Hi ha un corol·lari de les atrocitats d’aquells dies. En 1984 La Revista va publicar les fotos de l’agonia de Franco. Jaime Peñafiel, el director, s’inventa un personatge per a encobrir a Cristóbal Martínez Bordiú:
Un personatge que, al llarg de 30 anys, havia servit al general com un gos fidel fins al dia de la seva mort, el 20 de novembre de 1975 (…) va per a fer-me partícip d’una informació “molt confidencial” sobre el general que podia interessar a la meva publicació. Tinc una cosa una millor perquè vostè pugui vendre milions d’exemplars. I de sobte, amb molt de teatre i amb els seus ulls petits, profunds i negres, com els de Franco tal vegada per mimetisme, clavats en els meus, va treure de la butxaca dreta de la seva jaqueta grisa fosca -tot ell era grisa- un sobre, un d’aquests sobres normals, de color blanc, que s’usen per a enviar cartes. Els meus ulls anaven dels seus al sobre que havia col·locat en la tauleta i del sobre als seus ulls maliciosament somrients. De sobte va retirar la mà i allí van quedar, enfront meu, el sobre i el seu misteriós contingut. Amb parsimoniosa elegància, sense exterioritzar la meva desbordant curiositat, vaig prendre el sobre que estava obert, vaig introduir els dits polze i cor en el seu interior per a treure una?, dues?, tres?, quatre? Sí, quatre fotografies en color de 13×18. (…) Allí estava el general, allí estava el testimoniatge gràfic del que se sospitava li havien fet durant els 15 dies que va romandre a l’habitació de la primera planta de l’Hospital La Paz: negar-li el dret a morir tranquil·lament, sense deixar-li acceptar la pròpia mort d’una manera digna. Les fotos que tenia a les meves mans eren un exemple terrible del que es pot fer amb un home, conservant-li, gràcies a la tecnologia, fins a l’últim pam vegetatiu.
Existeix una transcripció de com va ser la conversa:
– Como usted puede ver en estas fotografías, Su Excelencia murió como un perro al que se le han hecho toda clase de perrerías y nunca mejor dicho. Yo quiero que se sepa lo que reflejan estas imágenes.
– ¿Cómo se atrevió a hacer estas fotografías? ¿No pensó que podrían sorprenderle con tanto control y vigilancia como había?
– ¡Pero si yo no fui el autor! ¡Pero si yo no hice las fotos! Las hizo el marqués.
– ¿El marqués de Villaverde? -pregunté.
– Sí, el doctor Martínez Bordiú, el hijo político de Su Excelencia, el yernísimo, como le llamábamos.
– ¿Usted piensa que el marqués hizo estas fotos para venderlas?
– Pienso que sí. No me dirá usted que las hizo por interés científico. En esos casos, sólo se fotografía el campo operatorio, pero el marqués bien que se preocupó por que se viera en las fotografías toda la parafernalia que rodeaba la agonía y muerte de Su Excelencia. Hasta las enfermeras, que eran suyas, aparecen posando ante el pobre Caudillo sin respeto ni asepsia.
– Pienso que estas fotografías pueden valer unos 50 millones (unos 889.000 euros al cambio actual).
– Pero, hombre de Dios, no hay nada que valga 50 millones -le contesto-. Haciendo un gran esfuerzo le podría dar 10 o 15 millones, como mucho.
– ¿Nada más?
– Piense que asumo todos los riesgos. El marqués hasta me puede acusar de robo. ¿Y cómo demuestro que no las he robado?
Les fotos van ser fetes entre el 14 de novembre i qualsevol dia abans del 20, quan Franco va morir. Al final es van pagar 15 milions de pessetes, una gran quantitat en aquells anys. El Marquès es va querellar: demanava 50 milions de pessetes i cinc anys de presó, però va ser condemnat a pagar fins els costos.
