Dies abans de morir, Franco li va agafar la mà i li va dir: “Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España. No me dijo «haz una cosa u otra», no: la unidad de España, lo demás… Si lo piensas, significa muchas cosas”.[10] Cuando mor Franco, Juan Carlos diu: “Una figura excepcional entra en la historia. El nombre de Francisco Franco era un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea”.[11] Hi ha més: “A veces me preguntan si el General ejerció sobre mí una gran influencia. Pues sí, me influyó, por ejemplo, en la manera de ver las cosas con tranquilidad, tomando distancia, con cierto desapego”.[12] No cal que ho juris.
El 1978, el mateix any de l’aprovació de la Constitució espanyola, la Casa Reial va fer un comunicat. Esbalaïu-vos: “Hoy se conmemora el aniversario del Alzamiento Nacional que dio a España la victoria contra el odio y la miseria, la victoria contra la anarquía, la victoria para llevar la paz y el bienestar a todos los españoles. Surgió el Ejército, la escuela de virtudes nacionales, y a su cabeza el generalísimo Franco, forjador de la gran obra de regeneración. Casa Real, 18 julio de 1978”.[13] Juliol de 1978! I encara hi ha pilotes com Javier Cercas, esquerranós no practicant, que va escriure: “Sin el Rey no habría democracia”.[14]
Mentre Juan Carlos I regnava ja plenament va continuar la dictadura i van continuar les tortures. Va haver-hi molts casos, exposem només un exemple. Essent rei Juan Carlos I amb Carlos Arias Navarro com a president del Govern i Manuel Fraga com a ministre de Governació, el 17 d’abril de 1976 va ser detinguda i empresonada la direcció de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE) en la temible Direcció General de Seguretat de Madrid. És el lloc on avui Isabel Díaz Ayuso es resisteix a posar una placa documentant la memòria del sinistre edifici. Transcrivim un extracte de l’entrevista que el cineasta Juan Antonio Bardem va poder fer als detinguts de la UJCE a la presó sobre les tortures que van rebre[15]:
Vamos a precisar. ¿Qué clase de golpes?
–Bofetadas, puñetazos, patadas, rodillazos, tirones de pelo, golpes con porra, golpes de karate, retorcimientos de brazos, pisotones… (…) Buscan los puntos dolorosos del cuerpo y susceptibles de no dejar huella visible. Testículos, estómago, riñones, bazo…
–Y en la cara. Es corriente que te peguen con ambas manos y con fuerza en los dos oídos al mismo tiempo. Eso te aturde y te desequilibra.
¿Y después? (…)
–Por ejemplo: el camello, el pato, la ruleta rusa, el quirófano, la gimnasia…
–El camello es un “juego” para agotarte físicamente. Consiste en colocar los brazos y manos esposadas debajo de las corvas, ponerte un peso encima –varias mantas cuarteleras, libros gruesos, guías telefónicas…– y hacerte caminar en esta postura curvada durante varias horas. (…)
¿Qué insultos?
- Rojo, cabrón, hijo de puta, maricón; vamos a traer aquí a tu mujer, a tus padres y ya verás lo que es bueno. Te vamos a lisiar, desgraciado. Te vamos a despellejar.
– A mi mujer la detuvieron conmigo. Está embarazada de tres meses. Me decían: “¿De quién es el hijo, cabrón, tuyo o de Marx? La hemos inyectado y vas a tener un hijo tonto.
–El “pato” es un “camello” perfeccionado. La posición es similar, pero al esposarte más abajo, sólo puedes andar, desde luego en cuclillas, pero de puntillas. Después de una hora estás completamente deshecho.
–El “quirófano” es, dentro de los que conocemos, el número bomba, la apoteosis. Preparan un escritorio como mesa de operaciones. Te tumban a lo ancho de él. Te cuelgan así las piernas desde las corvas y el tórax i la cabeza. Boca arriba. Así el estómago está tenso y los testículos bien a la vista. Las manos esposadas a la espalda.
–Entonces 5 o 6 policías te golpean continuamente: puñetazos en el estómago y los testículos. Hay diversos estilos que se suceden rítmicamente y todos con la máxima contundencia. Así uno te aporrea como si batiese un tambor con los puños. Otro es especialista “testicular”, es decir tiene gran perfección en los puñetazos en los testículos. La reacción tuya al golpe es arquear el cuerpo, parece como si la columna vertebral fuese a romperse. Alguno después de este tratamiento ha tenido graves lesiones de columna. Un compañero se pasó dos años enyesado y en cama.”
Y, en general, la sesión ¿cuánto dura? (…)
–De interrogatorio un promedio de 10 a 12 horas diarias, con dos o tres sesiones al día. Empezando a cualquier hora del día o de la noche. Por ejemplo, a las dos o tres de la madrugada. (…)
¿Y la tortura psíquica? ¿Qué formas tiene?
–Me llevaron a un despacho donde tenían a mi mujer y delante de ella me interrogaron. Cuando no respondía empezaron a pegarme ante su vista. Y volvieron a hacerlo una y otra vez. Al mismo tiempo me amenazaron con pegarle a ella, a su vez, si no respondía. (…)
Una d’elles malgrat estar embarassada va ser torturada mentre el seu company era obligat a assistir a l’escena perquè delatés. La noia embarassada de tres mesos, va perdre el fill. El seu company no va suportar el trauma i es va suïcidar dos anys després. Ha demanat perdó Juan Carlos I? Demanarà perdó el seu fill Felip VI?
Les victòries cal saber veure-les.
És evident que no aconseguim tot el que volíem: la república i el socialisme (no aquesta socialdemocràcia fallida). Però va haver-hi moltes victòries. Escoles per a tots els nens i joves, accés notable de les classes populars a la universitat, universalització de la sanitat, augment exponencial de les pensions (de 0,5 a 9,3 milions), salt endavant en infraestructures, millores espectaculars dels pobles i ciutats, i drets bàsics de reunió, informació, associació, legalització de sindicats, partits, drets de manifestació, vaga, etc. Encara que és clar que queda molt per fer.
Hi ha gent que encara avui critica l’extraordinari sacrifici de milers i milers de persones al llarg de quaranta anys. Va valer la pena, clar. Sense ells la dictadura hauria continuat amb Juan Carlos I. Quan el dictador portuguès Antonio d’Oliveira Salazar va ser apartat del poder per una malaltia l’any 1968, el va substituir Marcelo Caetano fins a la Revolució dels Clavells de 1974.
Vull ressaltar aquí tres elements que van fer caure la dictadura. En primer lloc, les grans manifestacions encara amb el dictador Juan Carlos I. Van ser les desconegudes manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976 a Barcelona que van suposar un gran combat als carrers contra el règim. La primera reclamant l’amnistia pels 600 presos antifranquistes que encara estaven a la presó i la segona per a reivindicar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Le Monde titulava el seu editorial “Le défi catalan” (El desafiament català). En segon lloc, la resposta a l’atemptat feixista contra el despatx d’advocats laboralistes de CCOO i del PCE del 24 de gener de 1977 on van ser assassinats cinc d’ells a sang freda i la impressionant manifestació a Madrid del 26 de gener de 1977. I un tercer element a retenir, Espanya era en aquells dies el país europeu amb més vagues, sent paradoxalment l’únic on la vaga estava prohibida.
Crec que si cal destacar un error de la transició no va ser que els dirigents traïssin al poble, com alguns acostumen a dir. En realitat, ningú sap la reposada a la pregunta d’Enrique Berlinguer “quantes masses es necessiten per a parar a un tanc”. Nosaltres li afegiríem als tancs, els jutges, la policia, la Guàrdia Civil, l’exèrcit, la cúpula de l’Estat, els bancs, els poders econòmics i l’Església, (La Conferència Episcopal Espanyola encara avui no ha demanat perdó per la seva col·laboració entusiasta amb la dictadura). L’error major va ser al meu parer que l’esquerra va abandonar la lluita per la República i els valors republicans. Una lliçó per a avui i per a demà.
Franco va morir en el llit, però torturat de la pitjor forma possible, amb l’acarnissament més al·lucinant, infringint-li el major dolor quan ja no podia defensar-se, no pels seus enemics, sinó pels seus, per la seva família i pels seus afins més radicalment feixistes. Mai oblidarem que va provocar la pitjor etapa de la història, de la mateixa manera que mai oblidarem els milers i milers de dones i homes que van lluitar contra ell, primer durant la guerra amb les armes a les mans i després durant la interminable dictadura. Celebrem que fa cinquanta va ser feliçment traspassat a l’infern de la pitjor forma possible.


