concepto tratado por Homi Bhabha en su libro, El lugar de la cultura, pero tiene su origen en los estudios culturales en el texto de García Canclini, Culturas híbridas (1980) (Ritter et al., 2011).

[2] Conviene recordar que, recientemente, Vox ha incorporado la vivienda como uno de los ejes principales de su discurso orientado a la clase trabajadora, siendo esta la excusa para destituir a Ortega Smith por Carlos Hernández Quero.

Auroa, la meva àvia

A la meva àvia Aurora li van tornar una camisa vella i un certificat de defunció: “mort per...
Llegir Més

La decència comú, el cas de les dones de la Cova de Manises

Ressenya del llibre de Paula Huerta: Las de la Cova. Historia obrera de las trabajadoras de la...
Llegir Més

Viatge del Papa Lleó XIV: transformar la tribuna parlamentària en un púlpit

L’anunciada visita del Papa a Espanya no és un simple acte religiós. És, sobretot, una visita...
Llegir Més

L’atrocitat del règim franquista: el cas Domènec Martínez

L'atrocitat del règim franquista: el cas Domènec Martínez Ahir publicàvem un article de Domenec...
Llegir Més

    SUBSCRIU-TE

    Si et subscrius a Memòria de Futur t'enviarem només un missatge al mes amb tots els articles publicats. No serem pesats.

    Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.   
    Privacidad