El moviment muixeranguer està agafant força els últims anys al territori valencià. La conlloga muixeranga de Castelló és una d’elles.
Una muixeranga no és un castell. No sóc cap expert, i no vaig a posar-me en bucs, però el què a mi m’interessa és el que es genera amb l’activitat, a nivell comunitari. I sense dubte, la muixeranga, ho té quasi tot.
En primer lloc, és intergeneracional. Poques activitats grupals serveixen per a juntar a gent de totes les edats de forma tan natural. No es necessita materials especials, només les mans i els cossos (i el cap centrat). És assequible.
En segon lloc, no té límit d’assistents. Probablement hi haurà un límit per dalt, però amb la capacitat organitzativa actual dels nostres moviments associatius, l’activitat pot reunir des de 15 persones fins a 200, i això és molt potent. Als Casals de Joventut és relativament difícil juntar a la gent en activitats més enllà d’un taller setmanal de 10-12 persones. Poques activitats socioculturals tenen esta virtut.
Té un objectiu comú molt clar i visible. El treball és lent, pas per pas, dura mesos o anys progressar com a grup. La teva aportació no és suficient sense la resta. L’èxit és compartit, i els fracasos també. Progressar és lent, i treballa per tant la paciència tant individual com grupal. Té parada de reflexió, es parla i es corregeix. Hi ha molta resiliència darrere: es fa honor literal a la dita que diu això de que després de caure cal alçar-se i seguir de nou. I en un guiny a l’editor d’aquesta revista, diré que és l’activitat més ludista que he conegut fins al moment, ja que construeix tot de manera manual.
Té estructura organitzativa nítida, només amb organització es progressa. És una activitat netament cooperativa. Genera, a més, un sentiment de pertinença molt fort (a banda de l’objectiu comú, hi ha una indumentària d’equip, uns colors, i uns codis propis de l’activitat). Té una cel·lebració inclosa de forma natural en els assajos, i un procés de producció clar entre actuació i actuació. És una activitat en la que el grup es sosté bàsicament perquè la relació interpersonal està supeditada a la producció o compliment de l’objectiu comú.
He observat que el o la cap de colla treballa amb especial rigor i afecte amb els xiquets i xiquetes que pugen a la torre. Genera autonomia, no pressiona, sinó acompanya. Sap llegir les pors i les sensacions, no jutja. Adapta el ritme de tot el grup als més menuts i això no afecta a la dinàmica grupal. Totes van al ritme del més lent, siga menor o siga algú amb un mal dia. És el més progressista que he vist en educació al lleure en anys.
Pels seus assajos setmanals a hores de final de jornada laboral, permet el desfogament físic i mental de les persones. Participar a la conlloga porta lligada la necessitat de mantenir una forma física acceptable, de manera que contribueix a la salut de la comunitat.
Cal dir, per acabar que poden tindre una capacitat clau per ser inclusius amb la gent nouvinguda. Si l’agrupament és obert en aquest tema, l’activitat és molt inclusiva i genera germanor ràpidament. Diferents persones expliquen que han viscut una connexió i una sensació d’unitat profunda en el moment silenciós de formar part de la pinya.
Fer muixeranga als nostres pobles podria ser un dels camins més adequats per recuperar la perspectiva comunitària, la qualitat democràtica i associativa i els valors republicans.
