Toca ja reconsiderar el paper de l’Església Catòlica a Espanya i avançar en el laïcisme de l’Estat. El Baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques-CIS, en el seu avanç mensual de resultats de desembre de 2022 ofereix les següents dades sobre les creences i pràctiques religioses en la societat espanyola, a partir d’enquestes sobre persones majors de 18 anys (% arredonits).
56% persones es declaren catòliques, sent un 33% en la franja de 18-24 anys
18% es declaren catòliques practicants, amb un 8% en aqueixa franja
39% es declaren No Religioses (agnòstics, indiferents/no creients, ateus), amb un 58% altament significatiu en aqueixa franja d’edat, els més joves.
El Baròmetre del CIS confirma mes a mes l’alt nivell de secularització social existent al nostre país amb un gradual abandó de les creences i pràctiques dels ritus litúrgics catòlics, amb molt elevat impacte en la joventut i un seguiment que amb prou faenes es manté en les persones d’edat avançada.
Compare’s amb les dades de l’any 2000:
83% Catòliques
21% Catòliques Practicants
13% No Religioses
La secularització és inequívoca. En aquests 22 anys hi ha una disminució molt forta de persones catòliques (27 punts menys) i un increment cada vegada major de les No Religioses (26 punts més), amb una tendència en aquest sentit. Est desagafe del confessional catòlic no significa ignorar l’existència de noves o diferents espiritualitats diferents a “les de sempre” o on les creences particulars es viuen en el fur interior sense dependències confessionals externes.
Aquesta secularització en els ritus es veu acompanyada amb l’incompliment generalitzat dels dogmes i magisteri eclesiàstic quan es fa un ús -fins i tot pels propis catòlics- del dret al divorci, l’avortament, les relacions sexuals prematrimonials, els anticonceptius, l’eutanàsia, la diversitat i orientació afectiu-sexual, …
Si bé la jerarquia catòlica està preocupada amb aquesta realitat social, el seu escàs predicament perquè es mantinguen les creences, ritus i magisteris no depén en gran manera del que diga, faça o deixe de fer, sinó que són causa, entre altres, de la modernitat i l’imperi de la raó. Bé que li agradaria doblegar aquesta tendència, però la realitat és la que és.
Quan les esglésies es buiden de fidels -i només compten amb les persones d’edat, i cada vegada menys- la seua principal obstinació és no perdre influència al carrer, en la simbologia confessional present en les institucions públiques (nomenaments de verges alcaldesses perpètues, processionat dels càrrecs públics,…) i, amb molt major interés, a continuar tenint protagonisme en les tradicions d’origen religiós que han esdevingut en festes populars paganes (romeries, pesebres, nadal, setmanes santes, batejos, comunions,….). Amb un objectiu clar que la religió seguisca com a referència cultural, senyal d’identitat i cohesió col·lectiva. És on a la jerarquia li resulta més còmode i productiu ser present en la vida civil.
Però el que realment importa a la jerarquia catòlica és el poder polític, econòmic, ideològic i de proselitisme en el civil. En quantes més parcel·les, millor. Aqueix és l’interés real i la seua raó de ser terrenal. Mantindre-ho i augmentar-ho, deixant en un segon pla la preocupació per la secularització social, tan sols amb tènues declaracions de pesar però que no oculten aqueixa altra sintonia de “dona’m pa i anomena’m ximple”. Obtindre subvencions i finançament públic per als seus menesters, gaudir d’exempcions fiscals de privilegi, l’assignatura de religió a les aules, la presència confessional en l’ensenyament concertat (pur negoci i ariet ideològic disfressat de servei públic), la creació d’universitats privades confessionals (planter de futurs líders polítics i en la judicatura), les immatriculacions de béns del domini públic (creant un imperi immobiliari i font de bons beneficis econòmics per les entrades a monuments), les donacions de sòl públic,…. Sense oblidar la important presència que la “corporació catòlica” té en el sector assistencial i en el “mercat de la caritat”, com a granja proselitista que es nodreix de sucoses subvencions i recursos públics que són capturats per causa del desistiment i deriva estatal privatitzadora neoliberal.
Amb aquest poder eclesial, les xifres del Baròmetre del CIS o la laxitud en el compliment del magisteri religiós -que al cap i a la fi són simples opcions de llibertat de consciència personal- cal posar-les en el tauler polític en el seu just terme. A qüestionar i exigir al Govern com és possible que aqueix elevat nivell de secularització social no tinga el seu reflex en lleis i comportaments públics en un sentit de laïcisme i democràcia, sinó que, per contra, es continue alimentant aqueix poder eclesial amb els seus enormes privilegis. Si més no fora com a simple coherència i perquè la modernitat entre d’una vegada en les relacions de l’Estat amb l’Església Catòlica i les religions en general.
Complexa explicació sent que, per a començar, no existeix una resolta voluntat política a escometre aqueix camí d’una forma efectiva per part dels agents que estan cridats a transitar-lo, sinó rutina, complicitat i conveniència, fins al punt d’incomplir els seus propis compromisos partidaris o electorals. Bastant es pot parlar d’això, a tots els nivells i de tots els colors, uns més i altres menys. Però en aqueixes estem. Amb la societat, d’una banda, la política i la legislació per una altra i, mentrestant, uns altres fent el seu, sense cap nosa, sinó amb els privilegis que té assumits com a drets.
En aquesta conjuntura, Europa Laica continuem exigint com a punt necessari i imprescindible la denúncia i derogació dels Acords de 1979 amb la Santa Seu. Que es promulgue una llei integral del dret a la llibertat de consciència i el laïcisme de l’Estat. Que es dispose d’un reglament de laïcisme que satisfaça el mandat constitucional de l’art. 16 CE d’aconfessionalitat d’Estat. Europa Laica té elaborat i fet públic un text articulat sobre aquestes propostes, disponible en la nostra web laicismo.org.
Després de 45 anys d’entrar en democràcia, toca ja reconsiderar el paper de l’Església Catòlica a Espanya i avançar en el laïcisme de l’Estat.
