Segons el metge Dr. Pozuelo, Franco “perdía peso por días (…) estaba continuamente nervioso y apenas podía conciliar normalmente el sueño.” L’1 d’octubre de 1975 encara va sortir al balcó en la Plaça d’Orient en unes condicions lamentables. Es tractava d’una gran concentració d’homenatge en resposta a les enormes protestes internes i internacionals per les execucions dels cinc joves antifeixistes. Al balcó estaven Carmen Polo, Juan Carlos de Borbón, Sofia de Grècia i Carlos Arias Navarro. Franco va tornar a repetir que hi havia una “conspiración masónico-izquierdista de la clase política, en contubernio con la subversión terrorista-comunista en lo social”. La gent cridava “Al paredón, al paredón”.
El dia 12 d’octubre se celebra el dia de la hispanitat i dia de la raça (se suposa que la raça espanyola, una vergonya que encara sigui festa nacional). Franco no va voler negar-se a assistir a l’acte de l’Institut de Cultura Hispànica perquè li va demanar la seva neta María del Carmen Martínez-Bordiú. El seu marit Alfons de Borbó i Dampierre, el duc de Cadis, era el president d’aquest Institut. Aquest va ser l’últim acte públic al qual va assistir Franco.
Tres dies després, el 15 d’octubre a les tres de la matinada, corrent, Vicente Pozuelo es dirigeix a Palacio de El Pardo. L’ajudant de Franco, Maximino González li explica, abans d’entrar a l’habitació, que el Caudillo s’havia queixat en diverses ocasions: li feien mal les espatlles, el pit i sentia una gran opressió. En el dormitori de Franco hi ha un oratori de l’època de Ferran VII, amb el braç incorrupte de Santa Teresa. Com tothom sap és un gran remei per a la malaltia. Això sí, triguen 24 hores a fer-li un electrocardiograma: infart. El comunicat mèdic deia: “En la madrugada del día 15 de octubre de 1975, S. E. el jefe del Estado sufrió un episodio de insuficiencia coronaria aguda y en el electrocardiograma se detecta una zona eléctricamente inactiva de tercio medio del inferior del tabique y de cara diafragmática con confirmación analítica.” Pero, quan passa el text per les Casas Civil y Militar, el comunicat que es va publicar deia una altra cosa: “En el curso de un proceso gripal, su excelencia el jefe del Estado ha sufrido una crisis de insuficiencia coronaria aguda, que está evolucionando favorablemente, habiendo comenzado ya su rehabilitación y parte de sus actividades habituales.”
Franco assisteix al Consell de Ministres del dia 17 monitorat des d’una habitació contigua. Li expliquen que Juan Carlos de Borbón va assistir a un acte a La Manxa i la gent cridava “Franco, Franco, Franco”. El cor monitorat de Franco reflecteix que el pols va pujar fins a 120 i a punt van estar d’irrompre a la sala del Consell. A partir de llavors: silenci oficial. Juanito, l’ajudant, li diu al doctor Pozuelo: “Doctor, ¡no va a pasar nada! ¡Se ha puesto en legionario, como en Brunete!”
El dia 18 Franco va escriure el seu testament: “Os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado (…) Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio, pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante, ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir.”
Cal dir que el testament personal, el de la seva fortuna llaurada en el lladrocini sistemàtic, va ser redactat pel notari Fernando Fernandez-Savater Martín, el pare de Fernando Savater: “Mi padre fue el notario ante el que Franco hizo su testamento (el personal, claro, no el político que escribió casi moribundo y que después se hizo público)”[2]. Això sí Franco va assistir a missa el dia 19 d’octubre. El marquès de Villaverde va controlar fins a l’últim detall. A part del control mèdic, controlava la relació d’Arias Navarro amb Franco i era el portaveu de la família.


