Bona part del nostre èxit com a espècie es basa en la nostra capacitat d’adaptació que ens permet una mobilitat extrema. Des dels territoris glaçats del nord polar fins a les selves on el sòl mai no veu la llum, res no és impossible per a la nostra espècie. Aquesta mobilitat ens ha permès sobreviure. Altres humans, molt especialitzats en les seves característiques, no ho van poder fer i van desaparèixer allà on havien proliferat. Nosaltres, no. Si no es pot viure en un territori, en buscarem un altre. Així s’ha fet durant milers d’anys de la nostra existència.
Una altra de les nostres característiques és l’extrema capacitat per competir pels recursos. Amb altres espècies, amb altres humans i, si cal, amb el mateix planeta. Aquesta competència gairebé mai no ha estat pacífica. Hem exterminat tot allò que s’interposava en la nostra demanda de béns, fossin altres espècies o fossin altres humans. La nostra única llei era i és la força.
La Història és plena de moviments d’humans entre diversos llocs. N’hi ha hagut tants i tan intensos que els experiments sobre marcadors genètics que s’han fet en les darreres dècades demostren que la barreja d’orígens és extraordinària i que només les poblacions de la zona originària, l’Àfrica, tenen una història genètica més senzilla. Encara que també barrejada. Fins i tot s’ha descobert que els europeus tenim un 8% de gens neandertals. Així que, col·lectiva o individualment, la història humana és una història de moviments de població, amb totes les variables que vulguem establir.
Un dels models més reeixits per la seva durada ha estat el comerç d’éssers humans. Recolzat en diversos models legals, el denominador comú dels quals és la capacitat d’un humà de tenir en propietat altres humans. Se’n diu esclavitud. Els primers documents escrits que coneixem daten de fa 4.000 anys, però segurament l’inici del fenomen és molt anterior. I dura fins als nostres dies. Sí, encara hi ha zones amb esclaus que es compren i es venen i a les nostres societats europees abunden els exemples d’esclavització, sobretot de dones.
En aquest temps, milions de persones van ser forçades a abandonar els seus territoris i desplaçades, de vegades, a milers de quilòmetres de distància. Aquestes migracions forçoses han caracteritzat la nostra civilització actual. Esclaus capturats en zones tan allunyades com la conca del riu Don o del riu Congo acabaven als mercats de la Còrdova califal. I després eren capturats a les entrades dels guerrers cristians en territori musulmà. Els espanyols, tant castellans com aragonesos, tenim als nostres carrers i places noms famosos de personatges que comerciaren i s’enriquiren amb el comerç humà. No ens agrada gaire als ciutadans europeus actuals reconèixer aquests fets, ens n’avergonyim, però bona part de la nostra riquesa prové d’aquells temps i d’aquell negoci.
Però també hi hagué viatges en sentit contrari. En les diverses onades de conquesta que ens narra la història, es produeix un desplaçament d’elits cap als territoris conquerits. Sol passar que aquestes elits mantenen una estreta vigilància sobre la seva identitat racial o cultural, intentant impedir que els habitants conquerits contaminin la puresa d’aquells que els han conquerit, prova indubtable de la seva superioritat. Un exemple clar són els visigots a Hispània. Fins a Leovigild era delicte, castigat amb la mort, que un visigot es casés amb una hispanoromana. I els visigots mantingueren la seva religió arriana com a senya d’identitat davant dels catòlics. No van tenir èxit. Al final es barrejaren i la seva religió es va perdre. Els castellans, quan desenvolupaven el model colonial, haurien volgut mantenir la mateixa distància respecte dels indígenes americans, però l’escassetat de dones i la intel·ligència de la monarquia d’integrar les elits indígenes en la noblesa va fer que la barreja fos molt més gran. Ara bé, amb la població esclava africana, ni parlar-ne de barreja. Hi hagué altres models més expeditors, per exemple a les colònies britàniques.
Així doncs, tenim moviments territorials i estratificació social basada en la raça o la cultura. Com veiem, no hem inventat res i la nostra societat actual es mou en els mateixos paràmetres essencials que els que han motivat la mobilitat durant milers d’anys. Algú viu malament en un lloc i es vol anar a un altre lloc per les bones o per les males. Algú vol el que tenen uns altres, per exemple força de treball, riquesa, territori, i els ho pren de la manera més barata possible. Amb aquestes dues variables, podem trobar infinitat de variacions.
La situació actual té característiques pròpies. Algunes molt noves i altres que ja es donaren en altres temps. Entre les noves, hi ha l’existència d’un codi ètic i moral escrit. La Declaració dels Drets de l’Home (DDH), aprovada el 1948, estableix un marc de referència que dicta que no hi ha cap humà sense drets. Això és molt nou. El més proper eren algunes regulacions religioses, però sempre amb excepcions. Per exemple, els no creients. També algunes regulacions legals, com la Constitució dels EUA, però que no incloïa els esclaus. El nou és la universalitat del dret. Això està bé.
Una altra característica que no és nova, però que hem de tenir en compte, és que l’explotació de la població considerada inferior torna a desenvolupar-se en el territori considerat sòl natal de la població que es considera superior, ja que aquesta no necessita moure’s d’on és, mentre el planeta li ho permeti. Així que la importació de població és la norma. Ja no cal enviar batallons de guerrers a conquerir els recursos naturals llunyans. Però la força de treball es necessita ara als territoris de privilegi. Això ja ho feien els romans, que extreien milions d’esclaus en les seves conquestes perquè cultivessin les seves granges a la península Itàlica.
Segurament la característica més cridanera de la situació actual és que les poblacions a explotar es desplacen voluntàriament a les zones d’explotació. D’això no hi ha gaires referències històriques. La raó que ho explica és clara. L’èxit de les cultures europees, incloent-hi EUA, Canadà, Austràlia, etc., explotant els recursos de determinades zones del planeta, ha estat tan gran que la diferència de renda és escandalosa. Així que viure a les zones d’alta renda s’ha convertit en un desig irresistible per a aquells que viuen en zones de renda baixa. A més, recordem que hi ha una relació directa entre la qualitat de la renda i la qualitat de vida i de llibertat personal. Així que Llei número u: anar d’on no es viu bé, cap a on sembla que es viu millor.
I aquí estem nosaltres per aplicar la segona llei: volem el que ells tenen. En aquest cas, força de treball. Ells tenen éssers humans en edat de treballar i nosaltres els necessitem per mantenir el nostre nivell de vida. Així que les dues lleis es conjuminen per establir un moviment de població. És clar, la DDH no ens permet utilitzar el vell recurs de comprar-los als mercats d’esclaus. Així que hem desenvolupat nous mètodes.
El civilitzat, el racional, l’èticament correcte, el socialdemòcrata, és regular aquest flux de persones. Establir normatives internacionals i nacionals que garanteixin drets i deures i ajustar aquests moviments a les necessitats i a les possibilitats de cada territori, tant l’emissor com el receptor. Bonica il·lusió. D’una banda, hi ha una realitat geopolítica que ha donat lloc a moviments de milions de refugiats. Un refugiat només es diferencia d’un emigrant en les raons de la sortida de casa seva. En el moment que arriba a qualsevol destinació, la seva sort és la mateixa. L’haurien d’emparar les lleis internacionals. Però no és així. Però crec que els moviments de refugiats no són estructurals sinó de conjuntura política. Són massius, espectaculars, dramàtics, però limitats en el temps. Encara que alguns s’hagin enquistat gairebé cent anys. El pitjor és que, quan es produeixen, donen lloc a enfrontaments fins i tot amb els emigrants econòmics establerts als països d’acollida. Aquest és un altre tema: la competició entre pobres.
La immigració és un gran negoci per als països d’acollida. Alguns, com Espanya, ho hem descobert perquè ens ha sonat la flauta; altres ho neguen i altres se n’adonen massa tard, com els nord-americans. No sabem la xifra real d’immigrants a Espanya, però suposem que hem rebut uns 7 milions de nous habitants. Aquests tenen una edat mitjana de 35 anys en arribar-hi. És a dir, durant 35 anys un altre territori els ha cuidat, alimentat, criat, educat; en definitiva, ha gastat una quantitat important de recursos en ells. Ara ens aprofitem d’aquesta inversió nosaltres. Els esclavistes descobriren que era molt més barat comprar esclaus adults que invertir a criar esclaus des de nens. Només es va fer quan la prohibició del comerç encarí la compra d’adults. Això també ho veiem, a l’inrevés, quan els nostres joves, magníficament formats, educats, cuidats, alimentats i protegits durant dues o tres dècades, se’n van a treballar del seu a altres països. Doncs igual amb la cuidadora dels nostres pares.
És veritat, al contrari, que aquest mecanisme permet fer una cosa que d’una altra manera seria impensable. D’aquesta forma es pot derivar renda del país ric al país pobre. Ho feren els nostres immigrants. Dèiem que la diferència de renda és escandalosa, així que l’única manera d’equilibrar-la és o bé destinar renda a aquests països, el que s’anomena cooperació al desenvolupament, de poc èxit, o bé remeses de diners d’emigrants cap al seu país, encara que això només funciona en la primera generació.
D’altra banda, si observem detingudament el país que estem creant i ho fem sense cap tipus de prejudici, veurem que estem replicant la societat colonial espanyola a Amèrica. Estratificada. Amb totes les excepcions possibles, els nivells superiors estan ocupats per peninsulars natius, en rangs de molt alts a mitjans; nivells intermedis amb elits sobretot originàries de l’Amèrica Llatina en feines de serveis, juntament amb població oriental i de la UE. I una massa en llocs poc qualificats ocupada per dones i africans, tant d’origen berber com centreafricà. I després, les poblacions de peninsulars pobres però orgullosos i plens de vanitat pel seu origen. Vaja, un limeà del segle XVII podria col·locar cadascú al seu lloc i equivocar-se ben poc. Hi ha diferències, és clar, gràcies a la DDH, però l’estructura és similar.
Som, doncs, davant d’un fenomen —si us plau, no utilitzeu la paraula problema— complex, històric, que genera i generarà conflictes, per al qual no hi ha solucions de barra de bar, ni de taula camilla, ni d’herrikotaberna. El millor que podem fer és conèixer la naturalesa que el conforma, comprendre que en tot això hi estan involucrats humans, per bé i per mal, i aferrar-nos com un clau roent a la Declaració dels Drets de l’Home, un document que ens reivindica com a espècie.
