Dimecres
18:30h.
Manises
39.50015011437928, -0.4785648351565151
Estem amb Rosella Espinos Cardona, periodista, docent, defensora de la llengua com a identitat de poble i apasionada de la lectura i la creació cultural.
Comencem amb la primera pregunta on ens contes la teua trajectòria associativa / vital. En aquest cas cal dir que Rosella i jo vam coincidir en Quart de Poblet, jo com a animadora del Centre Juvenil del barri i ella com a líder juvenil matriculada en l’IES Riu Túria del municipi.
Jo sempre havia sigut molt de fer associació, de fet havia creat un club de lectura en primer de l’ESO a l’institut. Des de sempre tot això m’interessava, sobretot el tema cultural, ja que sempre m’ha interessat molt escriure i llegir. Conéixer-te com a animadora del centre juvenil, va marcar un abans i un després. Vas vindre a l’institut a proposar-nos fer una associació d’alumnes dins de l’institut, vas explicar la importància de fer l’associació per a reclamar els nostres drets com a alumnat i estar vinculades al barri dins del centre juvenil Barranquet de Quart de Poblet. Així que vam conformar AART, l’Associació d’Alumnes del Riu Túria i féiem les reunions a Barranquet.
A partir d’ahí en Barranquet és quan vaig començar a descobrir tot el que significa el treball col·lectiu, pensar en tot el que no siga individualisme, el que siga ajudar, el que siga escoltar a la resta, què no només les teues idees són les vàlides, …Tal vegada, un poquet eixir d’eixa innocència o infantesa en la qual tu eres el centre i el protagonista de tot i de cop i volta dius, no perdona, la gent té bones idees i si ens escoltem entre tots i totes podem arribar a fer coses súper xules. I a partir d’ahí, tot i que em vaig canviar d’institut en batxiller, vaig continuar vinculada a Barranquet fins la meua entrada a la Universitat on tot era un poquet més complicat de compaginar.
Vas estudiar periodisme i vas treballar en mitjans nacionals, què és el millor que t’emportes d’aquella etapa?
Mentre vaig estudiar periodisme no tenia temps per a pràcticament res més en la vida perquè des de primer de carrera vaig buscar-me pràctiques, vaig pensar que era molt important i des de tercer dia de carrera vaig enviar un correu a Ràdio Manises. Quan no tenia classe estava allí, estius i tot el temps possible. En quart de carrera vaig fer pràctiques de la Universitat València, jo he estudiat a la pública i això m’agradaria remarcar-lo, la importància de defendre l’educació pública de qualitat. Tornant, en eixe moment em diuen que hi ha unes proves per a Televisió Espanyola per a pràctiques, vaig enviar el currículum, vaig fer les proves i em van agafar. Em van posar a televisió, i em va agradar. Hi havia fet pràctiques en altres mitjans de comunicació com A Punt, com 8 Mediterrània i ací, a Televisió Espanyola, com que hi havia acabat la carrera era un poquet més professional i vaig sentir que això era el meu. Vaig fer el Màster de tele a Madrid un any i en acabar el màster, amb la pandèmia pel mig, la meua cap de pràctiques em telefona i per a dir-me que hi havia un contracte de dos anys per a mi. I allí vaig estar dos anys, vora els tres. El que volia remarcar és que he estat treballant a Televisió Espanyola durant quasi tres anys pel meu peu no per ser o conèixer a ningú. M’ha costat molt acceptar que no ha sigut qüestió de sort només, sinó que m’ho he currat molt, m’he esforçat i he treballat molt.
Responent a la teua pregunta, el que més m’emporte d’eixa etapa és el treball en equip. M’encantava. De fet, de vegades, trobe a faltar als companys i les companyes i a les meues caps. Anar amb un càmera, un tècnic, un conductor, tindre a la teua cap donant-te indicacions i que tot isca bé, en eixa situació necessites a tots, tu no pots funcionar a soles. És un treball en equip brutal, d’escoltar-se, d’anar per una, i a mi això és el que més m’agradava. L’altra cosa que m’agradava molt eren les notícies amb un contingut social barra cultural. Social quan en sentia realitzada entrevistant a gent que realment necessitava un altaveu i després fent notícies culturals de museus, llibres, ….això m’encantava.
Quin paper penses que tenen els mitjans en la societat?
Pense que els mitjans de comunicació són molt importants en la societat perquè al final, com abans deia, possibiliten donar veu a gent i a situacions que ho necessiten i a altres situacions, què tal vegada, no ho necessiten tant com a necessitat imperiosa de tindre un altaveu en la societat, però que sí que s’han de contar des d’una perspectiva investigada, contrastada amb fons que siguen oficials i tot això ho han de fer periodistes. Cal dir que tenim un immens intrusisme laboral, especialment en les xarxes socials. Ara estic fent el doctorat en la Universitat de València i el que estem investigant és com els mitjans de comunicació, i en especial la televisió tradicional està un poc en decadència i el sorgiment de les plataformes streaming. El nou paradigam és seure a casa i veure el que tu vulgues, quan vulgues i com vulgues. Els mitjans de comunicació han d’estar a l’ordre del dia amb les xarxes socials, ara el consumidor de mitjans de comunicació vol tot quan vol, on vol i com vol, i pràcticament li és igual la informació. Per això som els periodistes els que hem d’ajudar a la ciutadania i ensenyar que no ens pot donar igual la informació, que has de contrastar-lo tot i tindre pensament crític.
Com penses que la ciutadania i en especial la joventut pot contrarestar la desinformació que patim?
La societat no pot ser una ciutadania “blanca”, que li done igual si és veritat o mentida el que escolta i veu si coindeix en el que pensa. No podem ser una ciutadania còmoda, els ciutadans tenim un paper. Això m’ho ha ensenyat l’associacionisme, moure’m davant de les injustícies, anar a les primeres manifestacions contra les retallades en educació que féiem quan eren joves, el paper que jugàvem com a joves, que els joves no estàvem apartats, que sí volíem formar part d’una ciutadania activa. Això és el que hauríem de ser, el que també s’hauria d’ensenyar des de les escoles i els instituts, el que a mi em van ensenyar en Barranquet i que acabes portant amb tu al llarg de la vida. Els periodistes tenen el seu paper i la ciutadania també, ha de ser recíproc l’interès per la informació verídica.
Vivim moments de desafecció ciutadana, emergència climàtica, genocidi en Gaza, rearmes, desinformació com hem dit abans… Com creus que ajuda a generar esperança i confiança en la comunitat, unir-se i crear xarxes properes? Ara formes part de l’associació veïnal del teu barri, què et va animar a participar?
Ara estic amb la meua parella instal·lada en el barri de Sant Francesc de Manises. Ell és d’ací i jo feia temps que estava en el barri i em va proposar entrar a l’associació veïnal. No ho vaig dubtar, perquè tinc clara la importància d’associar-se per a fer reivindicacions i per a fer barri, òbviament podien comptar amb mi. Sempre he intentat ser activa, en especial en temes relacionats amb la llengua, amb el valencià, i convençuda que és essencial ajuntar-se amb altres, i més un barri com aquest. El barri de Sant Francesc és un barri de trajectòria obrera, que ha anat fent-se lloc en la ciutat de Manises a poc a poc, reivindicant els seus drets i les seues necessitats com han pogut. Està en un una localització física més allunyada del centre i també ideològicament més compromesa, han hagut de crear-se un espai en la ciutat. Em sembla molt important ajudar en el que es puga i escoltar als veïns del meu barri.
Has donat un canvi i estàs centrada ara en el món educatiu, què penses del paper dels docents en l’etapa de l’adolescència?
Primer de tot dir que de profe no tinc tanta experiència, parle del que he vist en les aules en aquests dos últims anys i avise que vaig a generalitzar. Parlant del paper dels docents i les docents, ja sabem que és important, que és essencial, però el que ara més que mai cal afegir com adjectiu, des de la meua perspectiva és difícil. És difícil perquè trobem una adolescència que contrasta molt amb l’etapa que jo vaig viure quan era adolescent. Érem una adolescència molt més combativa, amb interès, en línies generals especialment a les escoles públiques. Ara trobem una adolescència on sembla que l’extrema dreta és una moda.
Per això pense que el paper dels docents és molt complicat, perquè cal centrar la ment dels adolescents i lluitar contra eixa desinformació i contra la indiferència cap a molts temes. Són adolescents volen reivindicar-se, trobar l’espai i gasten xarxes socials, sense tindre ferramentes clares per a contrastar, ni la maduresa necessària en molts casos. Els docents han d’intentar guiar, conduir i explicar les eines adequades per a tirar endavant amb espirit crític.
Després també està el tema dels telèfons mòbils a les aules, és desesperant. Abans en l’institut els alumnes buscàvem estar amb altres, però avui dia els alumnes amb el telèfon mòbil no necessiten a ningú més. Són ells i el telèfon mòbil, i ja està, no els cal parlar amb el del costat. Hi mesures per a deixar els telèfons mòbils fora de classe i estan prohibits a l’institut, però al final tothom fa el que li dona la gana. Fins i tot, una part de docents està intentant integrar-los en la quotidianitat educativa, amb activitats específiques i permisos de casa, perquè molts ja no sabem que fer.
Així mateix, vull tornar a remarcar que hi ha alumnes meravellosos i meravelloses (somriu).
Moltes vegades parlem de la importància de l’adolescència en la nostra vida, per acabar, quins records tens tu d’eixa etapa?
Pense que en l’adolescència és important que t’agafen i et diguen, centra’t, ves cap a on vullgues, però amb aquestes ferramentes, fent-ho bé. És superimportant tindre eixe acompanyament, és el que jo he tingut. A més, hi ha una part personal, jo sempre he tingut una actitud de voler participar, predisposada, i això pense que és fonamental. Per a mi l’adolescència va ser una etapa que ha vingut amb mi, i igual que als meus amics i amigues passar per aquest tipus de projecte els han marcat moltíssim. A més, en el meu cas, el pas del periodisme a la docència crec que en part va vindre marcat per la necessitat d’intentar participar de la vida dels adolescents, i estic convençuda que això ve de Barranquet, del paper que jo crec que tenen els docents d’acompanyar i guiar en aquesta etapa tan important.
Gràcies Rosella.
