“En cert estadi de la educació els contes infantils són innocents; però si volem prendre’ls com a fonament de la veritat en el domini moral, en tant que llei efectiva —com les escriptures dels israelites, l’Antic Testament, on podem trobar com a normes del dret de gents l’extermini dels pobles, els innumerables horrors que va cometre David, l’home de Déu, les crueltats que el clergat (Samuel), va exercir i va justificar contra Saul— ja és hora de que pertanyin al passat, purament històric”
Hegel a Història de la filosofia (curs 1825-1826)
Un dels trets més cridaners en la lluita intel·lectual contra el sionisme és el recurs a la història com a saber emancipador. En qualsevol xerrada, sinó en totes, en la que participa un membre de la comunitat palestina la història apareix com una eina imprescindible per a desmuntar les mentides sionistes i, alhora explicar, el procés que ha dut al genocidi i l’apartheid. En aquest sentit, l’adagio de Pierre Vilar —pensar històricament— és empunyat pel moviment d’alliberament nacional palestí, revelant així una manera de pensar racional, i emancipadora, que contrasta amb l’irracionalisme, secular o teològic, del sionisme, els propagandistes del qual es caracteritzen sistemàticament per evitar el recurs a la història i, de fet, tot pensament racional, en ares de la teologia per a justificar tots els horrors presents.
Lluita que Ilan Pappé comparteix i acompleix abastament en la seva obra Breu història del conflicte entre Israel i Palestina (Akal, 2025). Una breu obra que es podria considerar un resum de combat d’una altra obra seva Historia de la Palestina moderna (Akal, 2004). De totes maneres, Pappé aconsegueix de manera admirable fer una síntesi de la història de Palestina des del segle XIX fins al XXI, amb un rigor intel·lectual a l’alçada del seu compromís ètic i polític. Pappé nascut com a ciutadà jueu d’Israel el 1954, a Jaifa, va militar en el Maki —el Partit Comunista d’Israel— havent de fugir d’Israel per amenaces de mort el 2008 arran de la publicació del llibre The Ethnic Cleansing of Palestine (2006). Historiador amb una llarga trajectòria d’obres publicades sobre el sionisme, l’estat d’Israel i Palestina, en aquest breu llibre resumeix algunes de les seves idees més importants sobre el caràcter colonial i imperialista d’Israel.
Es podria resumir l’obra a partir de les conclusions de Pappé: en primer lloc, no existeix una esquerra israeliana, i això és fruit de la segona tesi, Israel és un projecte d’estat colonial, amb una societat que viu del colonialisme d’assentaments, l’Estat representa un consens nacional, motiu pel qual cal considerar el conjunt del moviment palestí com un moviment de lluita anticolonial —independentment de les diferents ideologies— davant, per últim, arran de les dues tesis —que són, de fet, constatacions— és factualment impossible la solució dels dos Estats sense la destrucció d’Israel, alhora que davant la tasca de democratitzar la societat israeliana la única solució passa, aleshores, per un únic Estat que sigui democràtic.
L’anàlisi històrica sustenta, en bona mesura, les conclusions polítiques de Pappé, comencem per la primera tesi:
“El que és evident és que a Israel ja no hi ha una esquerra real, ni tan sols un autèntic espai pacifista. (…) hi ha una minoria que vol treballar per la justícia per a tota la Palestina històrica. Però aquesta minoria és marginal i no té cap capacitat real d’influir en les polítiques del Govern israelià»[i].
En aquest sentit, les diferències entre el sionisme progressista encarnat tradicionalment pel Partit Laborista —al govern entre 1969 i 1977, i després part en diferents governs de coalició fins al 2001— i les extremes dretes sionistes són mínimes. Perquè els consensos de fons són els mateixos: va ser el Partit Laborista qui, per exemple, va impulsar els assentaments il·legals de jueus a la vall del Jordà, a Hebron, Betlem i als voltants de Jerusalem, va ser el Partit Laborista qui al 1976 va formular la consigna de “judaïtzar Galilea” per a desnonar els palestins de les terres. I, la romantització progressista dels quibuts, que tanta fascinació van despertar entre les esquerres europees dels seixanta, també va ser obra dels laboristes en atrevir-se a presentar com a socialistes aquestes comunitats agrícoles fonamentades en la neteja ètnica.
Així, el sorgiment d’extremes dretes, com el Likud al 1977, lògicament va provenir d’aquesta atmosfera progressista, amb el matís que el sionisme d’extrema dreta simplement troba un llast en aquest progressisme postís i, en canvi, pretén una justificació plenament coherent amb el projecte compartit amb el sionisme progressista: “Tant si governava el Likud com el Partit Laborista, els successius Governs israelians no estaven disposats en absolut a abandonar les terres conquerides del 1948 i el 1967”[ii].
En aquest sentit, una enquesta del Pew Research Center de l’any passat traduïa a l’actualitat aquesta concepció nacional que justifica el genocidi del poble palestí: mentre el 74% dels palestins que viuen a Israel pensen que Israel s’ha excedit en la resposta militar contra Hamàs, només el 4% dels jueus israelians tenen una opinió així. La mateixa enquesta assenyala, en conjunt, que el 73% de la societat israeliana opina que l’exèrcit d’Israel ha actuat correctament o bé “Not gone far enough” (“no han anat prou lluny encara”). De manera poc sorprenent, un estudi vinculat a la Universitat Hebrea de Jerusalem mostrava aquest any que el 75% dels jueus israelians creuen “que no hi ha innocents a Gaza”.
És per això que el politòleg Norman Finkelstein deia, en una xerrada recent, que l’apartheid i el genocidi, no són només un projecte d’Estat, sinó també un projecte nacional. Com senyala Pappé aquest projecte nacional està estretament vinculat al colonialisme d’assentaments i té les seves bases històriques en el període de 1921-1926 quan l’American Zion Commonwealth va començar a comprar terres en grans quantitats a Palestina en un procés que alhora que privatitzava les terres comunals palestines endegava el desnonament i l’expulsió de cultivadors i camperols palestins:
“La manera com els assentaments sionistes es van començar a estendre per mitjà de l’expulsió dels habitants locals posa de manifest un canvi en el caràcter del sionisme. El que va començar com un moviment per salvar els jueus i modernitzar el judaisme transformant-lo en una identitat nacional entre d’altres va esdevenir, de manera evident un projecte colonial d’assentaments, basat, en la subordinació d’un altre poble.”[iii]
Com es va arribar aquest punt d’inflexió capital per a Pappé? Doncs, aquí rau el paper fonamental de l’imperialisme britànic, que després de la Primera Guerra Mundial va ocupar la Palestina històrica —fins aleshores part de l’Imperi Otomà— i va establir al 1918 el Mandat Britànic: van ser els britànics qui van destruir el dret consuetudinari àrab, destrucció que permetria la posterior acumulació per despossessió:
“ja a mitjan de la dècada del 1920, el moviment sionista va aprofitar les noves lleis britàniques sobre la propietat de la terra per dur a terme els primers actes de neteja ètnica contra els pagesos palestins”[iv]
En un moment en que els colons jueus representaven només entre el 5 i el 6% de la població al 1918, el suport imperial britànic va ser absolutament fonamental per a que el projecte sionista tingués alguna possibilitat d’èxit. L’imperialisme britànic, de fet, va inspirar en tots els àmbits al sionisme: el multimilionari Cecil Rhodes, i els seus projectes colonials per a Sud-àfrica, eren el mirall de l’intel·lectual sionista Theodor Herzl. En aquest sentit, és fàcil veure un símil en l’actuació de l’Imperi Britànic arreu del món: a Irlanda del Nord creant també un conflicte religiós a partir de discriminar els catòlics irlandesos tot afavorint l’extrema dreta anglicana orangista, a Austràlia utilitzant el lumpenproletariat per a colonitzar-la i desfer-se de la població aborigen, a la Índia amb la compra d’elits locals i els seus soldats —els sipais— per mantenir el poder…etc. És a dir, sense l’imperialisme britànic el sionisme no hauria passat d’una entelèquia, de la mateixa manera que actualment l’imperialisme estat-unidenc n’és el principal sostenidor, com ha explicat John Bellamy Foster[v].
Aquest punt d’inflexió, previ a la Nakba —la catàstrofe en àrab—, té un desenvolupament al llarg del segle XX justament perquè l’ocupació és un projecte nacional. Per això en àrab s’anomena aquest procés com al-Nakba al-Mustamirra —“la Nakba permanent—. A finals del segle passat el 97% de la terra ja era propietat d’institucions i empreses jueves.
Són aquestes bases materials les que, com mostra Pappé, fan inviables la solució de dos Estats. Propietat de la terra i netejà ètnica són dos ventricles indissociables del sionisme. Un pressupòsits que de manera poc sorprenent és basen en el bo i millor de la tradició antidemocràtica europea, com va fer palès Herzl en el seu pamflet colonial L’Estat dels jueus (1896):
“Considero que la monarquia democràtica i la república aristocràtica són les formes d’estat ideals. (…). Sóc un partidari convençut de les institucions monàrquiques, perquè permeten una política de continuïtat i representen la vinculació entre l’interès de preservació de l’Estat i una família històricament il·lustre i educada per regnar”[vi].
S’ha d’anar als bòers i afrikaners de Sud-àfrica[vii] per trobar, en el mateix període històric, finals del XIX, concepcions aristocràtiques d’aquesta mena que modernitzaven aquella idea de l’aristocratie de l’épiderme que és com la noblesa francesa es presentava front als esclaus haitians al segle XVIII[viii].
La Nakba de 1948 és, d’aquesta manera, l’ocasió perfecte per a crear una Palestina jueva que: “als ulls dels sionistes, havia de ser una Palestina europea”[ix], i blanca, es podria afegir, doncs el cribatge racial s’aplicava als jueus àrabs i africans, com explica Pappé:
“Els líders sionistes veterans consideraven inferiors els jueus procedents de països àrabs i musulmans, i no tenien cap inconvenient a mostrar el seu menyspreu. En arribar a Israel, molts jueus àrabs van ser ruixats amb DDT, en un ritual d’humiliació deliberat. Segons els sionistes, calia desarabitzar aquests jueus”[x].
Així, aquests projectes que fan d’un país, Palestina, un projecte de conquesta colonial troben en el racisme furibund l’adequada justificació teològica. De fet, si miréssim més enrere, com assenyala Pappé, la primera forma de sionisme és el sionisme europeu i cristià medieval que conformà la ideologia de les Croades i que, encara avui, inspira al lobbisme sionista als Estats Units: “Els fonamentalistes cristians d’avui dia, coneguts als Estats Units com a sionistes cristians, encara combreguen amb aquestes idees i constitueixen el grup de pressió proisraelià més important del país.”[xi]
Contra el sionisme croat —progressista o d’extrema dreta, laic o religiós— Pappé postula un Estat democràtic per al conjunt de Palestina i el suport al conjunt de la resistència palestina: “cal considerar la resistència palestina, en primer lloc i per sobre tot, com una lluita anticolonial, més enllà de les ideologies que puguin defensar els seus participants”[xii]. Una conclusió que es podria prendre com una invitació a deixar de demonitzar Hamàs com té el costum certa esquerra europea.
Per últim, el llibre de Pappé constitueix no només un exemple d’anàlisi històric ben fet sinó d’una filosofia de la història que utilitza la raó per desbaratar les justificacions teològiques més absurdes del genocidi i l’apartheid. És per això que es podria dir amb Timothy Brennan, biògraf d’Edward Said, que el millor de l’esperit il·lustrat i racional de la humanitat es troba avui a Palestina[xiii]. I l’únic matís crític que es podria fer però a Pappé l’ha assenyalat Dana Dhailieh[xiv] a l’hora de postular un clar suport a la resistència armada palestina, un postura, per cert, no tant diferent, a la dels jacobins francesos quan recolzaven la lluita violenta dels esclaus haitians contra els esclavistes. Un símil històric que també ha fet Norman Finkelstein per a comprendre els fets d’octubre de 2023 en assenyalar que les violentes revoltes d’esclaus als Estats Units del XIX no es podien entendre sense la violència despietada dels amos de les plantacions, llavors però els abolicionistes ianquis es van enfrontar a la dimonització dels esclaus.
Notes
[i] Pappé, Ilan: Breu historia del conflicte entre Israel i Palestina, Madrid, Akal, 2025, p. 122.
[ii] Pappé, Op. Cit., p. 96.
[iii] Pappé, Op. Cit., pp. 26-27.
[iv] Pappé, Op. Cit., p. 128.
[v] Foster Bellamy, John: “The Trump Doctrine and the New Maga Imperialism”, Monthly Review, 1 de juny de 2025: https://monthlyreview.org/articles/the-trump-doctrine-and-the-new-maga-imperialism/
[vi] Herzl, Theodor: L’Estat dels jueus, València, Publicacions de la Universitat de València, 2014, pp. 109-110.
[vii] Sobre l’aristocràtica república racial dels bòers: Dubow, Saul: “Burgher republicanism and colonialism”, South Africa’s Struggle for Human Rights, Ohio University Press, 2012, pp. 15-19.
[viii] Veure en aquest sentit: Gauthier, Florence: L’aristocratie de l’épiderme. Le combat de la Société des Citoyens de Couleur, 1789-1791, Paris, CNRS Éditions, 2007.
[ix] Pappé, Op. Cit., p. 63.
[x] Pappé, Op. Cit., pp. 74-75.
[xi] Pappé, Op. Cit., p. 9.
[xii] Pappé, Op. Cit., p.130.
[xiii] Brennan, Timothy: La vida de Edward Said, Madrid, Debate Editorial, 2025.
[xiv] Dhailieh, Dana: “Reseña de Ilan PAPPÉ (2024): Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina, Capitán Swing Libros, Madrid, 128 páginas”., Revista de Estudios Internacionales Mediterráneos, (38), 2025, pp. 239–245. Available at: https://revistas.uam.es/reim/article/view/reim2025_38_13
