Fitxa tècnica
Títol original: Riddle of Fire
Any: 2023
Duració: 114 min.
País: Els Estats Units
Direcció: Weston Razooli
Repartiment: Analeigh Tipton, Charles Halford, Weston Razooli, Danielle Hoetmer, Charlie Stover, Lorelei Mote, Phoebe Ferro, Sohrab Mirmont.
Gènere: Fantàstic. Comèdia. Aventures.
Crítica
Per a aquells que diuen que la gent cada vegada va menys al cinema, aquest festival ens confirma tot el contrari. El festival de cinema fantàstic de Catalunya enguany ha venut més de setanta mil entrades, amb trenta mil persones més que l’any passat, cosa que demostra que, si una cosa bona té aquest festival, és que no importen els grans noms, sempre hi ha petites (o grans) joies que sorprenen el públic, amb oferta per a tots els gustos i colors.
Començaré amb un dels films més esperats del festival, Riddle of fire, de Weston Razooli. És una cinta que ja va agradar a Venècia, i que a Sitges continua amb aquesta mateixa trajectòria. A la fi, una pel·lícula amb ànima, que té una raó de ser, algun motiu per a ser escrita i per a ser vista.
L’acció ens presenta a tres nens que viuen en un petit poble perdut a l’Amèrica profunda, en el qual aparentment no passa res. Tres nens (dos nens i una nena) que van amb moto als llocs i que roben sense cap preocupació. Un llargmetratge de gairebé dues hores que recorda a aquelles aventures dels vuitanta de Dracs i masmorres: elfs, bruixes, caçadors… Un gran marc de personatges que, a poc a poc, es van obrint pas enmig del gran imaginari del director. El McGuffin d’aquesta història? Un ou. Sí, literalment un ou per a poder fer-li un pastís a la seva mare. Aquest és l’element que impulsa als nostres protagonistes a semblant i divertida aventura.
Si bé no és una pel·lícula de ciència-ficció (no veiem a Legolas per cap lloc), sí que l’aventura ens recorda els poders de la imaginació. Pot ser que realment Analeigh Tipton fos una fada, o pot ser que tot s’ho inventessin els nens per a veure’s amb ganes d’anar darrere d’una secta una miqueta rara (semblant a la secta de Mandy, però molt més edulcorada), només perquè no els volen donar un ou. El director, a través d’aquests nens, ens parla de la seva infància, i per això es crea un relat realment personal i interessant, ja que malgrat l’imaginari, hi ha veritat en això.
Cal ressaltar que no és una pel·lícula perfecta, ni de bon tros, però, almenys, tampoc és pretensiosa en aquest sentit. És una pel·lícula que busca que passis una bona estona, no descobrir-te veritats universals. Si bé els nois es queden en una superficialitat de nens petits fent coses gracioses, hi ha alguns moments que sí que es poden notar uns certs intents d’aprofundir en els protagonistes.
En un festival tan aleatori com és Sitges, Riddle of fire, no considero que hagi decebut a ningú i això no és poc! (no fa falta parlar de Ràbia…). Razooli aconsegueix un film bastant compacte i sincer, encapçalat per un conjunt d’imatges realment boniques i fantàstiques. Una pel·lícula sincera, amb tocs d’humor, que assoleix transmetre la nostàlgia que sent el director per aquests anys d’infantesa. Tot un encert.
