Adolfo Burriel Borque. Llicenciat en Dret, va ser secretari general del PCE d’Aragó, advocat laboralista i va ser Diputat en les Corts d’Aragó.
“Casa Emilio”, de Saragossa, era el restaurant familiar d’Emilio Lacambra, militant antifranquista i membre del PCE, va ser un espai de llibertat i dinamització cultural a Aragó. A les seues sales es van gestar multitud iniciatives, tant en la clandestinitat com en ja en Democràcia.
Gairebé tothom sap que Casa Emilio, ha anunciat el seu tancament després de la mort del seu propietari, era alguna cosa més que un restaurant, que una casa de menjars. Per descomptat, a casa Emilio se servien menjars i no faltaven els qui acudien amb la sola i sana idea de degustar les mongetes estofades, el ternasco d’Aragó, el lluç o la vedella guisada. Però no és menys cert que Casa Emilio, a més d’un popular restaurant, era una espècie d’ateneu cultural i social, no pels seus béns materials, que els tenia (bastava veure la decoració de les seves parets), sinó perquè allí s’havien forjat i es forjaven obres de totes les arts, i es van viure i vivien fets que tenien a veure amb totes les bones formes de la cultura i l’amistat: llibres, música i cançons, línies i colors, teatre, cinema, ràdio, premsa, debats… Tot passava per les seves estovalles. I sempre, no deixem de dir-ho, aquell pas es donava enmig d’un especial aire de complicitats, trobades, concòrdies i bon estar, fins i tot encara que hi hagués desavinences. A ningú li seria possible posar nom a totes les persones destacades i amigues que a casa Emilio van menjar.
A casa Emilio, sens dubte, va haver-hi moltes coses destacables. D’elles podríem parlar i mai acabaríem de comptar els últims detalls. Per haver-hi, va haver-hi successos tan singulars com la creació, entre plat i plat, del I Concurs Municipal de Poesia Amorosa. Però jo ara només vull deixar constància mínima d’alguna cosa que va estar sempre present i que forma part substancial de les conductes d’Emilio Lacambra, el propietari i ànima generosa del restaurant.
Emilio Lacambra sabia que la seua casa de menjars era un lloc on la cultura i la ciència no devien -ni podien- deslligar-se dels esforços per la llibertat en els anys foscos de la dictadura, ni tampoc del progrés i el compromís en els anys de la democràcia. Encara que el restaurant, en els temps passats aquells, estiguera vigilat per la Brigada Polític Social, com ho va estar, o a ell acudiren a menjar reconeguts càrrecs i policies de la dictadura, com acudien. Emilio Lacambra era militant del Partit Comunista d’Espanya, i mai va ser aliè a aquesta militància.
Començaré dient, per a deixar una última constància del seu compromís, que fins al dia en què Emilio va ser hospitalitzat i va acabar morint, i encara un dia després, Casa Emilio va ser el lloc de reunió de l’anomenada Comissió per la Memòria Democràtica, que programava unes jornades en contra dels afanys d’alguns per enterrar la nostra història passada. Servisca aquest exemple d’últimes hores per a donar peu a moltes altres de les seves raons que, en síntesis, recorde.
A casa Emilio –que va arribar a ser incidentalment estafeta de propaganda clandestina del PCE- es va arribar a reunir el Comitè de direcció regional del seu partit, van tenir trobades militants d’altres partits de l’esquerra aragonesa, hi hagué vagues en les quals Casa Emilio cuinava els menjars dels vaguistes, i fins es va acollir i va resguardar –tal com ho dic, es va acollir i va resguardar- a refugiats que fugien de la policia de llavors. Parle, és clar, de temps de la dictadura. Allí va tenir reunions la Junta Democràtica, i la “Platajunta” en els anys previs a la democràcia, es va constituir la CAUD (Convergència Alternativa d’Unitat Democràtica), i per les seues taules van passar, abans de la seva posada en pràctica, idees que després es van convertir en realitats, com Andalán o el mateix Partit Socialista d’Aragó.
A casa Emilio, ja en democràcia, es van celebrar –que jo puga recordar- actes com la presentació de la campanya contra l’OTAN (OTAN, debat directe, de Pedro Arrojo), llibres com En pie de paz, o aquell altre d’homenatge a Antonio Rosel, conegut com “El abuelo” del PCE. Allí es va fer pública la Candidatura d’Unitat Democràtica al Senat, de tan grat record, es van formar, i van signar, altres candidatures al Senat per partits de l’esquerra aragonesa, es van acordar propostes per a programes electorals i es van iniciar campanyes per a millorar els serveis dels barris saragossans. Va haver-hi presentació de discs de cantautors aragonesos, i fins i tot va ser el lloc de trobada dels Brigadistes Suecs en la seua visita a Saragossa, es va fundar –si no em fallen les dades- l’Associació d’Amics España-URSS, i va trobar recer per a les seues discussions més d’un Comitè de Solidaritat Internacional. Fins a l’encara llavors il·legal Sindicat Unificat de la Guàrdia Civil (1986, any a dalt, any a baix) celebrava a casa Emilio les seues clandestines reunions. En la nit del cop d’estat de Tejero, la del 23-F de 1981, va anar a casa Emilio i en el pis de damunt del restaurant, propietat del mateix Emilio Lacambra, on va estar reunit durant el segrest parlamentari el Comitè Regional d’Aragó del Partit Comunista.
Només són xicotets detalls de tot un univers.
Emilio Lacambra, que mai va abandonar la seva militància comunista ni a Izquierda Unida, va tenir sempre el seu restaurant obert als seus camarades, i, entenem-ho bé, camarades per a Emilio eren tots quants estaven, era igual el partit en el qual militaren, compromesos amb l’esquerra. Obert per a menjar i per a altres coses. Abans de Franco, i amb Franco ja desaparegut. MCA, PT, Llarga Marxa, PCE (i), LCR, ORT, PSOE, Partit Carlista…, moviments socials, veïns, moviments cristians, sindicats, CC.OO., UGT, ÚS, UAGA… Casa Emilio, un idoni i bell lloc per a la trobada i l’amistat, a vegades la conspiració, a vegades la utopia.
Aquesta part de la història de Casa Emilio, d’Emilio Lacambra, que és fonamental en la seva trajectòria, en la qual no m’estenc, i que es conjumina a aquesta –no una altra, sinó paral·lela- manera d’entendre la relació, la cordialitat i la societat, no pot deixar d’assenyalar-se ara que Casa Emilio se’ns queda per al record com una referència de tantes i tantes batalles donades i, com no, en alguns casos guanyades. En el cor sempre guanyades.
