Com una lletania, la llista de les promeses que gran part dels representants polítics —que només haurien de ser això, representants i no omnímodes mentiders— van fer en el fragor del combat contra la COVID, van ser moltes i importants.
Com en una lletania, la llista d’elles, no sols incomplides sinó empitjorades per a la qualitat de vida del ciutadà, és de la mateixa magnitud.
A ningú li cau la cara de vergonya, siguen rostres populars de ciment gris, siguen cares socialistes de ciment rosa, comprovar, tres anys més tard, les mancances d’una sanitat pública que s’enfonsa a trossos i que caurà, tard o d’hora, per causa de la desídia, mentides o contubernis dels dos partits majoritaris amb els seus amics de l’ànima, tots privats, tots voltors, tots amb immenses ganes de rampinyar part del pastís dels hospitals, de les residències, perda qui perda.
En 2020, la despesa mitjana per habitant en sanitat espanyola va ser de 2.371 euros mentre que en l’O.E. s’estimava en 2.884 euros. La proporció ací, entre despesa i inversió de Sanitat Pública i privada era de 70/30; al Regne Unit 80/20 o Alemanya 84/16. I aquests dos números —i el seu significat— han anat a pitjor si per pitjor entenem que la sanitat universal, la que per aquells anys tothom aplaudia com a salvadora de la pandèmia, està patint retallades escandaloses, sobretot en la Sanitat Primària, la que suporta tota la base de nostra, antany, prestigiada Sanitat. I la proporció del pastís Pública/Privada ha pujat per a major glòria dels beneficis empresarials de la privada i dels fons voltors que la suporten.
A Espanya, també a Aragó, l’oclusió de metges i infermeres en el sector primari és obscena. No per falta de professionals —i bons que són— en les nostres facultats: de cap manera. La seua desaparició és deguda a l’empitjorament de salaris, d’una deficiència normativa, de la falta d’una necessària i escalonada exclusivitat en la Sanitat Pública, de l’augment substancial en estipendis directament proporcional amb tal exclusivitat. Tot això fomentaria la seua permanència en la sanitat espanyola i frenaria l’emigració a Alemanya, al Regne Unit, a països nòrdics, Irlanda o Àustria d’una gran part d’aquests excel·lents professionals, una de les conseqüències és el buit dels hospitals i consultoris de família.
No falten professionals, el que falta és un decidit suport a la Sanitat Pública en clar detriment de la Privada per part de la majoria dels nostres polítics, més pendents de les seues “bones relacions” amb els qui posseeixen el poder financer, amb els qui silencien drets o deures i només saben parlar amb números i rendibilitats, es muira qui es muira, que d’una societat autèntica del benestar.
Aquesta anàlisi sobre una Sanitat Pública que es desintegra, mentre el cinisme d’aquells que poden i deuen millorar-la campa per molts dels pagaments amb la paraula Salut, es pot aplicar, quasi exactament, al negoci de les residències. Un negoci que va portar al fet que la meitat dels morts per la COVID fora en aquests establiments i al fet que la majoria d’aquests morts ho feren en residències privades, amb menys mitjans i professionals que les públiques, per a idèntica glòria de beneficis empresarials en els fons voltors que la suporten.
Prompte s’arribarà a l’horitzó de dotze milions de majors de 65 anys. D’ací a poc seran necessàries un milió de places per a cobrir les 250.000 en llistes d’espera més les necessàries pel pas del temps. En 2.020, el 73% de les places eren privades. Hui, és major aqueixa proporció respecte a les públiques. El pastís residencial és sucosa: oscil·la al voltant de 4.000 milions d’euros a l’any. Hui, l’aposta dels voltors que aguaiten tan monumental dividend és major encara. Hui, la connivència de molts dels nostres polítics amb aquells fons és, fins i tot, major. Hui, la falta de places residencials públiques adequades als ingressos dels qui les sol·liciten continua sent indecent.
