El Parlament de Catalunya està elaborant la Llei de Foment de l’Associacionisme, per aquest motiu vaig ser cridat com a expert a donar la meva opinió a la comissió creada en aquesta ocasió. Aquí va un article elaborat a partir de les notes de la intervenció. Al final teniu el link al vídeo de la intervenció.
Al Parlament de Catalunya s’estan fent els darrers tràmits per aprovar una llei de foment de l’associacionisme. Que no es faci una llei de foment de les entitats fins 43 anys del primer Parlament de Catalunya és un mal símptoma. Encara és més estrany si tenim en compte que a Catalunya sempre hi ha hagut, almenys des de fa 160 anys, la sensació que teníem una gran societat civil. Òbviament, és una afirmació que té un cert fonament si ens fixem en els estàndards espanyols, però no ho és si ens fixem en els països amb democràcies consolidades. A més la meitat de la societat civil catalana, la laica i obrerista, ha estat més anys prohibida que podent funcionar en la legalitat. Noblesa i burgesia sempre ha tingut el dret a associar-se, per contra, les classes populars ho han d’exigir amb moltes lluites. Podem citar en aquest sentit la famosa manifestació a les Rambles de Barcelona de 1855 al crit d’“Associació o mort”.
M’he dedicat tota la vida a promoure d’una forma o altra societat civil a Catalunya, i el que puc dir és que es maltracta molt el teixit associatiu català. Com John Stuart Mill, soc partidari que allò que pugui fer la gent des de les entitats no ho facin les administracions i vull un país on es confiï en el ciutadà i on el poder estigui repartit. I no és així. Tenim un associacionisme amb locals desastrosos, amb poca professionalització, amb pocs mitjans i amb poca volada. Això sí, es va fer una llei del voluntariat. Hi havia la idea neoliberal que allà on hi havia les retallades a l’Estat de benestar hi hauria joves que ho farien gratis al servei del poder.
La llei, però, és massa llarga, repetitiva i discursiva, té 21 pàgines, 34 articles, dividits en 5 títols, 2 disposicions addicionals, 4 disposicions transitòries, i 4 disposicions finals. Vam perdre les Constitucions i ara, per reparar-ho, fem lleis molt extenses però amb molt poca concreció efectiva. Es massa genèrica i el més important no hi és.
Molt de passada es diuen coses significatives però no es proposa com solucionar-ho. Per exemple, es parla de “la simplificació de la càrrega administrativa en els diferents procediments d’accés als recursos públics” o “el major finançament dels projectes i de les estructures de les entitats”. Però en d’altres aspectes es nota que les ha escrit gent que no ha estat mai en una entitat: “la millora del treball en xarxa entre les entitats i amb la resta d’agents”. Com si les entitats no pertanyessin en la seva majoria a federacions nacionals, estatals i internacionals. Fins i tot en la seva retòrica es parla dues vegades del terme “holístic”.
La llei, en el seu afany de regular-ho tot, en l’Article 5 de “requisits generals” planteja coses com el “Funcionament democràtic de l’organització i rotació periòdica dels càrrecs amb responsabilitat de govern.” Tothom ha de tenir càrrecs rotatius? I per què els diputats no són rotatius cada any? Avui dia el problema és trobar ciutadans que vulguin assumir responsabilitats en una entitat. Així no hi ha entitat que duri. O que “Que la presa de les decisions de l’entitat sigui responsabilitat i vagi a càrrec de les persones que configuren els seus òrgans de govern, les quals hi formen part de manera voluntària i no retribuïda.” Però hi ha més “Que existeixin mecanismes de participació interna de totes les persones vinculades a l’entitat (…) Que la seva activitat no sigui, principalment, la prestació de serveis a canvi de remuneració.” No cal legislar fins al nivell no dels estatuts, sinó del reglament intern d’una entitat. Crea confusions que generarà problemes futurs. Que cada entitat s’organitzi com vulgui, els poders públics ja veuran a quines cal donar suport i a quines no.
En la llei es planteja crear un Consell d’Associacions. No ho veig clar, però sí caldria un mandat del Parlament per tal que totes les institucions escoltin i atenguin a les entitats en la vida democràtica.
En el Capítol IV “Mesures de suport”, es torna a fer un seguit d’afirmacions genèriques positives. Però algunes d’elles són estranyes, per exemple: “Accions d’assessorament i assistència tècnica.” Una de les raons que hi hagi poca predisposició a participar i dirigir entitats és la quantitat de temps que la gent ha de dedicar a tasques burocràtiques.
Un dels articles més importants és el 15 “Accions per a la simplificació administrativa dels processos”. El problema és que no fa un diagnòstic: heu vist com són els formularis?
I els de justificació? Arriben a un nivell de detall impossible de gestionar. Cal efectivament simplificar i desburocratitzar la gestió dels tràmits i millorar els procediments. D’entrada cal dir que hi ha dos models de suport econòmic, l’americà dels EUA de donacions desgravables, que afavoreix les grans fortunes i molt poc l’associacionisme popular contestatari, i l’europeu on la gent paga a l’Estat els impostos i aquest distribueix els diners. Planteja de forma positiva en l’article 16 “Facilitar la planificació estratègica de les entitats amb programes d’ajuts de caire plurianual, sempre que sigui possible.” Tampoc es diu com fer-ho.
El millor remei són els convenis plurianuals de 4 anys (no es cita la paraula conveni ni un cop) on es fixessin les relacions de col·laboració entre les institucions i les entitats. Avui els convenis estan a punt de desaparèixer del món associatiu mentre, és clar, es mantenen amb les empreses privades amb qui es fan convenis a llarg termini donant unes quantitats fabuloses i facilitats de tota mena: Volkswagen, Mobile, Circuit de Catalunya… Els cossos de l’estat a les administracions públiques tenen al·lèrgia als convenis. Els convenis es podrien tramitar el trimestre de l’any anterior i aprovar-se el desembre de l’any anterior, de tal forma que es poguessin pagar l’1 de gener de l’any de referencia, com es fa amb tots els serveis externs de les administracions. Tots els alts funcionaris que hi posen pegues sense fonament quedarien clarament fora de joc.
El que passa ara és que hi ha pòlisses de crèdit sustentades per les hipoteques dels habitatges de membres de les entitats o crèdits amb avals personals dels membres de la junta d’una entitat. A més en alguns casos ja no valen auditories externes a les entitats, calen auditories de cada subvenció. Un autèntic despropòsit. Així és molt difícil que una persona vulgui dedicar hores del seu temps lliure si a més ha d’avalar crèdits.
Mentrestant pel que fa a les subvencions caldria que no es demani la justificació de més del subvencionat, que no s’estableixin percentatges del total del programa a subvencionar i que no es vinculin als percentatges d’altres ingressos, d’altres institucions o administracions.
En l’Article 17 “treball en xarxa” es diu que “El Govern de la Generalitat ha d’impulsar mesures de foment d’iniciatives que ofereixin el suport del món empresarial a les associacions.” Crec que és un brindis al sol, moltes entitats tenen la seva raó de ser en impugnar la forma d’actuació de les grans empreses en el nostre món actual. Creiem que cal eliminar tot article,
L’Article 18 tracta de les “Accions de facilitació d’ús i gestió d’espais i locals” és un punt molt important. Cal fer un previ diagnòstic. Encara patim una falta de locals i de locals en condicions. Tenim locals petits, mal ventilats, on fa fred, amb mobles reciclats. Això és el producte en primer lloc, del franquisme que incauta locals de les entitats laiques i d’esquerres, cooperatives, ateneus, etc. Però no de les catòliques i conservadores. Només s’han tornat locals als sindicats. I en segon lloc del fet que en els 40 anys de democràcia no s’ha fet quasi res en aquest sentit. Cal un programa de patrimonialització de les entitats. Per implementar aquesta idea caldria:
- Crear un fons d’ajuda a la compra de locals per part de les entitats,
- Cessió de locals de la Generalitat, (Baixos Incasol, compra locals a la Sareb) i dels Ajuntaments a les entitats per 40 anys.
- Creació d’hotels d’entitats a les capitals de comarca i poblacions de més de 50.000 habitants en 10 anys, ajudes als lloguers de les entitats,
- Cessió a 40 anys a les entitats de sol per edificar
- Mentrestant, hauria d’existir la possibilitat de justificar amb despeses de local les subvencions. Ara és impossible.
Es parla també de “l’augment de la qualitat i de l’impacte de la formació” però no es cita que ja hi ha escoles de formació de les entitats i menys de com ajudar-les. El model hauria de ser: per aquella gent que es formen per fer treball en les associacions, la formació hauria de ser gratuïta pagada per la Generalitat. Hi ha escoles de formació de les entitats i federacions, és fàcil.
En l’Article 20 “Mesures d’impuls de l’ocupació de qualitat en el sector” caldria també una reflexió prèvia. A Catalunya es relaciona associació amb voluntarisme extrem. Cal professionalitzar els equips centrals de les entitats que permetin tenir grans i potents sistemes de participació voluntària. Cal un programa de suport a la professionalització de les entitats. Les administracions es neguen a finançar nòmines, volen subvencions finalistes sense nòmines i sense despeses de local. En els convenis i subvencions s’ha de donar un espai important a les nòmines, una entitat no és com una empresa industrial o financera on el personal és un percentatge petit. S’assembla més a l’administració publica on el percentatge real arriba al 80% (capítol I i capítol II persones que treballen en serveis públics en empreses privades).
En l’Article 22 estaria bé proposar facilitar espais a les entitats als mitjans de comunicació públics per donar a conèixer les seves activitats. En els articles 23 i 24 sobre la qüestió escolar i universitària no hi ha el principal, el foment de l’associacionisme estudiantil als Instituts i a les Universitats, en aquest sentit caldria proposar un mandat com és que Instituts i Universitat donin locals i diners a les organitzacions estudiantils.
Al Títol IV, articles 28, 29 i 30, es parla de les “Plataformes informals” la referència a grups informals en tota la llei és sobrera, és un mite postmodern que s’arrossega fa 40 anys i genera contradiccions en el text. Es demanarà un funcionament democràtic de l’organització informal? Si se’ls dona ajudes, a qui ho faran? Amb la quantitat de burocràcia que es demana i no es demanarà estar constituït?
En el tema dels registres (Article 33) creiem que n’hi hauria d’haver prou estar inscrit al registre d’ Entitats Jurídiques. No cal multiplicar fins a l’infinit els registres. Ens sembla bé, en canvi, l’Article 34 de creació de l’Observatori Permanent de l’Associacionisme i el Voluntariat. Potser per fi, encarregant estudis (alguns els pot fer el CEO) sobre el nivell de participació associativa a Catalunya i monogràfics sobre àmbits concrets, podrem saber on som realment, fora de frases fetes i del cofoisme. Es podria estudiar l’impacte econòmic i corroborar la idea d’estudis concrets on s’ha arribat a la conclusió que de cada euro invertit al tercer sector associatiu aquest n’aporta tres. També sobre els llocs de treball creats per les entitats, etc. Estaria bé analitzar el que s’anomena PIB ocult, és dir, el que hauria d’aportar l’Estat si no hi hagués gent que treballa des de l’altruisme per la comunitat.
En la disposició transitòria, segona es parla de “concurrència competitiva”. Estaria bé sortir de la terminologia neoliberal, un grup d’esplai d’un barri, una associació de veïns, un grup de joves ecologista, un grup escolta, amb qui ha de competir?
Cal superar la confusió conceptual de l’administració pública entre superàvit i beneficis de les entitats. A les entitats sense afany de lucre no hi ha repartiment de beneficis, però aquesta confusió de les administració pública les porta a no poder capitalitzar l’entitat. La lògica de les administracions es que subvencionen dèficit. Portaria a l’absurd que sempre han de funcionar amb dèficits, al final la fallida seria segura.
Sobrevola la neoliberal Directiva Bolkestein. S’aplica a treure a concurs públic activitats de les entitats perquè ho gestioni DomusVi o Cledce. Al final ens trobem amb Casals de Joves gestionats per DomusVi que és propietat de fons voltors radicats a paradisos fiscals. Posem un exemple. Si un Casal de Joves se’l conceptua com a un servei públic i surt a concurs públic, una aberració absoluta, DomusVi tindrà la gestió durant 4 o 5 anys, i rebrà els diners (posem 30.000 euros l’any) a inici de gener i amb una factura l’any en tindrà prou. En canvi si hi ha un grup de joves que volen tirar endavant un Casal de Joves autogestionat i associatiu, cada any s’haurà de presentar a subvencions, se’ls notificarà, anant bé al mes de juny, hauran de justificar els 30.000 euros amb factures al gener de l’any següent i els pagaran al març. És tècnicament impossible. Aquesta és la raó que hi ha tant poques entitats juvenils a Catalunya. Quan els joves es volen organitzar ho fan fora dels sistema (democràtic). Un molt mal assumpte. De fet, si és llegeix bé la Directiva Bolkestein planteja excepcions.
Parlem clar, quan la corrupció s’incrementa, augmenten els controls als dèbils. Quan vaig començar em treia un “certificado de penales”. Anava a Via Laietana i et valia un any. Ara la desconfiança s’ha incrementat a nivells exagerats, i s’incrementen els certificats i els papers per justificar que no ets mala persona. Es considera al ciutadà associat un possible delinqüent. Moltes vegades hi ha més hores de treball del controlador molt ben pagat que la del voluntari que omple els papers. Hem vist com es contracta una auditoria externa per una subvenció de 300 euros o normatives de 16 pàgines per deixar un local a una entitat un any amb possibles sancions de 5.000 euros. Cap entitat hi va accedir, és clar.
Normalment es diu: és que són diners públics. La corrupció no està a les entitats, ho sap tothom, està en les grans obres i en els grans contractes. Es parla de lliure concurrència associativa però hi ha càrtels aigua, gas, telèfon, electricitat, benzina, etc.
Un altra cosa que ha agreujat la burocràcia quan semblava que era una bona ocasió per simplificar-la, és la digitalització de la relació entre les entitats i les administracions. Hi ha formularis amb PDF en la darrera versió que no té ningú que fa que no es poden omplir, formularis mal fets on no es poden posar coses essencials. O formularis on cal preveure fins l’últim detall, com si fóssim vidents. Llavors venen les interpretacions burocràtiques arbitraries a pilota passada quan ja no es pot arreglar res. Per exemple, una entitat juvenil rebrà un requeriment per escrit dient que no s’accepten dues factures, una de begudes alcohòliques i una altra de condons. La primera argumentant que una administració pública no pot pagar begudes alcohòliques i l’altra que tampoc pot pagar condons. Caldrà la intervenció d’un pare que sigui advocat i que faci un escrit i el presenti en un portal electrònic afirmant que el primer era per la festa del 25 aniversari on hi havia els pares i el segon per un curset per prevenir ETS. Després caldrà presentar els papers en un portal electrònic ple de passwords i de sistemes inextricables. De fet, la major part de funcionaris, no saben omplir i presentar els papers que han de presentar les entitats.
La relació entre les entitats i les administracions públiques s’ha convertit en la relació d’un súbdit davant un castell inaccessible. Moltes entitats han decidit no demanar suport a institucions publiques, especialment les juvenils. Cal mantenir la finestra presencial i sense cita prèvia.
No pot ser que el treball voluntari estigui dedicat a omplir papers inútils, fins i tot es fan cursos, on funcionaris expliquen als voluntaris com omplir els seus enrevessats papers. Hi ha massa obstacles a la participació cívica.
Compartir el poder. A la transició es parlava de cogestió, per exemple, a l’inici del que ara és l’Agència Catalana de la Joventut tenia una governança de cogestió amb CNJC, era un model copiat del Centre Europeu de la Joventut d’Estrasburg del Consell d’Europa. Ara hi ha molt consells però quasi cap participatiu i molt pocs serveis cogestionats. Estaria be que la llei fes una crida a la cogestió de serveis amb les entitats.
I una reflexió final. Es diu com un mantra: “les entitats no poden dependre de les administracions” qui ho diu no és de la CNT-FAI, són els gestors públics! En quin manual de ciència política liberal-democràtica ho han llegit? En democràcia tots depenem de tots, tots col·laborem pel bé comú. Les administracions encara estan acomplexades i atemorides de tenir una societat civil potent i crítica, per això no hi ha hagut cap llei fins ara. Són residus del franquisme en el cap de la gent i de la por els alts índex d’associacionisme a Catalunya d’abans de 1939. Hi ha encara responsables institucionals que no entenen que hi hagi entitats que siguin crítiques. Cal mentalitat democràtica de les institucions és a dir, republicanisme: el comú és de tots. En fi cal compartir el poder i confiar en el ciutadà.
Es pot veure la intervenció de Jordi Serrano al Parlament de Catalunya
https://www.parlament.cat/ext/f?p=700:15:0:::15:P15_ID_VIDEO,P15_ID_AGRUPACIO:14296386,13090449
Intervenció: 23’ 30’’ y 1h 14’ 50’’