(Pròximament anàlisi dels resultats)
Com haureu vist a les notícies, el govern valencià ha decidit fer una votació per a què cada família trie la llengua en que vol que estudien els seus fills. Els qui en tenim, haurem d’anar els propers dies a triar si volem docència en valencià o docència en castellà.
Els detalls de la votació els deixaríem per a un altre dossier d’articles, perquè tenen un nivell de complexitat de normes que semblen extrets d’una sèrie de Netflix. Més bé, la gràcia de tot és que ens forcen a votar una cosa que fins ara, no calia triar. A més, no poden garantir al 100% que s’aplique el que hem triat. Jo, com soc de números, he fet alguns càlculs. L’argument principal és que ara cadascú podrà triar la llengua en que aprèn. A veure els números:
A l’aula de la meua filla hi ha un nivell de docència en valencià del 62% com a mínim, del que es beneficien la totalitat dels alumnes. Ara, després de la votació, si la majoria tria valencià, el màxim de docència en la llengua pròpia serà del 52%. No vull imaginar-me als mestres que hauran de controlar mil·limètricament aquest assumpte d’ara endavant. Si la majoria tria castellà, el percentatge no s’inverteix (52% màxim castellà). Serà el valencià el que es reduirà fins a un 12-15% en el millor dels casos.
La qüestió és que m’he fixat en una cosa. O qui ha muntat la votació és una mica suro, o en el fons l’objectiu de la votació és la minoració de la nostra llengua, com s’esforcen tant en no aparentar. Sempre intente mirar més enllà, perquè de vegades ens assenyalen la Lluna, i nosaltres ens quedem mirant el dit. Potser, en un futur hauré de treballar-me més aquesta idea meua de que l’enemic és més intel·ligent que jo. Sempre em pose en eixa posició i potser al final de la pel·lícula, resulta que darrere de l’atrezzo hi ha un mono amb platerets. Però per ara preferiré creure en el noble know-how de qui torpedina els valors de la nostra societat.
Definitivament crec que ho han fet tan malament que es perjudica a parts iguals a uns i a altres. El valencià quedarà reduït (i per tant més malparat, no hi ha dubte), però a més, es provocarà un problema més seriós: la divisió de la comunitat. Una fractura invisible que apareix cada vegada que fas una pregunta capciosa per a que tries entre dues coses que fins al moment no estaven enfrontades. La classe de la meua filla te un 50% de famílies amb part castellanoparlant, però quasi totes quan en parles, triaran valencià perquè pensen que donen l’oportunitat als seus fills de tindre una segona llengua que, a més, els servirà competencialment, com a element d’integració i professional. No veuen l’amenaça, veuen una suma, un avantatge. De 25, només 3 sembla que triaran castellà, i no està clar ni tan sols si votaran res (en eixe cas el centre t’adjudica llengua). Els propis xiquets de l’escola fan la pregunta clau, la que, en el cas de col·legis de dues o més línies, provocarà el desgavell: jo el que no vull es canviar de classe. Perquè tornar a les classes dividides per la llengua que gastes és sectari, antipedagògic i contrari a l’acolliment de les persones nouvingudes. Quin serà el següent pas, separar xiquets i xiquetes en aules diferents? Les similituds amb els règims feixistes és esfereïdora. La gran virtut dels territoris amb més d’una parla és la de saber acollir en la llengua pròpia als qui arriben i volen aprendre-la. No canviar al castellà quan algú s’esforça en parlar en valencià és signe d’educació i d’acompanyament a la persona que vol sentir-se a casa al nostre costat. I no suposa cap renuncia cultural a la persona nouvinguda, perquè la llengua materna està sempre amb nosaltres. Els valencians hauríem d’estar ja debatint sobre si cal implantar l’aula d’acollida als nouvinguts per accelerar que aprenguen valencià ràpid i s’integren quan abans. Per això, separar als nostres menuts per la llengua que parlen és una mesura feixista, segregadora i que marca de per vida. Jo l’he viscuda i no m’agrada. La llengua no és un element diferenciador, sinó cohesionador. Aquesta no és la societat que un responsable polític ha de construir. Ja posats a votar, proposaria que també es preguntara sobre l’estat dels banys de les escoles públiques al País Valencià. Sospite que l’escola del meu barri no és l’únic en el que els xiquets i xiquetes eviten fer caca a diari per qüestions de salubritat.
