Segons el European Observatory on Health Systems and Policies, Espanya és un dels països del món amb un consum més elevat d’ansiolítics i antidepressius. Els informes internacionals alerten que, en els pròxims anys, la salut mental es convertirà en el principal repte de salut pública. Les dades sobre ansietat i depressió són prou clares per afirmar que no es tracta d’una percepció exagerada, sinó d’un fenomen real i creixent.
La pregunta fonamental no és només quantes persones pateixen malestar, sinó per què i la resposta no és massa clara, possiblement perquè és multifactorial.
Les estadístiques mostren un element rellevant: el patiment no es distribueix de manera homogènia. Les dificultats econòmiques, la precarietat laboral i el nivell educatiu baix són factors que augmenten significativament el risc de depressió i ansietat. El malestar, per tant, no és només una qüestió individual, sinó que sembla estar profundament travessada per les condicions materials de vida.
Des de l’àmbit de l’atenció primària s’adverteix també d’un altre fenomen: la medicalització del malestar. Situacions que poden ser respostes comprensibles a contextos d’estrès, inseguretat o soledat acaben convertides en diagnòstics clínics. L’atenció primària, sovint massa tensionada, respon amb receptes farmacològiques allà on potser caldrien espais d’escolta, xarxa comunitària i prevenció. Però no tot malestar és una malaltia. I no tota tristesa o angoixa és un trastorn.
Vivim en una societat accelerada, competitiva i exigent. Se’ns demana constantment que “siguem algú”, que construïm una identitat sòlida, exitosa i productiva. Però aquesta identitat no ens ve donada: hem de fabricar-la nosaltres mateixos. I, a més, sota uns criteris molt concrets de reconeixement social. L’èxit, la imatge, la productivitat i la notorietat es converteixen en mesures del valor personal.
Aquest imperatiu genera una tensió constant. La identitat que intentem construir mai no és prou estable ni prou satisfactòria. Sempre hi ha algú amb més èxit, més visibilitat, més reconeixement. Les xarxes socials amplifiquen aquesta dinàmica: ens comparem, ens identifiquem i ens desidentifiquem contínuament, i mai som suficients.
Al mateix temps, la nostra societat neoliberal fomenta la competició com a norma de vida. Les persones no tenim garantint el nostre lloc dins la comunitat humana sinó ens el “guanyem”. Aquesta pressió erosiona els vincles i contribueix a un altre fenomen preocupant: la soledat no desitjada. Cada vegada més persones afirmen sentir-se soles, i aquesta soledat sovint està relacionada amb la precarietat, l’atur o la vulnerabilitat social. El malestar emocional i la fragilitat dels vincles avancen plegats.
En aquest context, reduir el patiment a una disfunció individual és injust. Sovint, el malestar és una resposta comprensible a condicions de vida difícils. Individualitzar-lo pot generar encara més culpabilitat: si no estic bé, deu ser perquè no m’esforço prou, perquè no m’adapto prou, perquè no soc prou resilient. El discurs neoliberal tendeix a responsabilitzar l’individu i amagar les disfuncions estructurals.
Això no vol dir que hàgim de negar l’existència de trastorns mentals que requereixen atenció clínica ni menystenir la importància dels professionals de la salut mental. Significa, més aviat, ampliar la mirada.
Aquí és on la filosofia pot aportar alguna cosa valuosa.
Moltes angoixes contemporànies estan vinculades a expectatives interioritzades: la necessitat de triomfar, de ser desitjable, de tenir una trajectòria coherent i ascendent, de no fracassar mai. Revisar críticament i posar en dubte comunitàriament aquests supòsits pot ser alliberador. No elimina els problemes materials, però pot transformar la manera com els interpretem i els afrontem.
La filosofia també recorda una distinció clàssica: hi ha coses que depenen de nosaltres i coses que no. Acceptar aquesta diferència no és resignar-se, sinó guanyar llibertat interior per actuar raonadament allà on sí que tenim marge d’intervenció. Raonar ens permet sortir de la paràlisi, discernir i orientar l’acció.
Com ja s’ha dit, davant d’un malestar que té arrels socials, la resposta no pot ser només individual. Calen polítiques públiques que redueixin la desigualtat, reforcin els serveis comunitaris i promoguin espais de trobada i relació. Però també cal recuperar el valor del diàleg i del pensament compartit. Pensar junts és una manera de reconstruir vincles i de resistir com a comunitats
Potser una part del que anomenem “crisi de salut mental” és també una crisi de sentit i de comunitat. Si és així, la solució no vindrà únicament de més diagnòstics ni de més fàrmacs, sinó d’una transformació més profunda en la manera com vivim, ens relacionem i entenem què vol dir tenir una vida bona.
I en aquesta tasca, la filosofia —com a exercici crític, i com a espai de diàleg i trobada— pot una petita part de la resposta.
