El dia 20 de novembre a les 4,58 hores en totes les redaccions s’escriu: “Franco ha muerto, Franco ha muerto, Franco ha muerto.” Quan Marcelino Martín li diu que ha mort, Juan García Carrés contesta: “Això és impossible.” Cal recordar que Carrés va ser el cervell de la Matança d’Atocha, del despatx d’advocats laboralistes de CCOO.
Carlos Arias Navarro compareix en TVE a les 11 del matí plorant: “Espanyols, Franco ha mort”. Anys després es va incorporar a Aliança Popular, que després va canviar el nom pel de Partit Popular.
Es diu que realment va morir el 19 a les onze de la nit, però que van esperar per a fer coincidir la data de la mort de Franco amb la de la mort de Jose Antonio Primo de Rivera. Possiblement l’electroencefalograma ja donava pla a les onze de la nit, encara que el respirador es retirés finalment a una hora indeterminada després de les dotze. Oficialment mor per “Shock endotóxico provocado por una aguda peritonitis bacteriana, disfunción renal, bronconeumonía, paro cardiaco, úlcera de estómago, tromboflebitis y enfermedad de Parkinson”. A l’hora de vestir-lo van desaparèixer les medalles que havia de portar Franco. Hi havia lladres per tot arreu. Els feixistes són així fins i tot entre ells. A més, per si no fos prou, algú sense escrúpols, molt pròxim, va fer fotos del dictador agonitzant. Fotos que ens recorden per a la història que aquest relat és real. Ho veurem més endavant. Televisión Española, l’única, va suspendre la pel·lícula que tenia programada per a aquesta nit del 20, i que portava per títol Satán nunca duerme. Un sarcasme involuntari.
