L’anunciada visita del Papa a Espanya no és un simple acte religiós. És, sobretot, una visita desitjada pel Govern d’Espanya i, en part, impulsada per l’influent lobby catòlic que existeix dins del PSOE sota les sigles de “Cristians Socialistes”. Aquest grup està encapçalat per la veterana política Rosa Aguilar, qui, des de les seves diferents responsabilitats de govern —tant a l’alcaldia de Còrdova com a la Conselleria de Cultura d’Andalusia—, ha afavorit sempre els interessos de l’Església catòlica. Un altre polític alineat amb aquests interessos és el vicepresident del Govern, Bolaños, que des de fa temps ve preparant aquest cop d’efecte: la visita del Papa, que ara pretén presentar com un èxit polític tant davant del seu partit com del mateix Govern.
En realitat, es tracta d’una operació de màrqueting polític-electoral i d’una clara traïció al laïcisme. L’objectiu és projectar la imatge d’un govern moderat i centrat, ara legitimat per la porpra vaticana. La sessió especial conjunta de les Corts, prevista per al 8 de juny, constitueix una evident vulneració de la suposada aconfessionalitat de l’Estat. Les Corts no haurien de convertir-se en el púlpit de cap religió i, tanmateix, ho seran per a una sola, cosa que suposa un privilegi simbòlic per al catolicisme. Però el problema no és només simbòlic: l’existència a Espanya d’un concordat amb la Santa Seu representa una anomalia democràtica i continua sent el principal suport jurídic dels privilegis fiscals de l’Església, del finançament públic del culte i del clergat, de l’educació catòlica a l’escola i de la xarxa de centres concertats, a més del finançament de gran part de la caritat catòlica. Es tracta d’un instrument que hauria de ser derogat, perquè suposa una ingerència directa de l’Església en les nostres lleis i no és més que una relíquia heretada de les dictadures feixistes.
Assumptes com les immatriculacions o els abusos sexuals no s’han abordat en aquesta legislatura pensant en la societat, sinó en els interessos de l’Església. En lloc de resoldre el problema dels abusos mitjançant una llei clara, s’ha optat per una solució de compromís arbitrada pel Defensor del Poble —un àrbitre, si més no, discutible, ja que és un eclesiàstic—. En comptes d’establir indemnitzacions per llei, s’ha optat per un encaix complicat d’interessos que, a la pràctica, evita molestar l’Església. En el cas de les immatriculacions, l’escàndol és encara més gran: no s’ha fet absolutament res. El ministre de Cultura, que podria haver impulsat reformes importants, com una modificació de la llei de patrimoni històric, s’ha limitat a mirar cap a una altra banda mentre invertia recursos en campanyes publicitàries sobre els “drets culturals” sense impacte real en la cultura. Resulta vergonyós que el patrimoni històric d’origen religiós continuï en mans de l’Església i segueixi sent explotat econòmicament per ella.
L’esquerra espanyola, en acceptar que la tribuna parlamentària es converteixi en un púlpit, ha abandonat definitivament el laïcisme com a principi essencial de qualsevol democràcia. En realitat, fa anys que legisla a favor dels interessos del catolicisme, especialment en l’àmbit educatiu i en la gestió dels serveis socials, a més de mantenir el culte catòlic amb fons públics a través dels Pressupostos Generals de l’Estat. Fins i tot l’esquerra alternativa pretén ara arrecerar-se sota la bandera vaticana per guanyar una credibilitat social que no aconsegueix a les urnes. En lloc de recolzar-se en els valors universals del laïcisme, l’humanisme o la solidaritat social, busca legitimar-se en declaracions puntuals del Papa de Roma. No és casualitat que líders d’aquesta esquerra, com Yolanda Díaz, hagin buscat reiteradament la foto amb el Papa, trencant així amb la tradició republicana i laica.
Per la seva banda, la dreta espanyola va encara més lluny i pretén identificar la nació amb el catolicisme. Tanmateix, també se sent incòmoda amb aquesta visita, perquè la considera una maniobra política del PSOE. Tot i això, el govern hauria de tenir una certa precaució, ja que mai no se sap amb els capellans als púlpits i segur que Lleó XIV té a la recambra algunes bales de fogueig contra el mateix govern.
A Espanya no existeix una veritable dreta liberal defensora del laïcisme. El liberalisme polític va desaparèixer amb la Segona República, malgrat que va ser precisament aquest liberalisme, també durant la Segona República, qui va dur a terme la principal obra laïcista al nostre país. Avui, els qui s’omplen la boca amb la paraula “liberalisme” són, en realitat, conservadors catòlics que enfonsen les seves arrels en una dreta monàrquica i catòlica que va acabar finalment donant suport al feixisme.
El Papa de Roma, previsiblement, protagonitzarà un bany de multituds i contribuirà a blanquejar la imatge de la institució. Des del Parlament sermonejarà sobre la pau, la pobresa o el drama de l’emigració, però després, en la pràctica quotidiana, l’Església continuarà fomentant la caritat en lloc de la solidaritat i mantenint desigualtats profundes, especialment en l’àmbit educatiu. Tampoc no cal oblidar la seva agenda contrària als drets sexuals. La hipocresia d’aquesta institució quan parla de justícia social és sobradament coneguda, així com la de molts dels seus líders religiosos, que avui es presenten com a progressistes malgrat haver donat suport en el passat a algunes de les dictadures més cruels, com va passar amb el Papa Francesc que, quan era superior dels jesuïtes, va col·laborar obertament amb la dictadura de Videla.
Tot això es produirà, a més, enmig de multituds i de centenars de milers de joves: joves educats en escoles catòliques, joves que omplen residències universitàries, joves provida que es presenten com a alternativa al món secular i que, amb el temps, acabaran formant part de les elits socials del futur. L’Església catòlica a Espanya incuba en els seus entramats educatius l’ou de la serp de la intolerància, de l’elitisme i de la segregació social.
L’esquerra ha abandonat el laïcisme i la dreta espanyola va fins i tot més enllà en intentar identificar la nació amb la religió catòlica. Tot i així, el temps juga a favor del laïcisme. Malgrat que tant l’esquerra com la dreta l’han abandonat, la majoria de la societat espanyola —com reflecteixen les enquestes sociològiques— considera cada vegada més intolerables els privilegis de l’Església i rebutja la imposició de normes morals des dels púlpits, encara que aquests s’ubiquin al mateix Congrés dels Diputats i Diputades.
