Els focus estan posats en Joan Carles I, el seu llibre i les seues lamentables declaracions, però queden enfosquida l’actitud i les paraules i els silencis de Felipe VI. Atès que és fill de qui és, hauria de fer un esforç per a semblar demòcrata i antifeixista. El que ha passat en les últimes setmanes està molt lluny d’aquesta idea. La vida de Felipe VI no va començar molt bé, al seu bateig va assistir Francisco Franco. Ell no té cap culpa d’això, però sí que fins hui Felip de Borbó encara no haja criticat al franquisme. Vegem.
El dia abans de la commemoració dels 50 anys de la presa de possessió de rei Joan Carles I en el Congrés dels Diputats Felipe VI fa un discurs. Era una bona ocasió per a posicionar al monarca davant la dictadura. Res més lluny de la realitat. Si repassem el discurs de Felipe VI del 21 de novembre de 2025 en el Congrés dels Diputats titulat “50 años después: la Corona en el tránsito a la democracia” no hi ha ni una sola al·lusió a la dictadura. Un discurs trampós y patètic per altra banda. Vegem:
“Empezaré por la palabra “monarquía”. Entenderán que, acogiéndome al principio académico de no incluir en la definición la palabra definida, no les hable de ello en primera persona. Así que acudiré ─y pido perdón por la licencia─ a algunas de las definiciones que he conocido de los más jóvenes, de los niños que participan en el concurso de la Fundación FIES que ya va por sus 45 ediciones y se titula “Qué es un rey para ti”, y que encierran una visión intuitiva ─también valiosa─ de la institución y de su papel. Unos ejemplos:
Dice Aldara: “la Corona es equilibrio y unión”. Y dice Sofía: “La Corona es muy importante por su labor continua de conciliación”. Y Marta explica que “los puentes unen”, y que por eso ella imagina que la Corona “tiene un papel semejante a los constructores de puentes”. Puentes, equilibrio, continuidad, conciliación… son palabras que, en efecto, tienen mucho que ver con la labor de la Corona; y también con el trabajo de su Titular, que es, para Javier, “un punto de encuentro para todos”; y para Sion es “un faro”; y para Laia es “el tronco de un árbol” y, para Emma es “un paraguas”.
Es mereixeria un acomiadament procedent qui ha escrit el discurs i clar qui l’ha llegit. No és imaginable un acte de la monarquia britànica recordant el desembarcament de Normandia sense posicionar-se. Una vergonya. Però hi ha més, el president d’Alemanya Frank-Walter Steinmeier el 28 de novembre va al País Basc, a Gernika i fa un discurs demanant perdó al poble basc. Parla que Alemanya té una “responsabilitat històrica”, que el bombardeig va suposar un “crim brutal” i que “no oblidem el que va ocórrer llavors, aquest crim va ser comés per alemanys.” Després deposita una corona de clavells blancs i es reuneix amb dues supervivents nonagenàries en el major gest de desgreuge en 88 anys. Cal recordar que el bombardeig de Gernika va ser executat per la Legió Còndor de la Luftwaffe (amb l’ajuda de l’Aviació Legionària Italiana) i va causar més d’un centenar de morts. Però si aquests van bombardejar Gernika es va produir perquè li ho va demanar Francisco Franco, amb qui va combatre el seu avi, l’home que va posar al pare de Felip VI de rei.
L’extraordinari del cas és que el Felipe de Borbón, va haver d’assistir a l’acte, però al contrari que Steinmeier no va obrir la boca. Hi ha gent indocumentada que diu, per què Felipe VI ha de demanar perdó si no té la culpa? Steinmeier tampoc té cap culpa, però demana perdó en nom de l’Estat alemany. Felipe VI a més hauria d’esforçar-se més ja que és rei perquè és fill d’un rei posat per Franco l’any 1969. No ens podem imaginar un president d’Alemanya que haguera jurat les lleis del Reich i jurat fidelitat a Hitler com va fer Joan Carles de Borbó.
Tenim un rei emèrit que fins i tot ara lloa a Franco i el seu fill és incapaç de desmarcar-se de l’herència de Franco. Una vergonya. I els mitjans del sistema diuen que la culpa de l’auge del franquisme és dels joves o al seu torn dels mestres.
