Societats de capital i la fiscalitat en el vagó europeu (i 4)

6/07/2023

Una promesa que dona lloc a perjurs, és la que correspon a l’enfortiment de societats públiques per a sostenir el benestar i els drets de la majoria. En realitat, de tots. Als falsos déus neoliberals simbolitzats pel mercat, la lliure competència, la llei d’oferta i demanda, se’ls va veure el plomall en les crisis. En realitat, als qui se’ls va veure el plomissol va ser als seus idòlatres. No sols en el sector sanitari i en el d’educació, també en l’energia o en el bancari, per posar dos exemples.

Es necessita una banca pública que limiti, que arbitri amb autoritat suficient per a posar fre, vedat als desvaris abusius d’uns bancs que només es mouen sobre la base de beneficis escandalosos, interessos i comissions d’usura, a corrompre el sistema comprant voluntats amb l’exercici de les portes giratòries. Beneficis aconseguits gràcies a comissions indecents, mossegades que més semblen bruts lladronicis que una altra cosa. Obligacions absolutes i sense alternatives quant a ser fiduciaris de tots els serveis: taxes, pagaments, ingressos, compres. I de canviar-los per desmesurats cobraments arbitraris. Una banca pública com l’existent en diversos països europeus, que limiti usures, delimiti abusos, castigui el despòtic i freni els descontrolats beneficis de milers de milions. A més, aquesta banca pública podria donar crèdits a la indústria petita i mitjana de manera més eficient.

No sols una banca pública. Avui, és bàsica una companyia energètica de capital completament públic per a qüestions semblants en aquest sector. Aquests últims anys hem vist els desmesurats beneficis de les empreses d’energia, totes apinyades en un oligopoli de parentiu real. Totes mentint tractant de fer creure que era Brussel·les el causant dels augments en les tarifes a causa del gas. Totes callant quan el que feien —i fan— és una pràctica d’oligopoli del sector, recolzades, així mateix, en la compra de voluntats polítiques mitjançant portes giratòries: a Espanya i a Brussel·les. Totes obstinades a explicar mentides, com que els oms donessin peres, en dir que no tenien la culpa que alguna cosa que costava molt poc —energies provinents del sol, de l’aire, de l’energia nuclear o hidroelèctrica el cobraven, encara el fan encara que una cosa atenuada, a preu del gas. Cobraven quincalla a preu de diamant.

Una empresa nacional de l’Energia és essencial perquè el Pla Energètic a termini de deu anys sigui realitat. Perquè el compromís sostenible del 2030 existeixi i sigui assimilable a les economies de la majoria. Gairebé tots els països equiparables tenen aquest tipus d’empresa pública. O, com a poc, mixta. Una empresa nacional energètica és de vital importància perquè part dels beneficis, part de les immenses plusvàlues generades, es quedin al país per a benefici de tots/es, no de pocs accionistes.

Aquesta empresa serviria, el mateix que la banca pública, per a temperar, arbitrar, eliminar les portes giratòries. Existiria una empresa nacional capaç de donar servei als preus justos necessaris i equilibrar oferta i demanda. Sense situacions com la de la Canyada Real, milers de persones sense llum, sense calefacció, sense servei des de fa mesos, anys fins i tot.

Aquesta és una altra promesa. Cert que es va fer en veu baixa per alguns socialistes, incomplerta avui i sense portar camí si es fes realitat. Malgrat abusos, beneficis d’usura, preus impropis i, al temps, pobresa energètica de milions de ciutadans.

En aquells dies de confinament, dies en què només es veia túnel, llarg i sense llums per a alegrar-ho, es va parlar de la nostra fiscalitat: impostos afavorint als qui més tenien i tenen i que els seus contribuents, en la seva immensa majoria, eren els treballadors, les petites i mitjanes empreses i tots, com a ciutadans, pagant taxes i impostos. El mateix el pobre que el milionari: IVAS, taxes, impostos sobre aigües, serveis, gasolines o productes d’extrema necessitat.

La fiscalitat directa espanyola és 7/8 punts menor que la mitjana europea. Aquest minvament suposa uns 75.000 milions menys d’ingressos. Això com a poc. El nostre fisc està basat en impostos indirectes com l’IVA o les taxes. Impostos que buiden les butxaques de tota la població, independentment de la grandària d’aquestes. I molt poc en l’impost progressiu. Aquell que grava en funció de la grandària de la butxaca, del poder del seu patrimoni i dels seus ingressos. Mecanismes d’enginyeria financera, d’evasió d’impostos, d’evasió de capitals a paradisos fiscals, només accessibles per als rics, aconsegueixen una fiscalitat entre el 5 i el 10% per a les grans empreses de l’IBEX en comptes del 20% que tenen les petites i mitjanes empreses.

L’entelèquia, pregonada mil vegades en un intent de fer combregar amb rodes de molí, que és la baixada d’impostos la que aconseguirà la quadratura del cercle: la plena ocupació i l’augment de serveis per a la població és una mala manera d’ocultar la veritat. El que pretén aquesta falsedat passada de moda, producte del neoliberalisme més purificat, és mentir descaradament i ocultar que aquestes pràctiques als qui afavoreixen, només, és a aquells que tenen grans sumes, als qui guanyen molts diners i paguen poc, continuen pagant misèries pels seus escandalosos guanys. Oculten que, amb aquesta fiscalitat, els serveis que es pregonen seran pagant, tard o d’hora, i les ocupacions promeses, a més d’elevar l’atur, seran ocupacions de misèria. Aquesta és l’única realitat que es pot comprovar amb les estadístiques i amb el cruel escenari actual on la desigualtat més absoluta és l’evidència. Cada vegada més pobres i més miserables i, cada vegada, més rics i més opulents. Aquesta és la certitud del neoliberalisme sustentat en l’eliminació d’impostos als qui més haguessin de pagar-los.

Només una fiscalitat progressiva és símptoma de modernitat, Estat del Benestar i d’eficiència. Que s’apropiï de la part justa de les enormes fortunes que pul·lulen, dels grans grups de negoci que arramblant amb gairebé tot, d’empreses virtuals en el social i avaricioses en els beneficis; que s’apropiï d’una part per al bé Públic, per a tots, en definitiva. És així com aconseguirem un país equilibrat, millorar la bretxa monstre de desigualtat i arribar a la justícia social, imprescindible per al benestar i la pau social de tots, fins i tot dels milionaris.

Encara hi ha més promeses incomplertes, les relacionades amb la industrialització del país, amb la seva imprescindible federalització, amb l’abandó d’arcaiques, vetustes i ineficients models d’estat, amb la reforestació necessària del país, amb el veritable laïcisme… Però aquestes promeses, aquests incompliments, aquestes necessitats, les deixarem per a un altre possible article a tenor de l’extensió de l’actual.

Pi i Margall: el dia 1er de maig

Poc s'ha destacat que a Espanya el primer a entonar el crit de «Guerra a la guerra!» va ser Pi i...

Cal votar, si no, ho lamentarem tots

És veritat que la gent d'esquerres som molt perepunyetes perquè el nostre natural esperit crític...

La reacció als avanços del feminisme

Sembla que no ens entenem, com si ens trobàrem en una renovada 'Torre de Babel'. I és que el...

…I aquesta vegada no és un virus

"Quina altra cosa esperaves?", em diuen els meus amics i els meus doctes i hiperpolititzats...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad