Per deferència de la revista Sinpermiso
«Les paraules ja no signifiquen res». Aquest és un dels sentiments més comuns que sento de familiars, amics i col·legues que encara són a Gaza. Dos anys després del genocidi implacable d’Israel, el que ens queda no és només un rastre de cossos i runes, sinó també un col·lapse brutal del significat mateix. Paraules com atrocitat, setge, resistència i fins i tot genocidi s’han buidat a força de repetició, incapaces de suportar el pes del que els palestins han hagut de resistir dia rere dia, nit rere nit.
Durant els primers dies després del 7 d’octubre, parlava amb els meus éssers estimats per telèfon tan sovint com podia, sabent que cada conversa podia ser l’última vegada que sentís les seves veus. Normalment, parlàvem de la seva angoixa, desesperació i por que la mort s’acostés a ells. Alguns enviaven els seus darrers desitjos o testaments; d’altres fins i tot van començar a desitjar la mort com un respir d’aquesta apocalipsi interminable.
Però després de 24 mesos, el silenci s’ha imposat. Tot s’ha dit, cada sentiment s’ha expressat una vegada i una altra fins al punt d’estar completament buit de significat. Quan parlo amb aquells que encara estan atrapats a Gaza, el seu silenci es combina amb la vergonya d’haver de demanar ajuda —una tenda de campanya, menjar, aigua o medicaments— i amb la meva vergonya encara més gran per la meva incapacitat d’assegurar-los res.
Els meus éssers estimats s’han convertit en fantasmes del que eren. Han estat trencats moltes vegades al llarg de 730 dies de bombardejos, fam i desplaçament incessants. Han estat reduïts a córrer a la recerca de menjar i refugi mentre són atacats allà on vagin. Cada aspecte de les seves vides s’ha convertit en una lluita insuportable per sobreviure.
Els qui aconsegueixen escapar d’aquest camp de concentració es transformen físicament. Fa poc em vaig trobar amb la meva cosina pels carrers del Caire i no la vaig reconèixer. Havia estat una dona alta i saludable, de més de quaranta anys, però ara estava encongida i reduïda a pell i os; la seva cara, arrugada i enfosquida; els ulls, enfonsats i pàl·lids. La meva àvia, de setanta-set anys, també en va sortir com un esquelet, i des d’aleshores roman al llit.
Per als qui encara estan atrapats a dins, el cost físic és gairebé impossible de descriure amb paraules. El meu cosí, en Hani, està actualment assetjat a la ciutat de Gaza, ja que no va poder pagar el cost exorbitant de fugir cap al sud abans que els tancs israelians envoltessin el seu barri. Tot i no tenir encara cinquanta anys, està demacrat per la campanya de fam d’Israel i ara s’assembla al meu avi just abans de morir, als 107 anys.
I això és fins i tot abans de considerar el cost psicològic del genocidi en el poble de Gaza. L’abast complet d’aquest cost només s’aclarirà un cop s’aturi el bombardeig i els supervivents recuperin l’energia mental necessària per processar els records i les emocions que els seus cervells han suprimit durant tant de temps mentre es trobaven en mode de supervivència.
Gaza s’ha convertit en un lloc on la mort és tan constant i la supervivència tan compromesa que fins i tot el silenci parla ara més que qualsevol crida a la justícia. I l’herència d’aquest genocidi ens acompanyarà durant generacions, perquè Israel ha donat a cada uns dels gazians, motius de venjança personal.
«A l’altra vida només demanaré una cosa a Déu: que obligui els israelians a buscar aigua i menjar sota bombardejos tot el dia, cada dia», solia dir el meu difunt amic Ali, abans que el matessin en un atac aeri l’any passat mentre caminava al costat de l’Hospital Al-Aqsa, a Deir Al-Balah.
Canvi en el suport a Hamàs
És difícil predir com el trauma col·lectiu resultant de l’aniquilació de Gaza donarà forma a les conviccions dels palestins a llarg termini. Però recentment han sorgit dues tendències predominants que semblen, en part, contradictòries.
D’una banda, hi ha un ressentiment creixent envers Hamàs per haver llançat els atacs del 7 d’octubre, fins i tot entre els propis membres de l’organització i la seva alta direcció. Diversos funcionaris àrabs m’han dit que Khaled Meshaal, un dels fundadors de Hamàs i líder de llarga trajectòria de la seva oficina política, i altres figures d’idees afins de l’ala moderada de l’organització han qualificat l’assalt, en privat, d’«imprudent» i de «desastre», alhora que han criticat la manera com Hamàs ha conduït la guerra.
Aquesta primavera també hi va haver diversos dies de protestes populars espontànies contra Hamàs a tota la Franja de Gaza, exigint que el grup posés fi a la guerra a qualsevol preu abans de renunciar al poder. Però aquestes manifestacions van ser, finalment, de curta durada, sobretot després que el govern israelià comencés a explotar-les tant per justificar la seva campanya militar en curs com per distreure l’atenció de les atrocitats sobre el terreny.
Tanmateix, alhora, el genocidi d’Israel i l’amenaça existencial de l’expulsió massiva de Gaza han convertit alguns dels detractors més inflexibles de Hamàs en els seus partidaris més ferms. Hi ha una por generalitzada, fins i tot entre els crítics del 7 d’octubre, que si Hamàs és esclafat, Israel ocuparà Gaza indefinidament amb una oposició mínima per part de la comunitat internacional. Segons aquest punt de vista, només una insurgència militar contínua de Hamàs pot impedir la presa permanent de Gaza per part d’Israel i la neteja ètnica completa de l’enclavament.
Un exemple és una dona anomenada Asala, que tenia només set anys quan militants de Hamàs van matar el seu pare, un coronel de l’Autoritat Palestina (AP), durant el conflicte entre Hamàs i Al-Fatah del 2007. Aquesta pèrdua devastadora va deixar en ella una empremta inesborrable, alimentant un profund odi envers Hamàs que la va acompanyar fins a l’edat adulta. Abans del 2023, l’Asala els criticava constantment a les xarxes socials amb els termes més durs possibles, fins i tot mentre continuava vivint a Gaza. Però a mesura que l’atac d’Israel s’intensificava, va començar a elogiar els militants de Hamàs per desafiar la presència de l’exèrcit israelià a Gaza i exigir venjança.
De fet, els horrors que l’Asala havia presenciat al llarg de 24 mesos de bombardejos, desplaçaments i fam l’havien transformat. «Les massacres han augmentat el nostre ressentiment envers Israel», em va dir. «[Els palestins] hauríem de deixar de banda els nostres rancors i dirigir el nostre odi només contra l’ocupació israeliana».
De manera semblant, en Mohammed, un periodista d’investigació de Gaza que havia estat segrestat i torturat per Hamàs, s’ha convertit recentment en un defensor públic de les faccions de la resistència armada a Gaza. Em va dir que el genocidi d’Israel, totalment recolzat pels governs occidentals, ha enfortit la seva creença en la resistència armada. «Hi ha persones que mai no s’han posat del costat de Hamàs o de la resistència, però després que Israel assassinés les seves famílies, la seva perspectiva va canviar i ara busquen justícia», va afirmar.
Aquest suport a la resistència armada persistirà o fins i tot augmentarà mentre continuï el genocidi, o si l’exèrcit israelià roman dins de Gaza després d’un alto el foc, impedint la reconstrucció. Però si s’arriba a un acord permanent que inclogui la retirada total d’Israel, l’aixecament del setge asfixiant d’Israel i un horitzó polític visible, hi hauria poques raons perquè els habitants de Gaza s’aferrin a la lluita armada. De fet, molts dels partidaris de la insurgència de Hamàs serien els primers a denunciar el grup tan bon punt la guerra acabés.
«La resistència armada no va aconseguir crear canvi»
El que històricament ha donat més credibilitat entre els palestins a l’estratègia de resistència armada de Hamàs no ha estat la crida a la violència o al sacrifici, sinó més aviat el fracàs de totes les altres alternatives. La diplomàcia, les negociacions, la defensa davant els organismes i tribunals internacionals, la persuasió moral i la resistència no violenta s’han trobat amb el silenci global, mentre Israel continua matant palestins i expulsant-los de la seva terra.
Abans del genocidi, cada vegada que preguntava a un dirigent de Hamàs per què l’organització no reconeix formalment Israel i renuncia a la violència, la seva resposta era sempre la mateixa: «Abu Mazen [el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas] va fer tot això i més; està col·laborant amb Israel. Pots dir-me una sola cosa bona que li hagin donat a canvi?» Descrivien com Israel no només ignora els compromisos d’Abbas, sinó que humilia, retira fons, castiga i demonitza l’Autoritat Palestina.
Ara, però, després de la guerra més llarga de la història palestina, a Hamàs se li farà la mateixa pregunta: què heu aconseguit amb tot això?
De fet, els darrers dos anys han minat les raons principals que sostenien el compromís de Hamàs amb la resistència armada. La primera era la creença que només la força militar podia desafiar de manera efectiva el bloqueig i l’ocupació d’Israel. Com va argumentar el veterà periodista israelià Gideon Levy el 2018, «Si els palestins de Gaza no disparen, ningú no els escolta». Quatre anys més tard, un membre de la Knesset em va dir exactament el mateix: «Tan bon punt Gaza deixa de disparar coets, desapareix, i ningú no es molesta a mencionar-la».
Però després de cada escalada amb Israel des que va prendre el poder el 2007, el màxim que Hamàs va obtenir van ser el que els habitants de Gaza anomenaven «analgèsics i anestèsics»: una restauració de l’statu quo ante i algunes promeses verbals d’alleujar el bloqueig israelià que mai no es van materialitzar. Aquesta era l’estratègia explícita de contenció i pacificació que Israel mantenia en marxa.
Anys abans que fos assassinat en un atac israelià a Beirut, el gener del 2024, el mateix Saleh Al-Arouri, de Hamàs, va reconèixer el fracàs d’aquest enfocament en una trucada telefònica filtrada. «Francament, la resistència armada no va aconseguir crear cap canvi», va admetre. «La resistència va oferir exemples heroics i va lliurar guerres honorables, però el bloqueig no es va trencar, la realitat política no va canviar i ningú no va ser alliberat de la seva terra».
Hamàs també solia defensar el seu enfocament com una forma de dissuasió davant l’escalada israeliana a Cisjordània o Jerusalem. Això es va mostrar plenament durant la “Intifada de la Unitat” del maig del 2021, quan Hamàs va disparar projectils cap a Jerusalem en resposta al creixent terrorisme dels colons i a l’expulsió forçada de famílies palestines de les seves llars al barri de Sheikh Jarrah. Però tan bon punt es va assolir un alto el foc després d’onze dies, Israel va ampliar el seu assalt a Cisjordània, i els dos anys següents van ser els més mortífers al territori des del 2005.
També va ser el 2021 quan els dirigents de Hamàs van quedar captivats per la idea d’una gran escalada en múltiples fronts que obligués Israel a complir les demandes palestines. Imaginaven que això inclouria un assalt des de Gaza i una intifada a Cisjordània, Jerusalem Est i dins d’Israel, juntament amb atacs des de Síria, el Líban, el Iemen, l’Iraq i l’Iran, mentre el carrer àrab de Jordània i Egipte s’alçava i marxava simultàniament cap a les seves fronteres amb Israel —tot plegat posant el govern israelià contra les cordes.
Tanmateix, després del 7 d’octubre, aquesta estratègia també es va ensorrar. El que va començar com una confrontació limitada en diversos fronts va acabar quan Israel va aconseguir un alto el foc amb Hezbol·là i l’Iran, mentre que l’Autoritat Palestina i Israel van reprimir qualsevol potencial d’aixecament popular. Ara només els hutís del Iemen continuen actius com l’últim front d’aquest antic “Eix de la Resistència”.
«No hi ha res que els palestins puguin fer»
Hi ha poques possibilitats que Hamàs llanci un altre atac com el del 7 d’octubre en un futur previsible. Molts analistes coincideixen que el que va permetre l’èxit d’aquell assalt va ser haver pres Israel completament per sorpresa —un element de sorpresa que fa temps que ha desaparegut—, juntament amb la improbabilitat que Israel repeteixi els mateixos fracassos tàctics i d’intel·ligència.
Hamàs entén bé això, i per això, en les negociacions d’aquesta setmana sobre el darrer pla del president Donald Trump per posar fi a la guerra, ha assenyalat als mediadors la seva voluntat de desmantellar les “armes ofensives” mentre conserva les “armes defensives” lleugeres, com ara fusells i míssils antitancs. L’èmfasi en aquestes últimes prové de la por que Israel renunciï a retirar-se de Gaza o dugui a terme incursions regulars sense oposició, com fa a Cisjordània.
Hamàs també pot necessitar aquestes armes lleugeres per fer complir l’alto el foc i obtenir l’acceptació dels seus propis membres, així com d’altres grups més petits però més radicals. També pot creure que el desarmament complet podria crear un buit de seguretat a Gaza, un buit que podria ser ocupat per grups salafistes i gihadistes o per bandes criminals, com la milícia Abu Shabab, recolzada per Israel. I, és clar, existeix la por a la represàlia social, a la gent que pugui atacar els membres de Hamàs als carrers.
Però fins i tot si Hamàs aconsegueix arribar a un acord per posar fi a la guerra que inclogui la retirada total d’Israel i permeti al grup conservar “armes defensives”, la resistència armada —considerada fins ara com l’última carta per jugar després del col·lapse de les negociacions, la diplomàcia i les apel·lacions morals— es troba ara al mateix cementiri d’estratègies fallides. Dos anys després del genocidi, el que resta no és convicció, sinó col·lapse: del llenguatge, de l’esperança, de la política i de cada apel·lació que els palestins han fet davant la seva aniquilació.
L’any passat, vaig preguntar a un alt dirigent de la Unió Europea què creia que els palestins haurien de fer de manera diferent i quin consell donaria a l’Autoritat Palestina, a Hamàs i al poble palestí. Després de reflexionar-hi una estona, es va remoure a la seva cadira, desesperat. «No hi ha res que els palestins puguin fer», va admetre. «Ho han intentat tot.»
En el millor dels casos, el darrer pla de Trump posarà fi a la guerra, però el que quedarà no serà una fulla de ruta, sinó un buit polític. I en aquest buit, els palestins hauran d’afrontar la veritat més dura de totes: que no importa quin camí triïn —la submissió silenciosa o el desafiament armat—, el món no ha estat capaç d’evitar el genocidi del seu poble. Aquest és un fet que no es pot canviar.
