Som la majoria. Aquells que, des de la base, des del micro, des del carrer que batega, intentem cada dia redreçar el rumb d’un model econòmic que avança amb ulleres d’antepar. La nostra lluita és silenciosa però constant: una xarxa de gestos, pràctiques i alternatives que, com llavors, plantem amb l’esperança que germini un sistema diferent. Un que no només comptabilitzi el fred diner, sinó que mesuri la seva calidesa humana i la seva petjada al planeta. Perquè el gran tauler on es juga el nostre futur opera amb una lògica miop: només reconeix un valor, el financer, mentre ignora amb tossuderia els valors socials i ambientals que, en realitat, ho sostenen tot.
Ens entestem en l’ofici de virus (sí, virus). Petits, aparentment insignificants, però amb la potència latent de paralitzar un organisme hostil si ens multipliquem. La nostra missió és aquesta: contagiar. Contagiar la convicció que cada acte econòmic —consumir, estalviar, invertir— pot i ha d’estar impregnat d’una consciència ecosocial.
Tanmateix, aviat topem amb un mur. Mentre teixim alternatives des de baix, les palanques del poder macroeconòmic continuen concentrades en molt poques mans. Les grans decisions, aquelles que modelen pressupostos nacionals i polítiques d’Estat, juguen una partida a part. Per això, fa temps que vam decidir participar en ambdós taulers: el micro, de l’acció directa, i el macro, de l’arquitectura institucional.
Partim d’una premissa simple, fins i tot dins la lògica vigent: qui genera un valor afegit mereix un retorn que li permeti continuar generant-lo. Aquest és l’ABC del mercat. El problema és que el mercat només entén d’un tipus de valor. La nostra lluita és que es mesurin i s’incorporin a la comptabilitat els altres dos, el social i l’ambiental, perquè els costos i beneficis reals de qualsevol activitat quedin al descobert. Al final, tota creació de valor hauria de traduir-se en un reconeixement, idealment en una factura que alimenti el cicle virtuós.
Però, què passa en l’espai públic, aquell que per definició hauria de vetllar pel bé comú? Aquí el desfasament és encara més greu. La comptabilitat pública no és de resultats, sinó pressupostària: es controla quant es gasta i en què, no quin impacte real es genera. L’Administració és una màquina de justificar despeses, no d’avaluar beneficis. I en aquest ecosistema, ni tan sols es contemplen les aportacions positives que una Administració genera per a una altra, i aquestes s’evaporen en el llimb de la burocràcia.
És aquí on proposem una eina concreta, un mecanisme de justícia administrativa: la Cambra de Compensació Pressupostària. El seu funcionament és d’una lògica aclaparadora: si un ajuntament, mitjançant polítiques preventives, redueix la delinqüència i disminueix el nombre de reclusos que aporta a les presons estatals, està generant un estalvi clar per al Ministeri de l’Interior (uns 23.500 euros anuals per pres, segons els pressupostos penitenciaris i el nombre de presos d’aquest any). Avui, aquest estalvi queda estàtic, sense cap reflex per al municipi que el va fer possible. No seria just que una part d’aquest pressupost «estalviat» retornés a l’ajuntament, perquè reforci les polítiques que van generar el benefici?
Massa sovint, els innovadors socials escoltem la mateixa frase desalentadora d’un funcionari: «L’estalvi que genera el seu projecte no és per a aquesta conselleria, és per a aquell ministeri». La Cambra de Compensació acabaria amb aquest absurd. Crearia fluxos monetaris entre administracions, mobilitzant el pressupost cap a qui realment genera valor públic, sense cost addicional per a les arques comunes.
Els beneficis d’aquesta enginyeria fiscal serien profunds:
• Premia l’eficiència, no només l’eficàcia
Transforma l’estalvi pressupostari generat per una gestió més intel·ligent en un recurs tangible per a qui l’assoleix. Introdueix un incentiu poderós per fer més amb menys, alliberant fons per a altres necessitats.
• Empodera el món local
Els ajuntaments, especialment els petits i crònicament ofegats, són els que millor coneixen el territori i les seves urgències. Aquesta eina els convertiria en generadors actius de recursos, premiant el seu impacte social i ambiental directe.
• Institucionalitza la transversalitat
Finalment, les conselleries o ministeris de Medi Ambient o Benestar Social veurien reconegut i recompensat el seu impacte positiu sobre altres àrees (sanitat, justícia, etc.). Una contractació pública amb clàusules socials robustes, per exemple, generaria estalvis en polítiques mediambientals o socials i, per derivació, sanitàries, que podrien ser compensats. No és de sentit comú que, si una política evita un dany ambiental, part del pressupost que no cal gastar per reparar-lo reverteixi en qui el va evitar?
En el fons, aquesta proposta transcendeix la mera eficiència. És una aposta per canviar el model d’Estat: passar d’un bomber que apaga incendis a un arquitecte que construeix edificis a prova de foc. Aquesta visió obliga la maquinària pública a destinar més capital a atacar les causes dels problemes que a pal·liar, de manera eterna i sovint més costosa, les seves conseqüències. Ho veiem en cada catàstrofe «natural»: es mobilitzen milions per a emergències (mitigar conseqüències), mentre es retalla la inversió en prevenció i regeneració (abordar causes), com en el dramàtic cas de les DANAs a la conca mediterrània.
La Cambra de Compensació Pressupostària no és una utopia. És un disseny pràctic, una hipòtesi a punt per ser posada a prova, amb una implementació que avui dia disposa d’eines suficients per fer-la efectiva. Per això, tanquem aquesta reflexió amb una invitació i un oferiment concret: a qualsevol Administració, valenta i amb visió de futur, que vulgui assajar aquest pilot en un àmbit controlat. Es tracta de passar de la hipòtesi a la tesi, de demostrar que és possible injectar justícia, lògica i incentius saludables al cor mateix del sector públic.
El model econòmic no canviarà només des de fora. Cal entrar en les seves entranyes, en els seus circuits, i reescriure’n el codi. Aquesta Cambra és un algoritme per a aquest nou programa. Un en què la cura de la vida, finalment, compti en el balanç.
Raúl Contreras
NITTÚA Plataforma per al canvi social
