Tothom ho sabia. La utilització de l’agonia d’un home per motius polítics: per a deixar-ho “todo atado y bien atado” es pretenia la reelecció d’Alejandro Rodríguez de Valcárcel com a president de Las Cortes, prevista per al 26 de novembre. Amb Franco viu ningú dels franquistes hauria votat en contra. Rodríguez de Valcárcel es va presentar a la votació i, com és fàcil de suposar, va perdre. Va ser triat Torcuato Fernández-Miranda.
Si estava tot lligat i ben lligat, la família de Franco i el seu entorn del búnquer feixista no s’haguessin dedicat a torturar-lo fins a límits insospitats. Tots els que diuen que Franco va morir en el llit, com a excusa moral que ells no van fer res contra la dictadura, no poden explicar aquesta mort tan atroç.
Franco va sobreviure molts anys perquè era el més sanguinari de tots ells, i el que menys escrúpols morals tenia, no ja contra els republicans, la majoria dels espanyols, sinó contra els seus propis. Per a Salvador de Madariaga el més alt interès de Franco és Franco, el més alt interès de Charles de Gaulle és França. Preston explica que l’eficàcia de Franco va residir “en la despietada implacabilitat de l’ús del terror d’estat”. Cal recordar que el nacionalisme que més espanyols ha torturat, empresonat i assassinat és, sense cap dubte, el nacionalisme espanyol. Francisco Franco, corrupte des del primer dia, dropo, incapaç i inculte no tenia cap estima a cap espanyol, ni als rojos, ni als feixistes. De fet, amb les seves atrocitats podria haver emplenat perfectament un capítol del llibre d’Elías Canetti: “Massa i poder”.[9]
També hi ha gent gran que diu: no va servir de res lluitar, no es va aconseguir res, manen els de sempre. Quin missatge a la joventut! Clar que serveix lluitar! Si no fos per la lluita de la gent, de la classe obrera, de les seves organitzacions, dels partits, dels sindicats, de les dones, dels joves i dels estudiants, estaríem encara en un règim dictatorial. Les lluites creaven espais de llibertat, ocupant els carrers, places, instituts, fàbriques, universitats i barris que havien estat dels franquistes durant quaranta anys.
Hi ha més, va morir Franco, però el dictador va passar a ser Juan Carlos I previ jurament de Los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional i la fidelitat al feixista feliçment traspassat a l’infern.
L’Estat (democràtic) no s’atreveix a fer actes en record del 20 de novembre de 1975. En primer lloc, encara per por i en segon lloc perquè molts polítics i periodistes descobririen, oh sorpresa, que la dictadura va continuar fins a les eleccions de juny de 1977, un any i mig després i que els ajuntaments franquistes van romandre fins a 1979, tres anys i mig més tard.
