Ressenya del llibre de Paula Huerta: Las de la Cova. Historia obrera de las trabajadoras de la fàbrica textil Texma Manises, Valencia. Asociación Vecinal del Barrio San Francisco y Alameda Park. Manises, 2026
M’ha arribat aquest llibre de Paula Huerta que conec de quan ella era molt petita. M’alegra que una llicenciada en historia comenci tant jove a publicar. Es tracta d’un llibre molt ben escrit i ho fa amb una narració emocionant. Estem parlant dels anys de la dictadura franquista en una zona perifèrica de Manises on hi havia una fàbrica tèxtil anomenada Texma. En aquells dies les dones no tenien cap dret, havien d’obeir al marit per a tot, no podia firmar un contracte de treball, ni obrir un compte corrent sense el permís del marit.
Ens situem en un Manises que passa de 7.000 habitants després de la guerra a 24.000 l’any 1981. El llibre està molt ben editat i us he de dir d’entrada que és extraordinari. Molt sovint ens queixem que els protagonistes de la historia estan invisibilitats. I en el cas que ens ocupa es tracta de persones immigrades, dones i pobres. L’intent encara és més complicat. El llibre conté moltes fotografies que en sí mateixes emocionen i ens situen gràficament en el nucli de la visibilització d’aquestes dones anònimes fins ara.
En el llibre veiem com famílies senceres arriben a Manises i es posen a viure sota un garrofer, com les nenes comencen a treballar als 11 anys encara que l’edat oficial era als 14 anys. Algunes havien treballat en fàbriques on ni els donaven un sou, només sobres de menjar de la família per la qui treballaven. L’horari de treball era de dilluns a diumenges sense vacances ni festius. Si torneu-ho a llegir, TOTS els dies. Per Nadal els donaven la paga extraordinària de Nadal (aguinaldo) que consistia en alguns diners en un sobre, un sac de taronges i dues gallines vives. A la fàbrica hi havia un menjador que el portava una dona que no sabia comptar, ningú se n’aprofitava. Ostres, preguntem-nos ara què passaria. Per contra, el sistema era brutal. Una forma de tornar la dona a casa, era que l’empresa pagava una dot, és a dir un incentiu perquè la dona es reclogués a casa seva i expulsar-les de les fàbriques. El franquisme i l’església les volia tancades a casa. Encara a 1975 els sous de dones i homes era extraordinàriament diferent (un tema encara avui no resolt) i quan les dones protesten (el dret a vaga estava prohibit) la resposta va ser “para eso tendreís que usar pantalones”. Una de les dones, Josefina Martínez, va venir a Sabadell a millorar la tècnica. Potser ens van creuar hi tot! Tany lluny, tant a prop.
En el llibre Huerta explica les lluites de les dones per passar de dotze hores a vuit hores de treball i per dignificar les condicions laborals. Veiem també com quan els conflictes s’intensifiquen: el patró hi envia la Guardia Civil.
No em puc d’estar de citar una frase que em sembla sensacional i que resumeix a la perfecció la resposta de la classe treballadora a condicions d’explotació i de vida molt inhumana. L’ambient ens diu Huerta, era de gran companyonia i honestedat i una obrera diu “cómo éramos tan pobres, no teníamos maldad”. D’ aquesta senzilla frase se’n podria fer una tesi doctoral sobre el que alguns autors han anomenat la “decència comú”. Però també ens remet aquest llibre al concepte primigeni de “consciencia de classe” no expressat d’una forma teòrica, sinó des de l’experiència militant de gent senzilla y humil.
A partir dels setanta del segle passat la internacionalització de l’economia espanyola va posar de relleu l’obsolescència de la maquinaria i els processos productius pel que la crisi de la industria tèxtil va ser brutal. La ineficàcia del franquisme i de la patronal va ser incommensurable. La crisis del sector tèxtil entre 1973 i 1982 va ser total. El 1983 van acomiadar a totes les treballadores que quedaven, sense indemnització. Es va iniciar una lluita de quaranta dies tancant-se a dins l’empresa. L’amo hi envia a uns matons d’extrema dreta feixista per que les facin fora. El poble respon. Les autoritats han d’intervenir. Tanca l’empresa definitivament l’any 1987.
Aquells que ara lloen el franquisme haurien de llegir aquest llibre, així veuran com es van fer les gran fortunes: a costa del treball cruel també de nenes i com la gent més humil va construir des de la dignitat, els drets i les llibertats actuals. Aconseguir-ho costa molt i, alerta, sempre es poden perdre. La jove historiadora Paula Huerta ens regala una joia que hauria d’esser d’obligada lectura a tots els instituts.
