Som un poble que ha viscut sempre a les riberes, i les generacions més joves no pensàvem viure mai la por dels nostres avis, que quan plovia, miraven per la finestra i ens deien “deixeu el cotxe en alt”. Potser perquè no ho hem viscut però hem escoltat la por dels nostres majors, hem reaccionat ràpid i no hem sigut capaços de quedar-nos mirant la desfeta. Ens hem tirat, literalment, al carrer.Carregades com a mules en menjar, arreplegant aliments. En una granera, en guants, o amb les mans buides, perquè l’opció de quedar-nos a casa veient als nostres patir no era una opció. Estem demostrant que treballem de valent i que cap himne ni discurs polític pot furtar-nos el significat de la paraula “germanor”. Però podríem ser millors, i més útils, si estiguérem organitzats i sabérem ocupar els espais de treball com a formiguetes. Malgrat que ens hem tirat als carrers i totes les mans són bones, és freqüent trobar a les zones afectades persones vagant sense saber on deixar el menjar o si era millor ajudar en les cases o netejant fang al carrer. Ara més que mai necessitem el lideratge d’aquells que porten tota la vida fent voluntariat, que saben gestionar grups, que tenen una visió més ampla i saben col·locar a cadascú on més efectiu serà. Necessitem fer xarxa no sols per a saber on netejar o quins cotxes alçar: Ho anem a necessitar en els propers mesos quan els veïns i les veïnes necessiten saber on demanar les ajudes, on acudir per a tindre conciliació familiar o a quin lloc pot anar a trobar un grup d’iguals amb qui trobar una esquena en la que recolzar-se i amb qui desfogar-se i plorar. Queda molta faena, només estem començant. No farem el camí a soles, ho farem juntes i ben organitzades. No necessitem el permís de la classe política per a fer el que millor sabem fer: ser solidaris i prendre els carrers, que com diu la cançó, “seran sempre nostres”.
