Quin és el teu nom i a què et dediques?
Soc l’Anabel Lapuente i soc membre de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Torrellas, AMEHITO. I alhora soc presidenta de la Plataforma d’Acció per la Memòria a l’Aragó, que agrupa unes 20 associacions de les tres províncies.
Ens pots explicar una mica la teva trajectòria militant?
Mira, la meva trajectòria com a militant es podria dir que va començar abans de néixer. Això és una cosa molt curiosa, perquè quan la meva mare estava embarassada de mi, van anar a visitar la fossa comuna on hi havia el meu avi, que l’havien assassinat a l’octubre del 36. I essent la meva mare allà, embarassada de mi, li van dir que si hi tornava, la portarien a la presó.
Aleshores, et vull dir amb això que, abans de néixer, ja estava involucrada en el tema de les fosses comunes i dels assassinats pel franquisme. La militància ha estat des de sempre. Sempre portant rams de flors, sempre fent visites i sempre intentant recuperar la memòria d’aquells que van voler esborrar de la història.
Com et vas formar i com vas arribar a ser aquí?
Mira, la formació de les persones… Jo et parlo de les persones que ens dediquem a la memòria, perquè és en el que estic centrada. Potser no cal una formació específica. Possiblement ve dels sentiments, del respecte cap a les persones i d’una cosa que és essencial per a tothom: el respecte pels drets humans.
Quan en el teu entorn —en aquest cas, a la teva família— hi ha hagut assassinats, hi ha hagut repressió, potser més que ningú saps què és que no se’t respecti, que vulguin fer-te perdre la dignitat i que vulguin que visquis amagat. Això et fa, des del primer moment en què ets conscient i tens ús de raó, pensar que la vida no ha de ser així, que tothom té dret a viure i a explicar què és el que ha passat.
La militància comença en el moment en què ets conscient que hi ha hagut uns assassins que s’han permès jugar amb la vida dels altres, ningú no els ha jutjat, i a tu sempre t’han deixat de banda, com si aquella part de la teva història hagués de ser esborrada. És aquí quan comences a militar per voler recuperar tot allò que consideres que s’ha perdut.
Què fas actualment a la teva organització?
Bé, jo en aquest moment, com a presidenta de la Plataforma per la Memòria a l’Aragó, el que faig —el que intentem— és coordinar totes les associacions. Som molt respectuosos amb cadascuna d’elles, cadascuna és independent, però sí que és cert que totes tenim uns objectius comuns. Aleshores intentem coordinar-nos per treballar aquests objectius comuns.
I, a l’hora d’haver de lluitar amb organismes oficials, no haver de ser 14 o 15 persones diferents, sinó poder-les representar dignament i aconseguir allò que creiem que necessitem per seguir treballant i tirant endavant.
Com t’agradaria veure la teva organització d’aquí a uns anys?
Mira, si et soc sincera, m’agradaria que la meva organització no existís. Perquè això voldria dir que hem recuperat la memòria de tots aquells que van voler esborrar de la història. El meravellós seria que nosaltres, les famílies, les associacions, ja no haguéssim d’estar lluitant per això. Que fossin els governs —els centrals i els autonòmics— els que realment es bolquessin a fer una tasca que és de drets humans. No és una qüestió d’“ens fan pena”, no. Són drets humans. És dignitat.
També dic sempre que les persones que busquem són dignes; els indignes van ser els qui les van assassinar. Aleshores, el que m’agradaria és que ja no hagués de buscar-se res més, perquè tothom estigués a casa seva.
Això seria l’ideal: que desapareguéssim. Però, al pas que anem, i essent jo personalment una mica crítica, crec que no hi ha tota la voluntat política que hi hauria d’haver, ni es posa tots els diners que s’hi haurien de posar. És vergonyós que l’any 2025 siguem el segon país del món en quantitat de fosses comunes després de Cambodja. No podem presumir de democràcia quan la tenim edificada sobre cadàvers, i aquests cadàvers continuen allà sense que ningú ens doni una explicació. Ningú ens diu res. I som les famílies i les associacions qui anem estirant el carro contínuament.
Quina és la dificultat més gran amb què t’enfrontes actualment?
Actualment, la dificultat més grossa que tenim —et parlo del cas concret de l’Aragó— és que ens enfrontem a un govern de cafres, que ens ha derogat una llei que, jo crec, ni tan sols s’han permès la decència de llegir. No pots derogar una llei sense saber com funciona.
També és cert que abans de la derogació ja teníem problemes, perquè sempre anàvem molt escassos de fons. Sempre ha anat una mica just, perquè jo crec que la memòria democràtica, per a qualsevol govern, a la persona que li encarreguen treballar-la i que la treballi amb nosaltres, és com si li passessin una patata calenta.
En aquest moment, la dificultat més gran és que el govern central, a través de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica, delega la gestió dels fons en el Govern d’Aragó. I la majoria de les associacions ens hem negat a entrevistar-nos amb les persones que hi ha ara en aquest govern. Perquè tarden molt a donar permisos, els gestionen no sabem gaire bé com…
Aquesta problemàtica és molt gran, perquè és clar, si no hi ha fons per fer una exhumació, no es pot fer. Però jo crec que, en realitat, la problemàtica més gran és que mai no s’han pres seriosament —o no prou— la gestió de tot el tema de la memòria.
Parlem molt d’exhumacions, perquè potser és el més cridaner. Publicacions, historiadors… tot això sabem que funcionarà. Però el que nosaltres en realitat volem és fer tantes exhumacions com sigui possible. Perquè no és el mateix dir que tenim 100.000 desapareguts o 115.000, que dir 115.000 noms i cognoms. Perquè això són 115.000 famílies. Això arrossega molta gent. I això no es pot tolerar.
Aleshores la dificultat és aconseguir que això, algun cop, es pugui acabar. Que, al pas que anem, jo crec que serà molt difícil.
T’agradaria afegir-hi alguna cosa més?
Bé, doncs m’agradaria afegir que estic encantada d’haver participat amb vosaltres. M’agrada molt estar amb gent jove, perquè potser a les cases no se’n parla gaire d’això. Hi ha molta gent jove que no sap què va passar.
Sí que saben que hi ha unes pintures a Atapuerca, sí que saben els noms dels Reis Gots… però possiblement no saben que el seu besavi és enterrat en una fossa comuna, sense taüt, sense res. Com si fos qualsevol cosa. I hi està abandonat per les autoritats, no pas per les famílies. Però van viure amb tanta por, que aquestes famílies van guardar silenci.
Moltes vegades ets amb gent jove i et fa molta pena quan et diuen: “Ah, doncs jo del meu besavi no en sé res. Alguna vegada vaig sentir alguna cosa…” I quan s’informen, descobreixen que va estar a la presó, o que se’l van endur a Cuelgamuros sense dir res.
Tenim una història molt negra a Espanya que, per molt maquillatge que hi posem al damunt, algun dia sortirà a la llum. Jo no sé si ho veuré. Espero que els meus nets, si un dia s’assabenten de la feina que ens ha costat arribar fins on som —que en realitat és ben poca cosa, perquè no es pot arribar a més— ho valorin.
El que m’agradaria és això: que la gent jove realment s’hi impliqués. Ja no només en les exhumacions, sinó que tot aquell que parli de drets humans recordi que hi ha més de 100.000 famílies a qui els han trepitjat els drets. I a aquestes famílies cal ajudar-les.
