– ” Juana, què tal si escrius sobre feminisme?
__________________________________________________________________
Un núvol de cansament apareix sobre el meu cap en rebre la proposta. Analitze el núvol. Porte temps en silenci, allunyada de debats partidistes, esgotada d’egos i de crítiques paternalistes, esgotada de l’així no aneu bé, del ja t’explique jo el que heu de fer, del què us passa, del, mira, el vostre problema és que…, i especialment esgotada del manual feminista de la bona feminista; de caminar com demanant permís tota l’estona, com justificant una vegada i una altra, com si no ens sobraren els motius. Ser bones, portar-nos bé i al mateix temps desobeir i qüestionar, això sí, sense molestar massa. Cansament. Ens passa que estem fins el monyo. Però sí, parlem de feminisme, si pot ser cada dia.
Començar l’any amb un text feminista, per on començar.
No per les dades i les estadístiques. Estan a l’abast de qualsevol que desitge trobar-los: nombres de dones assassinades, violades, violentades, assetjades, “sobadas”, explotades, vexades, maltractades, prostituïdes, invisibilitzades, mutilades, comprades, venudes, qüestionades, censurades, capturades, atrapades en el judici moral, la religió, la pressió, el control sobre els cossos, els nostres cossos, el sexe, la pornografia, la negació del desig, la negació del plaer, la mà d’obra barata, els terres enganxosos, la bretxa salarial, els sostres de cristall, les dobles jornades laborals, les triples, el mandat, la culpa, les maternitats, les no maternitats, la dona atuell, la violència obstètrica, el pes de les cures, la servitud, la reificació i les violències sostingudes i invisibles, l’extractivisme a la dona naturalesa que ha de ser sotmesa.
No començar a escriure sobre el debat relatiu a quin o qui és una dona, què es requerix per a ser-ho, qui poden ser-ho. El més greu i ridícul a parts iguals és pretendre’s amb l’autoritat suficient per a negar la identitat d’uns altres.
No fer-ho tampoc escrivint sobre el moviment feminista, sobre la seua lluita d’alliberament, sobre els seus assoliments per la igualtat, sobre la seua condició, sobre la seua agenda. Les ones feministes van deixar una petjada inesborrable i a elles devem els drets que hui moltes de nosaltres posseïm, far incandescent per al camí que només es pot caminar amb totes. No oblidar que els drets, quan no són universals, són privilegis. El moviment feminista, el moviment ecologista i el moviment pacifista, per a mi inseparables, són en estos moments els moviments internacionalistes més importants, necessaris i urgents per a salvar la humanitat. Sobre aquest tema, les dades també estan disponibles, són demolidors, contundents, clares, però la seua lectura ens espanta i aparta a parts iguals.
El patriarcat i el seu sistema de violència sobre les dones i sobre la naturalesa és una realitat inqüestionable. Les dones i la lluita feminista també. I NO pararem.
Perquè, i d’això si escriuré, soc feminista i en conseqüència dona.
L’ordre afirmatiu és important, m’explique. Simone de Beauvoir va dir allò que no es naix dona, s’arriba a ser-ho, per a explicar que els rols assignats als homes i a les dones no estan basats en diferències biològiques, sinó en construccions socials. Jo crec que, d’igual manera, el feminisme em va construir, em va transformar, com a dona, com la dona que ara soc. Més lliure, més forta, més feliç.
El feminisme en el qual em pense és acció col·lectiva, és el teixit dels milions de dones que em van precedir i de la xicoteta comunitat d’elles que ara em sosté, no es construïx en soledat ni tampoc en la inacció, és viu, canviant i conté la força renovadora de la joventut que en estos moments espenta i creix. I serà del futur, malgrat que encara no siguem capaces de mesurar l’impacte de les transformacions profundes de millora que este produirà en totes les persones, en el món en què vivim. Així també com eixes transformacions es van produir en mi.
I eixes millores en la vida de les persones ho seran independentment del seu gènere perquè amb total seguretat el feminisme és la millor línia de l’horitzó, la més alliberadora. El patriarcat té molts vestits, uns millors que uns altres, però tots són opressors i violents, també per als homes.
La missió no és el poder polític sinó la justícia social. És un món, com diu la cançó, més humà i menys dolent, per a totes i també per a tots. Així les coses, entenc que ser dona-feminista és la manera més coherent que tinc d’estar en el món, nodrir-me de pensament feminista per a poder aportar alguna cosa, per xicoteta que siga, per a millorar i cuidar la vida, viure sense por, comunitàriament, establir xarxes i relacions, estimar i ser estimada, protegir el planeta, defensar els drets i llibertats, no acceptar l’expressió del feixisme, l’odi, el racisme, la desigualtat en totes les seues formes.
La missió és complicada i requerix abordar-la en bona companyia, al costat d’altres militàncies a les quals tampoc hem de renunciar, triar als millors companys de viatge. La vertadera metamorfosi ha de canviar totes les asimetries simultàniament. I convé no ser ingènua, es tracta d’una lluita de primer ordre, no secundària a la lluita de classes, es tracta del moviment d’alliberament, de l’espai propi de la lluita de les dones.
Ser dona-feminista requerix qüestionar, ser crítica, reflexionar, compartir, escoltar, mirar, debatre, discutir, incomodar i també obrir les portes i els braços. És necessari per a afrontar el repte, cuidar i cuidar-se, detindre’s, perdre’s, prendre temps per a la serenitat i el plaer, organitzar la ràbia i socialitzar l’alegria.
Honrar la vida i no desistir de l’obstinació. Perquè és il·lusori pretendre reinicialitzar el sistema sense la lluita feminista. Perquè les dones i els homes mereixem viure un món millor i per a això, com vaig llegir en algun lloc, assaltar els terres.
