El 25 d’abril de 1974 s’acabava la dictadura a Portugal i s’iniciava la que es coneixeria com la Revolució dels Clavells. El 24 de juliol de 1974 queia la dictadura a Grècia. La següent havia de ser la dictadura franquista. Franco va morir al llit, però el moviment obrer i popular era potent i tenia la iniciativa davant d’un règim agònic. Tot era possible.
Tanmateix, durant molt de temps s’ha mantingut la idea que la democràcia existent era el resultat de l’acció de determinades elits i del rei emèrit fugat. A les seves memòries, el penques de l’exrei no té cap escrúpol a reconèixer que el seu regnat va ser una concessió-continuïtat del franquisme. Cinquanta anys després de la mort del dictador val la pena reflexionar-hi i tenir molt present que allò que va passar no estava predeterminat, que altres camins eren possibles i que es van definir en una dura lluita entre classes.
Des de finals de 1971, la lluita obrera i popular no va deixar de posar en escac la dictadura franquista. El mes d’octubre, en una vaga amb ocupació de Seat a Barcelona, la policia va assassinar un obrer. Posteriorment hi va haver vagues generals a Pamplona, Ferrol i Vigo, diverses vagues generalitzades a la ria de Bilbao, a Barcelona —després de l’assassinat d’un obrer a La Tèrmica—, a Valladolid, amb vagues a la construcció i a FASA-Renault. Malgrat la repressió, la condemna a mort de Puig Antich el març de 1974 i centenars de detencions policials arreu de l’Estat, la lluita obrera i popular no es va aturar. L’inici de la revolució a Portugal va accelerar les esperances a Espanya i va alertar les classes dominants sobre el que podia passar aquí. El juliol de 1974 una vaga general va sacsejar la comarca del Baix Llobregat (Barcelona). Al novembre va ser a Navarra, amb 14 dies de vaga i lock-out a Seat.
El gener de 1975, nova vaga de dotze dies a Seat, amb 500 acomiadats. Des del 14 de gener, vaga general a Pamplona. A l’abril es decreta l’estat d’excepció a Biscaia i Guipúscoa i es desencadena una repressió generalitzada. Al setembre, una dictadura agonitzant executa cinc militants d’ETA i del FRAP. Una vaga generalitzada recorre tot el País Basc i hi ha manifestacions a tot el país. A totes aquestes accions obreres caldria afegir-hi centenars, si no milers, de protestes a ciutats i barris pel cost de la vida, per la manca d’escoles i d’assistència sanitària o per la falta de serveis. A més, ja fos pels acomiadaments, la repressió policial o les detencions, la majoria de les mobilitzacions esdevenen protestes polítiques contra la dictadura.
Aquests fets, que no són exhaustius, desmenteixen la fabulació segons la qual la transició del franquisme va ser una concessió generosa dels de dalt. La historiografia actual ja accepta que va ser la mobilització popular qui va conquerir les llibertats i els drets; tanmateix, es continua negant o ocultant la possibilitat que hi va haver d’avançar molt més, d’assolir una ruptura o fins i tot d’obrir un procés revolucionari que acabés realment amb els fonaments i l’estructura del franquisme. Les concessions de la transició, l’acceptació de la monarquia per part del PCE i del PSOE, els pactes que van implicar la limitació de drets i de condicions de vida per a les classes treballadores, són llasts feixucs que s’han arrossegat durant aquests 50 anys i que encara avui són presents.
Tres mesos
Poques setmanes després de l’enterrament del dictador, la mobilització obrera i popular va fer un salt impressionant. El 1975 es van perdre, per conflictes laborals o polítics, més de 10 milions d’hores de treball. El 1976 en van ser més de 100 milions! Durant els tres primers mesos d’aquell any, qui va tenir la iniciativa van ser els treballadors i treballadores, que van demostrar la seva disposició a ser els veritables protagonistes per enterrar el franquisme.
A l’hivern de 1974-75, la classe treballadora de Catalunya havia estat al capdavant. La primavera i la tardor de 1975 van ser les d’Euskadi. A finals d’any, quan tot just s’havia refredat el cadàver del dictador, va prendre el relleu la classe treballadora de Madrid.
L’IPC de l’època va arribar al 34% i el govern havia decretat la congelació salarial per a tot l’any 1976. La negociació dels convenis es va convertir en el catalitzador de les lluites. A partir de l’1 de desembre (deu dies després de la mort del dictador!) comencen les aturades a Getafe. El 10 de desembre les principals empreses estan en vaga: «des d’aquell moment serà l’assemblea dels representants de les diferents fàbriques la que coordinarà i dirigirà l’acció». El dia 16, la vaga és general a la ciutat. L’agitació, amb vagues i manifestacions, durarà fins al 18 de gener. Mentrestant s’hi ha incorporat el gruix de la classe obrera de la ciutat de Madrid. Les grans empreses, Standard, Chrysler i el metall encapçalen la protesta, a la qual s’afegeixen la construcció, assegurances, banca i arts gràfiques, així com Telefónica, Correus i Renfe. El 7 de gener el metro de Madrid s’uneix a la vaga i paralitza la ciutat; dies després el govern el militaritzarà. La mobilització s’estén a Alcalá de Henares, Torrejón de Ardoz i San Fernando. Es calcula que al desembre hi van participar 150.000 treballadors i treballadores; al gener en seran 400.000.
Barcelona va prendre el relleu. El 14 de gener la plantilla de Seat es va manifestar pel centre de la ciutat pel conveni i la readmissió dels 500 acomiadats de la vaga anterior. El dia 16 comença una vaga general al Baix Llobregat que durarà fins al 29. Del 23 al 27 de febrer la ciutat de Sabadell quedarà paralitzada per una vaga general.
Astúries també va respondre. El 9 de gener comença una vaga a Ensidesa (8.000 treballadors). El dia 22 la mineria inicia una vaga que durarà fins al 16 de març. La vaga de Duro Felguera de Gijón durarà 90 dies. És un moviment que recorre tot el país. El 24 de febrer la policia mata a Elda (Alacant) el jove Teófilo del Valle, que participava en la vaga del sector del calçat. La resposta va ser una vaga general a la vall del Vinalopó. Va ser el primer assassinat per tret de la policia durant la transició. Van ser prop de 200 les persones assassinades per la repressió policial. De pacífica, la transició en va tenir ben poc.
El mes de març va viure la impressionant vaga general de Vitòria. Des del 9 de gener existia un procés de vagues i mobilitzacions a tota la zona industrial que va confluir en la vaga general del 3 de març. La policia va reprimir una assemblea de treballadors i en va matar cinc. La solidaritat es va estendre arreu del país. El dia 5, la policia va matar a Tarragona un treballador que protestava pels fets de Vitòria. El 8 de març una vaga general va paralitzar Euskadi i la policia va tornar a matar un obrer a Basauri (Biscaia).
La lluita pels salaris i la millora de les condicions de treball va ser el primer impuls de les mobilitzacions, íntimament lligades a problemes polítics: acabar amb el franquisme i conquerir les llibertats, la llibertat sindical en particular, la readmissió dels acomiadats i l’amnistia per als presos polítics. Serveixi d’exemple que els dies 1 i 8 de febrer de 1976 es van desenvolupar a Barcelona manifestacions que van desbordar la repressió policial, exigint llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Era una lluita política? Sense cap dubte. En la dictadura, lluitar per salaris dignes ja era una lluita política que t’enfrontava al patró, a la policia i a les lleis antiproletàries. A més, aquestes mobilitzacions es produïen en unes condicions d’agonia del règim, de recerca d’alternatives polítiques. El drama va ser que la possibilitat d’un canvi real i profund, d’una ruptura o d’un procés revolucionari, va ser traïda per un acord entre els franquistes i els dirigents del PCE i del PSOE per conquerir determinats drets i llibertats, mentre es mantenia la monarquia i bona part de l’estructura franquista del poder. Durant aquells tres mesos va planar a l’aire la possibilitat d’escollir un camí diferent.
No és un invent ni una construcció ideològica, sinó l’explicació del desenvolupament dels esdeveniments. Anys després, Ramón Tamames, que va ser dirigent del PCE i de la Junta Democràtica (un acord entre el PCE i algunes organitzacions i personalitats antifranquistes), va escriure: «El gener de 1976 la Junta va quedar sentenciada. En la sessió que aquell mes es va celebrar a París —i amb escassa oposició— Carrillo (secretari general del PCE de l’època) va imposar la seva idea d’atenuar les mobilitzacions amb el propòsit d’entrar en contacte amb el règim per pactar. La ruptura quedava en entredit, i amb això començava el final de l’experiment de la Junta».
Mentre la classe treballadora i amplis sectors populars pugnaven per acabar amb el franquisme, per dalt s’obria la negociació amb els franquistes.
Sabadell
Un exemple de la distància que es va anar obrint entre la mobilització obrera i popular i les propostes polítiques va ser la vaga general a Sabadell. Del 23 al 27 de febrer de 1976, la classe obrera de Sabadell es va fer mestressa de la ciutat. El periodista Xavier Vinader (1947-2015) va publicar un llibre amb les notes preses durant els esdeveniments d’aquells dies. El va titular Quan els obrers van ser els amos, que reflecteix molt bé el que va passar a la ciutat.
Va ser una vaga general que va reunir tots els ingredients d’un aixecament popular contra el franquisme, i en particular contra l’alcalde franquista de la ciutat. La classe treballadora va tenir la iniciativa i la direcció del moviment. Malgrat la repressió (un dels detonants va ser una càrrega policial contra nens i els seus familiars que protestaven en solidaritat amb els mestres en vaga), es van aconseguir imposar grans assemblees a les pistes d’atletisme de la ciutat. En la protesta hi van participar pràcticament tots els sectors socials: ensenyants, bancaris, petites indústries i comerços, i les dones hi van tenir un paper essencial, tant a les empreses com en la solidaritat ciutadana.
La vaga va ser un èxit total. Els detinguts van ser posats en llibertat, els acomiadats readmesos, es van aconseguir millores salarials i les autoritats franquistes van destituir l’alcalde… però als obrers i obreres, i a la població en general, que havien estat amos de la situació, no se’ls va oferir cap altra perspectiva que la reconciliació amb els franquistes que defensaven els dirigents del PCE i del PSUC, i els qui defensaven la ruptura i la revolució no van tenir prou força o arguments per convèncer. No va ser un problema de manca de decisió de les classes treballadores.
Alguns franquistes temien més pel futur, i Fraga (aleshores ministre de Governació i posteriorment fundador del PP) va denunciar aquella vaga com l’intent d’«ocupació de la ciutat, com la de Petrograd el 1917 (perquè), un cop perdut el carrer (el famós carrer la seguretat del qual ha de garantir tot govern digne d’aquest nom), donés pas a un govern provisional, com el de 1931». Temien un futur republicà i/o revolucionari (com el que s’estava vivint a Portugal), mentre que els dirigents «comunistes» i «socialistes» només pensaven en un arranjament.
Dues setmanes després això va ser encara més clar en els fets de Vitòria. La repressió no va impedir que la ciutat, i pràcticament tot Euskadi, quedés determinada per les classes treballadores mobilitzades. Perquè en tot aquell procés les llibertats s’anaven imposant al carrer. En les vagues s’escollien comissions interramals (Sabadell), comissions representatives (Vitòria), delegats de les assemblees d’obra (construcció de Barcelona), com a expressió organitzada i alternativa incipient. Un treballador de Tallers Velasco de Vitòria explicava que una de les principals característiques de la vaga havia estat la consideració de les assemblees «no com a mer òrgan d’informació, sinó com a òrgan de decisió i futur òrgan de democràcia obrera».
Tot i que aquests primers mesos de 1976 van ser decisius, encara es van presentar altres ocasions de fer un gir a la situació, especialment al voltant de la vaga de Roca a Gavà (Barcelona), que va durar del 9 de novembre de 1976 a l’11 de febrer de 1977, i sobretot després de la matança d’Atocha, en què cinc advocats laboralistes van perdre la vida assassinats per pistolers feixistes. Però els lligams entre els franquistes, la monarquia i els dirigents del PCE i del PSOE ja s’havien estrenyit prou com per a avortar un procés de ruptura o revolucionari.
No es tracta d’una reflexió melancòlica sobre allò que no es va aconseguir, sinó d’una manera de recordar que la història que escriuen els vencedors podria haver transcorregut per altres vies, que no està escrita per endavant, sinó que sempre és el resultat d’una lluita, i que el més important és aprendre i estar preparats per a noves ocasions. Arribin quan arribin.
Article cedit per deferència del a revista Sinpermiso.info
