- Presentació i el primer avís seriós
Ara que celebrem 50 anys de la mort del vil dictador feixista Francisco Franco, alguns que no van moure un dit per a acabar amb ell, diuen com a justificació de la seva inacció: Franco va morir en el llit. Una frase que s’ha repetit fins a l’avorriment i que es repeteix aquests dies. És a dir: jo no vaig fer res, però els que sí que van fer (molts es van jugar la vida i la van perdre) va ser debades perquè no va servir per a res. Una molt dolenta coartada ètica. Molt mal missatge als joves.
El franquisme va morir a les fàbriques, en els barris obrers, en les universitats i instituts, en els barris i als carrers. En realitat, Franco va morir en el llit després d’una espantosa, llarga i cruel agonia.[1]Vegem-ho. D’entrada, no és clara ni la data de la seva defunció a la Ciutat Sanitària de La Paz, va ser en algun moment en el transcurs de la nit del 19 al 20 de novembre de 1975. Oficialment les causes eren ” Enfermedad de Parkinson. Cardiopatía isquémica con infarto de miocardio anteroseptal y de cara diafragmática. Úlceras digestivas agudas recidivantes, con hemorragias masivas reiteradas. Peritonitis bacteriana. Fracaso renal agudo. Tromboflebitis íleofemoral izquierda. Bronconeumonía bilateral aspirativa. Choque endotóxico. Paro cardiaco.””
Però anem a l’inici d’aquesta fase final de l’infame dictador. Ni el guionista més militantment antifeixista hauria escrit ni imaginat una mort més esborronadora.
El 9 de juliol de 1974 Francisco Franco ingressava en la clínica Francisco Franco, de Madrid, avui Hospital Provincial, per a tractar-se d’una flebitis a la cama dreta. En realitat, al Párkinson, molt avançat, se li va sumar una tromboflebitis i, posteriorment, ja a l’hospital, van arribar les hemorràgies. Va ser Vicente Gil, el seu metge particular, qui va decidir ingressar-lo. Franco signa el traspàs de poders a Juan Carleos de Borbón. La família, Doña Collares i el gendre no volen. Doña Collares era Carmen Polo, sobrenomenada així per l’afany de robar joies per on anava, al punt que els joiers van haver de constituir un fons comú per a fer front a aquests saquejos. Quan el gendre, Cristóbal Martínez Bordiú, va arribar a Madrid procedent de Filipines on estava convidat pel dictador Ferdinand Marcos a la celebració de Miss Mundo, es van desencadenar les baralles. Martínez Bordiú, era marquès de Villaverde casat amb l’única filla del general (hi ha dubtes sobre la paternitat) Maria Carmen Franco Polo (futura duquessa de Franco, un títol concedit per Juan Carlos I). Martínez Bordiú era cardiòleg i va intentar l’any 1968 ser el primer a Espanya a realitzar un trasplantament de cor, però el pobre pacient va morir poques hores després. El primer trasplantament cardíac a Espanya va ser realitzat per Josep Maria Caralps en 1984. És a dir, Martínez no tenia cap escrúpol per la vida de ningú, inclosos els seus pacients.
Hi ha una gran baralla pel control sobre el dictador. El 21 de juliol de 1974 es produeix segons Preston una “indecorosa baralla en el passadís de l’hospital davant l’habitació de Franco” entre el seu metge Gil i el marquès de Villaverde. Van arribar als insults i a les mans. No va voler que li operessin d’una hemorràgia: “A aquest senyor no se l’opera.” Va intentar provar amb ell una “màquina de circulació extracorpòria.” Gil es va interposar físicament. Enmig del despropòsit, no van poder “innovar” perquè era una màquina que no entrava per la porta de l’habitació 609. Gil és destituït. Carmen Polo li diu “metges hi ha molts, gendres només un”. El marquès es va emportar al seu equip de l’Hospital de la Paz.
[1] Seguim en el primer tram d’aquest article a Paul Preston: Franco. Caudillo de España. Grijalbo. Barcelona 1996 y Vicente Pozuelo: Los últimos 476 días de Franco. Planeta Madrid, 1980
