Lorenzo Barón va ser secretari general de CCOO Aragón i dirigent del PCE, fundador de la Tertulia Intergeneracional Ágora i actualment és membre del consell d’honor de Memòria del Futur.
Este text és la ponència per a la sessió de la Tertulia Intergeneracional Ágora de la Fundación de Acción Laica de Aragón. Ateneo Laico Stanbrook. Zaragoza, 20 de setembre de 2022.
És obvi que l’anàlisi de la situació política es fa sempre des de la percepció que l’analista té moltes vegades en raó de la seua posició ideològica o compromís polític. Això no és incompatible amb què hi haja dades objectives. Però estos poden interpretar-se d’una o d’altra manera o relativitzar-los per interés o per equivocació.
Alguns o algunes, a l’hora de referir-se a la situació política, partixen de la premissa que són vitalment optimistes. No són aparentment conscients que ser optimista o pessimista, en si mateix, no té major valor polític. L’important, en qualsevol cas, és si hi ha motius i dades o no, per a ser optimistes o pessimistes.
Per a aproximar-nos a esta qüestió podem fer una succinta anàlisi retrospectiva de la nostra història a partir de la Transició. Abans, si es vol, podem recordar molt breument que mentres Europa Occidental, després de la segona guerra mundial, estava en ple desenvolupament econòmic i de creació de l’Estat del Benestar, Espanya vivia en plena autarquia i estancament, només pal·liat a partir de 1959 amb el pla d’estabilització dels tecnòcrates de l’Opus Dei. Amb eixe llast i l’absoluta manca de llibertats arribem al final de la dictadura en 1976/77.
És a dir, arribem a la Transició i conquistem la democràcia amb enormes dèficits, tant polítics-democràtics com econòmics i socials.
En el terreny econòmic i social va caldre superar a corre-cuita l’enorme endarreriment que arrossegàvem respecte d’Europa. A això va contribuir l’ajuda Comunitària després de l’entrada en el Mercat Comú i la Comunitat Econòmica Europea. Es va construir en pocs anys, encara que anara amb mancances importants, l’Estat de Benestar: sistema de pensions generalitzat, sanitat universal, educació pública per a tots, subsidis en el camp i als aturats, etc. En suma, es van millorar substancialment les condicions de vida dels espanyols i les espanyoles, malgrat la crisi del petroli i de la brutal reconversió industrial, que va ser el peatge que ens van fer pagar per l’entrada en el concert europeu. Se’ns va assignar, com a contrapartida a les ajudes, un paper secundari en el terreny industrial, excepció feta del sector de l’automòbil, encasellant la nostra economia en el sector terciari, sobretot en el turisme. D’estes pólvores continuen venint encara alguns llots. Però en general es va millorar molt de pressa la vida de la gent.
En el terreny polític, malgrat les enormes mobilitzacions que van contribuir de manera decisiva al final de la dictadura, no aconseguim enderrocar al dictador que “va morir en el llit”. En lloc de la Ruptura, es va imposar la Reforma, pilotada en temes capitals pels reformistes del Règim.
Encara que les mobilitzacions contra la dictadura van ser molt importants i van contribuir de manera decisiva en la seua caiguda, no van ser suficients per a imposar la Ruptura. Això i el permanent soroll de sabres en les casernes va suposar que la Transició es fera sense que es depuraren responsabilitats de la dictadura. El mateix va succeir amb els cossos i forces de seguretat de l’estat i la judicatura, i es va aprovar una constitució que, si bé en el social és progressista, ho és perquè sabien que en este aspecte no s’anava a complir i no passaria res. En canvi, és intocable en aspectes crucials tan importants com la Monarquia, el poder econòmic dels sectors oligàrquics, la Llei Electoral amb la circumscripció provincial que afavorix a la dreta, l’organització territorial de l’Estat i la pròpia constitució. I tot això és intocable perquè per a reformar-ho es requerixen majories de 3/5 o 2/3 que són tan impossibles com fer una revolució. Tot havia quedat lligat i ben lligat. Va ser un pacte constitucional producte d’unes circumstàncies i una determinada relació de forces. Només faltava el colp d’estat del 23F, en el qual cada vegada queden menys dubtes sobre la participació de Joan Carles I.
Venint d’on veníem i en eixe context de millora inqüestionable de les condicions de vida de la gent i amb una cotilla política tan ben armat, no és difícil pensar que muntar un sistema polític com el que es va muntar, bipartidista, inamovible i intocable, era tasca fàcil.
Convé no oblidar que les eleccions generals del 77, i també les del 78, es van celebrar en el context d’una profundíssima crisi econòmica que es va abordar amb els Pactes de la Moncloa. Al febrer del 81 es va produir el colp d’estat, i un any i mig després, a l’octubre del 82, el triomf irresistible del PSOE. Amb la Transició conclosa segons Alonso Guerra i les esperances i expectatives que el resultat electoral havia despertat, el terreny estava perfectament adobat perquè els ciutadans no es plantejaren objectius polítics més ambiciosos, i resultara molt còmode muntar l’anomenat després “règim del 78”, tenint en compte que el PSOE estava per eixa labor, i a la seua esquerra havia quedat un erm.
Després, entre 1989 i 1991 cau el mur de Berlín i es dissol la Unió Soviètica. A partir de llavors es confirmaria el que ja es venia produint: la desaparició del referent comunista com a alternativa, el consegüent declivi de la socialdemocràcia i la pèrdua de perspectiva de transformació.
I no és que, en eixe període, des de la Transició fins a principi dels 2000, no hi haguera mobilitzacions. Al contrari, n’hi va haver i moltes i molt importants. Des de la primera vaga general per la retallada de les pensions en 1985, passant per les enormes mobilitzacions contra la reconversió industrial, la gran mobilització contra el bast referèndum sobre l’OTAN, el famós 14-D, les dos vagues generals contra les reformes laborals i la retallada de prestacions socials, les mobilitzacions dels treballadors del camp, passant per multitud de mobilitzacions de caràcter sectorial, veïnal o autonòmic, fins a les massives manifestacions contra la guerra de l’Iraq.
No obstant això, tot discorria pels camins del “sistema” i era assumit “normalment” per “el règim del 78”, perquè la Constitució entesa com un dogma, la Monarquia, el poder oligàrquic de l’economia cada vegada més reforçat amb el poder mediàtic, la unitat indestructible de la pàtria Espanya, estaven garantits pel PSOE i PP, amb el suport dels partits nacionalistes de llavors (PNB i Convergència i Unió) si eren necessaris. A ningú se li ocorria posar en qüestió els pilars del “sistema”. Ni tan sols la corrupció generalitzada a nivells escandalosos posava en risc el bipartidisme.
Tot estava lligat i ben lligat i les aigües discorrien pel camí més o menys normal. Només una cosa s’escapava d’eixa “normalitat”: el terrorisme d’ETA. I només en el vessant de l’enorme dolor que el drama de la pèrdua de tantes vides suposava. Perquè en l’altre vessant, ETA mai va ser una verdadera amenaça o un maldecap en relació a la unitat territorial d’Espanya.
Tot marxava com estava previst pels que van dissenyar la transició i res ni ningú es plantejava transformacions profundes. Era tot tan “normal” i tan acceptat l’statu quo, que ni hi havia aparentment franquistes, ni es manifestava l’exacerbat anticomunisme d’estos últims anys.
Segur que tot això era motiu més que suficient per a l’optimisme de molts i la causa de la resignació de molts més.
Però es van produir, quasi al mateix temps, dos fets que van canviar el rumb de la política a Espanya. D’una banda, es va produir la crisi financera de 2008, i per una altra el Tribunal Constitucional tombava en 2010, quasi íntegrament, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat per les Corts Generals i en referèndum a Catalunya.
La crisi financera i les seues conseqüències econòmiques i socials, juntament amb la corrupció, van donar lloc a la indignació i la gran mobilització del 15M de 2011, que sens dubte van suposar una impugnació a la totalitat del sistema bipartidista.
Per part seua, la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va produir uns efectes bumerang desastrosos per al “sistema”, contribuint de manera decisiva a l’auge de l’independentisme i al fet que la forma d’organització de l’Estat fora posada de veritat en qüestió i passara a primer pla.
Però si el 15M va ser una impugnació del sistema bipartidista, ho va ser molt més la irrupció de Podemos en 2014, sobretot a partir dels resultats obtinguts de 2015 i 2016. Perquè el 15M, salvant les distàncies, es pot comparar al Maig del 68 francés. Ambdues van ser unes grans mobilitzacions (en el maig del 68 també vaguística), que suposaven una impugnació a la totalitat d’un sistema polític. Però el 15M va ser una mica més que una impugnació. Perquè va ser, i eixa és la diferència entre un fet i un altre, una impugnació concretada en una alternativa política (Podemos), mentres que el Maig del 68 no es va concretar en eixa alternativa, la qual cosa va suposar una gran frustració política. Es pot dir que el Maig del 68 va ser el 15M sense Podemos.
Els dos fets, el del 68 i el 15M han tingut una gran transcendència. El primer va ser una referència per a tota una generació, el segon més Podemos, ha sigut, i potser el continua sent, una impugnació al “sistema” i una disputa pel poder real.
Per això, i ací està el dubte de si podrà continuar sent el mateix, Podemos (i no la ximple d’Ayuso) ha sigut objecte de la major persecució i assetjament per part de tots els poders de l’estat. De tots, dels legals i dels il·legals, dels polítics, dels mediàtics i les cloaques de l’estat, dels econòmics i dels judicials, amb mentides i amb calúmnies. També alimentant, airejant i exaltant les disputes internes. D’esta manera, a més d’intentar acabar amb Podemos (veurem si ho aconseguixen), pel mateix preu, destrossaven a tota l’esquerra, a l’esquerra del PSOE, cosa que de moment han aconseguit.
Sens dubte, en tot este temps hi ha hagut moments amb raons més que suficients per a l’optimisme d’uns i el pessimisme d’uns altres. A sensu contrari, l’optimisme d’uns s’ha convertit en pessimisme i al revés. El que vol dir que l’optimisme o el pessimisme en si mateix no tenen cap valor polític.
En estos moments, tal com han anat les coses, hi ha la possibilitat que Podemos no aconseguisca recuperar-se, o que tarde molt temps, i que tornem al bipartidisme, si és que no ha tornat ja. Un bipartidisme més imperfecte que l’anterior si es vol, però bipartidisme, al cap i a la fi. Tornarem, ho estem fent ja, al mateix d’abans: corrupció fins i tot en plena pandèmia i amb el material sanitari, deterioració de la sanitat, l’educació pública i la resta dels servicis públics, més despeses militars, augment de la desigualtat, etc.
Perquè eixe és un altre tema: de veritat ens creiem que s’ha reduït la desigualtat? És veritat que en la legislatura anterior es van aprovar mesures que van contribuir a millorar la vida d’alguna gent, que en absolut convé menysprear. Però, estadístiques a part que jo no manege, què és això en comparació amb l’escandalós augment dels beneficis de la banca, de les empreses de l’IBEX i les grans empreses en general? Clar que és veritat que hi ha un sector de la població, de l’anomenada classe mitjana, que té possibilitats d’omplir les terrasses, eixir de vacacions i omplir les platges. Però és eixa tola la població que viu en este país? I, així i tot, es repartix cada vegada més justament amb eixe sector de la població l’augment de PIB? Com és que a la gent en general, i als joves en particular, encara que tinguen treball, els és cada vegada més difícil pagar una hipoteca o llogar un habitatge o arribar a final de mes? I si ens referim als més vulnerables, algú cree de veritat que les conquestes socials de l’anterior legislatura es repetiran en l’actual conjuntura, sense que ningú per l’esquerra faça soroll i pressione? I els drets què passarà amb ells amb l’ascens de la ultradreta?
La crispació no arriba a la gent del carrer, es diu. Això és cosa dels polítics i té poca transcendència. Però és que a més de que això és discutible, són ells els que decidixen sobre molts dels problemes de la gent.
Amb tot este diagnòstic, hi ha motius per a ser optimista? Es pot ser tan optimista com es vulga, però la realitat és la que és, i el que cal fer és preparar-se per a canviar-la, amb optimisme o amb pessimisme.
Si ens referim a la situació internacional, haurem de convindre que durant estos últims anys s’han produït canvis substancials. Després de la segona guerra mundial, semblava quasi impossible que es produïra una tercera. L’experiència europea, i no sols europea, havia sigut tan brutal que, encara que es van produir moments de molta tensió, com en el cas dels míssils de Cuba, l’escalada nuclear obeïa més a mantindre l’statu quo i la dissuasió, que a embarcar-se en una guerra que podia ser letal per a tots dos blocs.
Després de la dissolució del Pacte de Varsòvia i la Unió Soviètica en els anys 90, s’albirava la possibilitat d’un món sense blocs militars i, per tant, es diluïen les possibilitats d’una tercera conflagració mundial. Al cap i a la fi, les democràcies occidentals, hui dites pomposament democràcies liberals, havien superat amb escreix al règim totalitari de l’est, tant en el terreny econòmic com en el militar, i havien acabat amb l’enemic comunista. L’URSS i després Rússia van ser no sols derrotades en eixe sentit, sinó fins i tot humiliades, la qual cosa potser no és del tot alié als problemes actuals.
Però més enllà d’esta consideració, la veritat és que es va pensar i es va arribar a dir que l’OTAN no servia ja per a res perquè ja no hi havia enemic a qui combatre. I va començar una col·laboració estreta i fructífera entre Europa i Rússia en matèria econòmica i sobretot energètica. Hi havia guerres locals, fins i tot a Europa, com la dels Balcans, però una guerra a escala europea semblava impensable.
Tot això ha canviat en sentit negatiu en molt pocs anys. La certitud que la Xina ja és un seriós rival dels EUA per l’hegemonia econòmica, comercial, tecnològica i en conseqüència militar, i la batalla pel control de les matèries primeres i els minerals essencials per al desenvolupament tecnològic, han fet que els EUA torne a la senda del bel·licisme, si és que alguna vegada s’havia allunyat d’ella.
Així, en la guerra d’Ucraïna no es juga només qui es queda amb el Donbás. Això és només el cimbell. El que importa de veritat és l’ampliació de l’OTAN i el seu acostament a Moscou, en una operació d’afebliment de Rússia com a potencial aliat de la Xina. Ho poden disfressar com vulguen: com una guerra de les democràcies liberals contra un règim dictatorial (com si no foren aliats de l’Aràbia Saudita, Israel o tants altres), o com la defensa de la seguretat europea (Rússia, diuen, després d’Ucraïna envairà la resta d’Europa, quan en realitat a penes pot amb Ucraïna).
El cas és que bufen vents de guerra. De moment ens estan mentalitzant que la guerra és necessària, i estan aconseguint ja, que els governs invertisquen cada vegada més en pressupostos militars en detriment de les despeses socials, sense el menor gest de protesta. A tot córrer també, ens estan acostumant a la retransmissió en directe de la massacre del poble palestí i de l’ocupació il·legal del Sàhara Occidental per part del Marroc. És com una vacuna que ens immunitza contra els horrors de la guerra.
Els altres grans problemes estan en la immigració i el canvi climàtic i el medi ambient. Cap de les dos coses les pot abordar amb justícia, humanitat i eficàcia el sistema capitalista tal com ho coneixem.
Si això són els motius que conduïxen a l’optimisme que vinga déu i el veja. En tot cas, això sí, l’optimisme és una manera subjectiva de veure les coses, que pot ser innata en determinades persones, a les quals en absolut es pretén jutjar per això en estes pàgines. D’altra banda, es pot dir el mateix del pessimisme, que a més pot conduir a la melancolia. Que l’esquerra es prepare i prepare a la gent per a lluitar contra la guerra i per solucions justes a estos problemes. Això és l’essencial.
I com deia Antonio Gramsci: “Cal actuar des del pessimisme de la intel·ligència i des de l’optimisme de la voluntat”.