Gustau Muñoz: escriptor, traductor, editor
Havia nascut el 1907, a València, i morí el 1993, a França. Fou un valencianista destacat dels anys trenta. Tingué una incidència considerable en l’incipient -prometedor, però encara migrat- nacionalisme valencià d’una dècada decisiva, tant en l’aspecte cultural com cívic i polític. El 1939 marxà, obligat, com tants, a l’exili. S’establí a París i ja no tornà mai a València. Havia evolucionat des del republicanisme liberal i democràtic típic de la seua generació a un compromís ferm amb el marxisme, fins la integració en el Partit Comunista, davant l’auge del feixisme a Europa, que va observar directament el1934 a París, on hi va fer una estada d’estudi. Fou un historiador considerable, tot i que els daltabaixos que hagué de viure estroncaren una trajectòria acadèmica que probablement en altres condicions l’hauria dut lluny. Era doctor en Història i havia estat professor a la Universitat de València, i secretari de la seua Facultat. Col·laborà en les publicacions de la seua època com Acció Valenciana, El Camí i La República de les Lletres. També a Nueva Cultura, de Josep Renau, on proposava una interpretació marxista del fet nacional valencià. Formà part de l’entitat Proa i va fer conferències a Barcelona. Fou un dels fundadors de l’Aliança d’Intel·lectuals per a Defensa de la Cultura.
Era membre d’una família intensament valencianista, implicada amb els afers col·lectius i amb un fort sentiment pairal. El seu germà gran (per part de pare) era Nicolau Primitiu [Gómez Serrano], valencianista moderat o conservador, patrici, industrial, personalitat singular, fundador de l’editorial Sicània. Un altre germà, Eliseu Gómez Serrano havia estat director de l’Escola Normal d’Alacant, regidor i diputat republicà. Fou afusellat pels franquistes el 1939.
Ell es va comprometre, com tants intel·lectuals europeus d’aquell temps, amb el comunisme, amb el PCE, però aportant-hi un component singular, la concepció nacional del País Valencià, entès tothora com a part indestriable de la catalanitat. Alguns aspectes de la seua biografia són sorprenents. Fins i tot amb algun moment o episodi verament impactant. Hauria de ser molt més conegut. Com ara, la participació en la Resistència anti-nazi al París ocupat pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. O els viaranys tan complicats que hagué de travessar com a intel·lectual orgànic en un partit que transità amb grans dificultats des de l’estalinisme a l’eurocomunisme, però amb recialles consistents. Fou sempre molt amic de Jorge Semprún. La primera dona fou Teresa Gómez, bibliotecària competent i militant comunista com ell. La segona, Alice Sportisse, vídua d’un màrtir de la Resistència, fou diputada del PCF.
El 1972, des de l’exili, Emili Gómez Nadal publicà un llibre que causà una certa sensació entre els incipients -però fortament expansius- cercles del nou valencianisme. El publicà a l’editorial L’Estel, de la mà del seu amic Manuel Sanchis Guarner. Era El País Valencià i els altres, una síntesi reeixida de la història del País i de les dificultats i perplexitats valencianes de sempre. Alguns el varen llegir com una esmena cordial a alguns excessos apriorístics dels fusterians. En tot cas, una aportació positiva al diàleg i l’elaboració col·lectiva d’idees davant la complexitat d’un País que no acabava de trobar el seu camí. No l’ha trobat encara, caldrà afegir. Sobretot potser per la complexitat augmentada que les transformacions socials de les darreres dècades, i la traïció programada perpetrada per les elits i les classes dominants -la burgesia valenciana i tots els seus aliats. Traïció és paraula massa forta? No, perquè el resultat d’una actuació tan desgraciada al servei del PP i darrerament de Vox (!) mena directament a l’esborrament dels valencians com a poble diferenciat. Una actuació que certament té precedents, com l’arrenglerament amb el franquisme i les atzagaiades de la transició, el secessionisme lingüístic i totes aquestes coses que tant de mal han fet als valencians. Però que darrerament -en sintonia amb la ponentada i el trumpisme- bat el ple.
El País Valencià i els altres ha estat reeditat unes quantes vegades. Una de molt assenyalada, a la Biblioteca d’Autors Valencians, dirigida per Joan Fuster, a la Institució Alfons el Magnànim (llavors IVEI) el 1990, dins d’un volum que incloïa una tria il·lustrativa dels seus articles de 1930 a 1939. Un llibre que convé llegir i que li va reportar el reconeixement i va suscitar molt d’interès.
Molt menys conegut és un altre llibre que em sembla absolutament clau per a entendre el personatge i el seu referons. A més, conté elements de judici rellevants per a entendre una època, els llargs anys de l’exili, la lenta evolució dels fets i les idees, la caducitat d’algunes concepcions, i el paper i la situació d’un intel·lectual com ell enmig de les tempestes de la llarga postguerra a Europa i a Espanya, que no acabà en el darrer cas fins el tram final del segle, pràcticament. En efecte, el volum Emili Gómez Nadal: diaris i records, que va publicar la Universitat de València (PUV) el 2008, en edició a cura de F. Pérez Moragón i del fill d’Emili, Antonio Gómez Andrés, conté una mostra sensacional de la seua escriptura de dietaris, una constant en ell i també en la seua família. Per exemple, recentment s’han editat els diaris de Nicolau Primitiu del temps de guerra.
Als Diaris 1977-1988 trobem reflectida en uns escrits apassionants la personalitat autèntica, la veu, la sensibilitat, d’Emili Gómez Nadal, sempre amatent als esdeveniments de la transició al País Valencia, amb referències al seu passat i present, els dubtes quant al paper que podria fer encara, les sol·licitacions que rebia (fer conferències, assistir als Premis Octubre, etc.) i la seua negativa a fer-hi un “paperot” de capdavanter d’una determinada política en la qual ja no hi creia. S’hi detecta amb claredat el desencís respecte del comunisme, un cansament ben comprensible, la identificació ferma amb la democràcia occidental i el lligam pregon que l’unia a la terra, la gent i la cultura del País Valencià i a la catalanitat en el seu conjunt. Algunes opinions i preses de posició, com ara els plantejaments favorables a Israel (“Per una volta almenys, la sort sembla favorable als pobles que no pleguen, que planten cara”) serien frapants per a segons qui…
Els Diaris 1977-1988 no han estat rebuts i valorats com cal dintre del panorama literari català, potser per raons editorials. Perquè crec que no m’equivocaré si dic que són una aportació cabdal a aquesta forma d’escriptura -el dietarisme, en les seues diverses variants- que marca la diferència i que constitueix un punt fort, un gran actiu, de la literatura catalana: de Josep Pla a Joan Fuster, de Marià Manent a Francesc Parcerisas, de Pere Rovira a Ponç Pons, d’Àlex Susanna a Enric Sòria, sense oblidar Gemma Gorga o Lourdes Toledo. Caldria recuperar-los.
Per a conèixer més de prop la vida i obra del nostre autor us remet a l’aproximació biogràfica que vaig publicar gràcies a la Fundació Irla el 2021: Emili Gómez Nadal, 1907-1993. Un text breu que recull, em sembla, els fets bàsics d’una trajectòria exemplar d’un intel·lectual valencià-català del segle XX.
