Diumenge a la nit vam conèixer els resultats de la segona volta de les eleccions municipals a França d’aquest 2026, unes municipals marcades per la proximitat amb les eleccions presidencials del 2027. Des de Debats pel Demà fa temps que segueixen amb atenció els moviments de l’esquerra francesa, representada per França Insubmisa, i, seguint aquesta tradició, ens porten traduït al català el balanç que ha fet el líder del partit, Jean-Luc Mélenchon, sobre els resultats d’aquestes eleccions, en què, per primer cop, els insubmisos s’han presentat per separat, tot i haver teixit aliances en algunes ciutats per a la segona volta.
Aquest és un balanç de la segona volta de les eleccions municipals. La jornada de votació ha confirmat i ampliat l’avenç aconseguit en la primera volta per les llistes del Moviment Insubmís. Manuel Bompard[1] resumeix bé els nostres resultats:
«Des de la setmana passada, després de la victòria a Saint-Denis (150.000 habitants), les llistes de França Insubmisa també han guanyat a Creil (36.000 habitants), Roubaix (100.000 habitants), Vénissieux (66.000 habitants), Saint-Fons (20.000 habitants), Le Tampon (82.000 habitants), La Courneuve (47.000 habitants), Vaulx-en-Velin (52.000) i Sarcelles (59.000 habitants, amb una llista ciutadana recolzada per LFI).
En altres llocs, França Insubmisa ha contribuït a la victòria de l’esquerra a Lió, Nantes, Grenoble o Tours. A Bordeus i Cherbourg, la negativa d’Els Verds (EELV) o del Partit Socialista (PS) a unir les seves llistes amb les dels insubmisos ha afavorit la victòria de la dreta. Malauradament, a Tolosa, Besançon, Clermont-Ferrand o Limoges, els discursos divisoris del Partit Socialista han impedit mantenir aquestes ciutats o fer-les passar a l’esquerra. Encara pitjor, a Angoulême, el manteniment d’una llista de Place Publique[2] ha impedit que l’esquerra insubmisa i comunista recuperés la ciutat i derrotés la dreta.
La conclusió és clara: França Insubmisa fa avançar l’esquerra i permet victòries populars, mentre que les divisions impulsades pel PS i Place Publique la debiliten».
El balanç global és el següent: a partir d’ara, més d’un miler de càrrecs electes insubmisos formaran grup propi als ajuntaments. Els seus vots en les pròximes eleccions al Senat ens haurien de permetre obtenir representació allà on els nostres antics socis de la vella esquerra ens l’havien negat[3]. En conjunt, es tracta d’un èxit clar i rotund en la nostra primera participació en unes eleccions municipals.
També hem donat suport a nombroses llistes de l’esquerra tradicional que corrien el risc de ser derrotades per la dreta. A vegades ha funcionat, altres no. Però no s’ha d’oblidar que la principal dificultat prové del baix resultat dels equips sortints en la primera volta. Tant ecologistes com socialistes han acudit a nosaltres perquè no podien guanyar sols, després d’haver fracassat en intents anteriors, com a Tolosa o Limoges. El PS ens ha arrossegat en la seva caiguda. Tot i això, no ens en penedim: la demostració està feta. Som una força útil allà on altres són simples oportunistes sense rumb. A Lió, Nantes, Tours o Grenoble, la unitat ha permès la victòria. Això desmunta l’argument que LFI serveix per a la primera volta però no per a la segona[4]. El nostre objectiu ha estat assumir la nostra responsabilitat i mobilitzar-nos per frenar la dreta i l’extrema dreta. En altres llocs, però, no ho hem aconseguit.
Això té una explicació. S’ha dut a terme una llarga campanya de demonització i difamació contra els insubmisos[5]. En sumar-s’hi sense cap escrúpol, diversos sectors del socialisme han dividit profundament un electorat que era imprescindible per guanyar. Perquè la unió de sigles no equival a la unitat dels votants. De fet, s’han acabat perjudicant ells mateixos. I els resultats no milloraran el clima polític. La negativa a arribar a acords a les dues principals ciutats de França, París i Marsella, ha decebut molts votants que sí que hi estaven disposats.
La nostra preocupació va ser especialment intensa a Marsella, on la mala gestió dels governs sortints amenaçava amb obrir la porta a una victòria de l’extrema dreta. El sectarisme de l’alcalde, que va rebutjar qualsevol negociació, va impedir la unió de les llistes. Denunciem aquesta decisió: el PS va permetre que l’extrema dreta fos representada a l’ajuntament mentre excloïa els insubmisos. Tot i així, els nostres candidats van optar encertadament per retirar-se per no afavorir una victòria del Rassemblement National.
Benoît Payan ha estat reelegit una vegada més sota pressió. Marsella mereix alguna cosa millor. La nostra oposició a aquest equip es farà en el terreny de la mobilització social.
Tanmateix, la satisfacció per la feina feta no ha d’ocultar un problema de fons: l’estat preocupant de la democràcia francesa. No ha sabut assumir els resultats de grans consultes, com el referèndum del 2005, en què el «no» es va convertir en un «sí», o com la negació del resultat de les legislatives anticipades del 2024. Aquesta negació ha continuat fins i tot després de la caiguda dels dos primers governs d’aquest mandat presidencial.
En aquest context, el sistema polític tradicional continua desmoronant-se, juntament amb l’estructura ideològica que el sostenia. Però per entendre-ho cal mirar-ho des de l’angle adequat. Els indicadors habituals no n’expliquen tot el sentit: ni els resultats per partits ni l’abstenció —malgrat haver assolit nivells rècord en la primera volta— ho expliquen completament. Les mateixes condicions de l’elecció diuen molt més sobre el paper de la política.
Cal recordar què entenem per política: el debat sobre les decisions que afecten el bé comú. Però en set de cada deu municipis només hi havia una llista. Sense alternatives, no hi ha debat, i sense debat no hi ha política. Tot es redueix a una valoració personal dels candidats: o s’aprova tot sense qüestionar-ho, o es rebutja en bloc. Per això, el resultat no té un significat polític clar per a molts ciutadans. Aquest buit és profund i preocupant.
A això s’hi afegeix un altre fenomen: en el conjunt del país, quatre de cada cinc llistes no tenen cap etiqueta política. És a dir, els votants no saben quins principis guiaran l’acció dels qui escullen.
Si sumem abstenció, llistes úniques i llistes sense etiqueta, obtenim una massa enorme. En aquest sentit, l’espai polític s’ha diluït considerablement.
D’altra banda, aquest clima també es reflecteix en el vot de càstig que ha marcat la jornada: molts càrrecs sortints han estat desallotjats. Això no preocupa el moviment insubmís ni contradiu els seus objectius.
Per a nosaltres, allò essencial és l’emergència d’una «Nova França»[6], expressada en les llistes insubmises. Es tracta d’una realitat social, cultural i nacional que només nosaltres hem sabut identificar dins la societat. No és només un fenomen polític, sinó també un projecte en construcció, tal com recull el programa «L’Avenir en commun». Per això creiem que el resultat d’aquestes eleccions municipals obre directament el cicle cap a les presidencials del 2027.
Article original publicat al blog de Mélenchon: https://melenchon.fr/2026/03/22/soir-delection-tour-dhorizon-a-chaud/
Traducció a càrrec de Xavier Calafat
[1] Nota del Traductor (NT): Manuel Bompard és un dirigent destacat de França Insubmisa. És considerat una de les figures clau de l’organització, especialment en l’àmbit estratègic i de coordinació electoral. Forma part del nucli més proper a Mélenchon i té un paper rellevant en la direcció política del moviment.
[2] Nota del Traductor (NT): Place Publique és un moviment polític francès d’esquerres fundat el 2018 i liderat per Raphaël Glucksmann, amb una orientació moderada i europeista. Ha col·laborat sovint amb el Partit Socialista, especialment en eleccions europees, i defensa una línia més moderada que França Insubmisa (LFI). Les tensions entre ambdues forces responen, sobretot, a diferències estratègiques i ideològiques: mentre LFI aposta per una línia més rupturista amb les institucions europees i amb el model econòmic actual, Place Publique, sota el lideratge de Glucksmann, defensa reformar-les des de dins i construir aliances més àmplies amb la socialdemocràcia.
[3] Nota del Traductor (NT): A França els senadors no són escollits directament per la ciutadania, sinó per un col·legi de càrrecs electes locals (sobretot regidors municipals). Així, l’augment d’electes de França Insubmisa als ajuntaments els dona més pes en aquestes eleccions indirectes.
[4] Nota del Traductor (NT): Mélenchon es refereix a una crítica habitual dins de l’esquerra francesa segons la qual França Insubmisa (LFI) pot obtenir bons resultats en primera volta, però és un soci problemàtic o poc atractiu per construir majories en segona volta, quan cal sumar amb altres forces que no han passat a la segona volta i sovint tot i no ser esquerranes podrien votar una opció més moderada que no pas la representada per LFI.
[5] Nota del Traductor (NT): Mélenchon fa referència al context polític previ a les municipals de 2026, marcat per una forta polèmica al voltant de França Insubmisa (LFI). Abans de la primera volta, diversos dirigents socialistes —entre ells François Hollande o Glucksmann— defensaven marcar distàncies amb LFI i evitar acords amb ells. Així va haver diverses candidatures de confluència entre Verds, Socialistes i Comunistes però sense LFI. Tanmateix, després dels resultats, moltes d’aquestes mateixes forces van acabar negociant aliances amb LFI en la segona volta per frenar la dreta i l’extrema dreta.
[6] Nota del Traductor (NT): La “Nova França” (Nouvelle France) és un concepte central en el discurs de França Insubmisa (LFI) que proposa una redefinició de la nació basada no en l’origen, sinó en un projecte polític i social compartit. Inspirant-se en tradicions republicanes i socialistes —com les idees de Jean Jaurès—, Mélenchon defensa una comunitat nacional construïda a partir de drets iguals, lluites comunes i aspiracions compartides, en una societat diversa. Aquest plantejament s’oposa tant als discursos identitaris de l’extrema dreta, que vinculen drets i origen, com a qualsevol forma de discriminació que limiti l’accés efectiu a drets socials i polítics. En aquest marc, LFI reivindica que la ciutadania i els drets han de ser universals i no condicionats per la procedència o la identitat cultural.
Per saber-ne més podeu llegir l’article que van publicar Roc Solà i Eloi Gummà en aquesta revista: https://debatspeldema.org/croniques-de-la-veritat-insubmisa-el-moment-de-lesquerra-a-franca/
