Lorenzo Barón va ser secretari general de CCOO Aragón i dirigent del PCE, fundador de la Tertulia Intergeneracional Ágora i actualment és membre del consell d’honor de Memòria del Futur.
Este text és la ponència per a la sessió de la Tertulia Intergeneracional Ágora de la Fundación de Acción Laica de Aragón. Ateneo Laico Stanbrook. Zaragoza, 20 de setembre de 2022.
Per a la xerrada i posterior debat me limitaré únicament a exposar alguns elements que, espere, puguen servir per obrir debat, aportar nous punts de vista i reflexionar. En definitiva, obrir una conversa col·lectiva que ens permeta aprendre a tots, i tindre una visió més ampla i plural de la situació i dels problemes i reptes en els que ens movem. No importa que tinguem discrepàncies. No tan sols es tracta d’intentar convèncer uns als altres. Se suposa que som gent progressista i d’esquerres, i amb estar dins d’aquests paràmetres ja és suficient.
El canvi climàtic. Crec que per pensar en la situació actual i en el futur hem de partir d’un element essencial. Este no és un altre que el canvi climàtic, en el qual ja estem immersos, ens agrade més o menys, i per més negacionistes que hi haja. No hi ha més que veure el que hem viscut este estiu amb les temperatures (2 graus d’augment sobre la temperatura mitjana), la sequera, els incendis, etc.
El canvi climàtic es manifesta hui com la gran contradicció del capitalisme tal com està concebut actualment: consumir, consumir, créixer, créixer, acumular la riquesa cada vegada en menys mans, competir per l’hegemonia a qualsevol escala i donar la batalla, per part de les grans potències, per aconseguir l’hegemonia econòmica a nivell mundial. En això estan tant els EUA com la Xina i, si voleu, també Rússia, encara que a molta distància en el pla econòmic.
Este és el model capitalista que existeix, no hi ha un altre almenys en aquests moments. Un altre, que comportara fer front de veritat al Canvi Climàtic, suposaria canvis radicals en la nostra manera de viure.
En això estem, i caldrà triar: o mode de vida molt diferent, impossible amb aquest model capitalista, o desaparició de moltes o totes les formes de vida en el planeta, a menys o més llarg termini. L’opció no hauria d’oferir cap dubte, encara que és hui absolutament minoritària.
Esta altra manera de viure significa forçosament que cal decréixer, consumir menys, produir menys, és a dir, que caldrà renunciar als nostres nivells i modalitats de consum i de vida. Això ho saben ja i ho teoritzen pensadors molt qualificats. I ho saben també els que controlen la situació, encara que no ens ho volen dir perquè no els interessa.
L’escassetat de matèries primeres i la falta d’energia.. Este és l’altre gran problema de l’economia global ja per a continuar creixent. Són matèries primeres com el liti, les anomenades terres rares, etc., absolutament necessàries per al canvi en el desenvolupament tecnològic que s’està produint. És l’escassetat d’energies fòssils, com el dièsel o el gas, sobretot a partir de la guerra i el tall de subministrament de Rússia.
Però és que, a més, és imprescindible, en relació amb la lluita contra el canvi climàtic i la descarbonització de l’atmosfera, la substitució progressiva de les energies fòssils per energies netes, com l’eòlica, la solar i la fotovoltaica. I això no és, com pretenen fer-nos creure, ni tan fàcil ni tan barat, perquè, encara que les fonts sí que ho són, els materials ni seran abundants ni barats.
Tot això ja està ací. Hem d’assumir que no solament no es pot continuar creixent al ritme actual, sinó que cal començar a decréixer, anar a la recessió. No hi ha altra solució. S’entén a la recessió des del punt de vista global.
La Guerra d’Ucraïna. Qui tindrà l’accés a les matèries primeres i les fonts d’energia té a veure amb la Guerra d’Ucraïna. Aconseguir l’hegemonia en este procés transcendental de la història és el que s’està decidint ara i en els pròxims anys. En la batalla per l’hegemonia s’emmarca també la Guerra d’Ucraïna. No és, com ens han fet creure, que Putin siga dolent o pitjor (que ho és), i que és una lluita entre bons i dolents, entre les democràcies liberals (que de liberals tenen molt poc) i els règims dictatorials. És la continuació per la via armada de la batalla econòmica, per l’hegemonia, que no ha fet més que començar.
Si no fora així, com ens respondríem a determinades preguntes? Només perquè Putin és un dictador que vol recuperar l’antic imperi tsarista? Pot ser una raó. Però l’OTAN ha demostrat sistemàticament, i ho ha manifestat clarament en la cimera de Madrid, que té les mateixes aspiracions expansionistes de sempre. Si no és així, per què ha vingut acostant als seus “mastins”, com diu el Papa Francesc, a les portes de Rússia? Recordem que a Gorbatxov, que va tindre el valor de dissoldre el Pacte de Varsòvia i la Unió Soviètica, la qual cosa va suposar fins i tot la il·legalització del partit comunista rus, li van prometre, encara que fora només verbalment, que els països del Pacte de Varsòvia no ingressarien mai en l’OTAN. I ací estan.
Quin paper hauria de jugar Europa en aquesta guerra? No hauria d’apostar decididament per una solució negociada, més difícil conforme la guerra avança? No hauria de ser més autònoma respecte dels EUA? No deuríem els ciutadans exigir la fi de la guerra, quan ens diuen que és la causa de la inflació, de l’escassetat d’energia, de la brutal crisi econòmica que s’aveïna, i de l’empobriment d’una gran part de la població?
Qui està guanyant ja amb aquesta guerra? Els ciutadans o les grans empreses, sobretot les energètiques? Europa? Rússia? O els EUA que, per cert, ha millorat ja la situació del dòlar i ha augmentat les seues exportacions? Qui guanyarà aquesta guerra? Al principi la resposta semblava fàcil. Ara ja no ho sap ningú
Estem davant un possible canvi en la relació de forces a nivell mundial. Tampoc pot descartar-se un nou món bipolar. En tot cas la lluita serà brutal.
Si no succeeix això últim, qui guanyarà aquesta batalla econòmica? EUA i els seus aliats? La Xina i els seus aliats del sud i del centre d’Àsia, que tenen un potencial enorme, tant en població com en recursos naturals? Rússia sembla que no, llevat que consolide la seua aliança amb la Xina; ni tan sols és una potència econòmica ja, encara que ho siga en el pla nuclear.
I mentrestant, què serà del tercer món? D’Àfrica en particular, la població del qual es duplicarà en uns 30 anys. I Amèrica Llatina quin paper jugarà amb els canvis polítics que s’estan produint?
En el cas que hi haja un canvi en la relació de forces actual, la qual cosa ens espera serà millor o serà pitjor que l’actual? Ho sap algú? En fi, massa incerteses.
No vull acabar sense tornar al canvi climàtic. Si es vol evitar un desastre en el planeta en aquest terreny, serà inevitable decréixer. Això significa menys producció i altres maneres de produir, canvis importants en el consum i la manera de viure, en definitiva, reducció o canvis profunds del que hui coneixem com a estat del benestar.
Tot això es va a dur a terme sense una forta contestació social, que comporte fins i tot una certa violència? Si el canvi l’encapçalen les elits pensaran en això i a recórrer a la repressió i a l’autoritarisme. Per aquesta línia va això de Trump i l’ascens de la ultradreta.
Hi ha una altra eixida millor, per la qual cal apostar. Que siguen les forces progressistes les que encapçalen aqueix canvi imprescindible per a salvar la vida en el planeta. És un canvi cultural profund, en el qual la joventut ha de jugar un paper fonamental.
Els joves sobretot han de lluitar per altres formes d’economia circular, per la mobilitat sostenible, per l’associacionisme, per trobar formes d’autogestió, per crear fonts d’energia pròpies (individuals o col·lectives), per trobar jaciments d’ocupació amb menor o nul consum energètic, per moltes coses més que caldrà descobrir. Per tot això i molt més passa també la solució.