Des que “vaig descobrir” a Sánchez-Cuenca m’he comprat tots els seus llibres i fins i tot he tingut el detall de llegir-los. A més, sent rector de la UPEC el vaig convidar en moltes més ocasions de les que va poder venir. Per a mi és un dels grans intel·lectuals espanyols, encara que, com a bon lliurepensador, moltes vegades discrepo d’ell com de tot el món.
Té raó quan arrenca dient que hi ha hagut una “transformació o democratització de les instàncies d’intermediació que ordenaven la vida social econòmica i política en el passat”. Derivat d’aquest fet “els partits i mitjans han perdut bona part de la seua autoritat social”.
Però clar, no tot seran coincidències. Discrepo en la definició de les societats postmaterialistes. En el segle XIX els republicans federals ja es preocupaven per la pau, el feminisme, l’emancipació de les minories oprimides (eren anticolonialistes, antiracistes) i fins i tot el medi ambient (naturistes, vegetarians), espiritistes, esperantistes, etc. No sé qui es va inventar la idea que abans la gent caminava a quatre potes.
Les generacions més joves no participen més en la política perquè se’ls margina en tots els aspectes de la vida: treball, habitatge, política. La resposta és la lògica. A més, si el conjunt de la societat és pessimista sobre el futur, els joves què han de pensar?
L’ingent treball estadístic de Sánchez-Cuenca a nivell europeu és aclaparador. Per exemple, l’evolució del vot socialdemòcrata en 15 països europeus.
Gràfic del llibre Ignacio Sánchez-Cuenca: El desorden político. Democracias sin intermediación. Catarata. Madrid 2022.
Només amb una mirada, si jo fos el secretari general del Partit Socialista Europeu convocaria un congrés que durés un mes. Crec que dona en el clau quan escriu “El convenciment que la política no funciona adequadament, com revelen els escàndols de corrupció i la incapacitat dels polítics per enfrontar-se als poders econòmics”.
Preguntats els ciutadans sobre “els partits i polítics tradicionals no els preocupa el que pensa la gent com jo” en el conjunt de 20 països un 63% estan d’acord amb aquesta frase, a Espanya hi està d’acord un 75%!
És curiós que els votants antiestablishment de dretes tenen poc nivell educatiu i que viuen en localitats de grandària mitjana i són d’edat avançada i els antiestablishment d’esquerres tenen alt nivell educatiu, a vegades amb sous baixos, són joves i viuen en grans ciutats. Hi ha esperança en la cultura. Sánchez-Cuenca explica que la “adulteració de la representació política suposa que partits progressistes facen polítiques neoliberals”. Vegen, afegisc jo, la mentalitat de la gran burgesia espanyola de Nadia Calviño, per exemple. Vicepresidenta del govern espanyol i ara presidenta de Banc Europeu d’Inversions.
Estic molt d’acord amb ell que “en societats modernes i complexes la democràcia directa siga impossible o inconvenient: és que simplement no pot funcionar perquè gairebé ningú està en disposició de tenir una visió de conjunt sobre assumptes que es poden resoldre des de l’àmbit polític”. Pot opinar tothom, però millor tenir debats amb gent que ha estudiat el tema i tinga trajectòria que amb el primer indocumentat que passa. He escrit sobre açò en “Contra la democràcia participativa Les tramposes dreceres cap a la participació. Democràcia participativa vista des del moviment Associatiu” [https://jordiserrano.files.wordpress.com/2014/02/contra-la-democracia.pdf].
Coincidisc també en el desequilibri en els mitjans de comunicació a Espanya, que és impressionant. L’aparició de les televisions privades ha provocat un cataclisme en el pluralisme periodístic. Al final estem en mans de dos grans grups periodístics (financers) que son, és clar, de dretes, molt de dretes. Encara que s’haja trencat la verticalitat dels fluxos d’informació, en realitat estem en mans de molt poca gent, molt menys que en el segle XIX. El problema és que la “postveritat”, és a dir la mentida conscient, afecta als mitjans tradicionals que s’atreveixen a dir que l’atemptat de 2004 en l’estació d’Atocha de Madrid va ser ETA, que l’independentisme català és terrorista, etc. No és un bloc d’un fosc personatge blindat per l’anonimat, són els grans mitjans de comunicació espanyols.
Té raó en què els escàndols de corrupció i el no compliment dels compromisos afecten la lleialtat del votant. Però jo crec que només afecten el d’esquerres que ell documenta extraordinàriament. Al PP els mil escàndols de corrupció no li han afectat en res, és com si al seu votant li sembli lògic i fins i tot bo. Es produeix doncs “una fallada en el vincle representatiu: el procés d’intermediació propi de la representació política queda en suspens”. No deixa de ser esperançador que el votant d’esquerra castigui els seus dirigents quan són corruptes o quan no compleixen les seves promeses electorals.
Coincidisc també que és una paradoxa que quan Espanya té la societat més formada acadèmicament de la seua història, amb un ampli marge respecte qualsevol època anterior, tornen els negacionistes de la COVID, negacionistes de la crisi climàtica o tinga èxit qualsevol tesi del complot.
És molt curiós i digne de reflexió una dada: que un 7% dels espanyols tenen en els partits i un 74% confiança en la policia. Açò per a mi és franquisme. Alguna cosa s’ha fet molt malament en aquests anys de democràcia. Una de les causes és que “els bancs centrals són independents dels poders democràtics” o cosa que és el mateix estan segrestats pels grans grups financers.
Cap al final es fa una pregunta “Com es reconstruirà la democràcia representativa en condicions d’intermediació és encara una incògnita” No sé si estic d’acord que és “una fase de canvis en la manera d’entendre la democràcia” sinó en l’intent d’acabar amb ella amb mètodes no experimentats. Quan Hitler es va presentar a unes eleccions ningú preveia que en les següents acabaria liquidant les opcions d’esquerres i guanyant quan només podia presentar-se ell. Tampoc que Trump guanyés a partir de Twitter, X, que per a mi és un instrument en si mateix feixista.
Proposaria a Sánchez-Cuenca una reflexió. Que el neoliberalisme haja actuat contra la idea de liquidar la societat civil ha estat un gran èxit. Ja ho deia Margaret Thatcher: no existeix societat, existeixen individus. En el cas espanyol la qüestió fins i tot és més greu, ja que el franquisme va liquidar la societat civil laica, republicana i d’esquerres construïda donis d’inicis del segle XIX fins a 1939: ateneus, societats obreres, de socors mutus, Casas del poble, Cases de Joventut, escoles laiques, cooperatives, teatres, biblioteques públiques, etc. El cas estrany és que l’any 1977 (per posar una data) no s’aprofités l’embranzida associativa antifranquista, associacions de veïns, universitats populars, cineclubs, centres juvenils, centres scouts, sindicats, etc, per a tornar a reconstruir la societat civil d’esquerres. La de dretes va continuar viva, les patronals des dels sindicats verticals i tot l’entramat religiós amb milers i milers de locals de tota mena repartits per la geografia espanyola que fins i tot paguem entre tots. Els ateus també.
En els seus temps el PCI tenia una xarxa d’espais culturals, cooperatius, de temps lliure que el convertia en el segon propietari de patrimoni d’Itàlia. És veritat que de tot això no queda res. Només un hotel de luxe que era la seua seu central. Però com pretén l’esquerra a Espanya reconstruir la seua relació amb la gent si entre un partit (PSOE, Sumar, Podemos) i la gent no hi ha res? Les esquerres perifèriques de la nacions basca, catalana i gallega, en canvi, això ho tenen més ben resolt. Sense escarafalls.
És possible que no tinga raó, però l’esquerra s’ha de reconstruir, no amb pantalles, sinó amb la relació fraternal de la gent en forma d’associacions culturals en cada racó del país, en cada poble, en cada barri. La batalla de l’hegemonia es dona ara en la cultura (com diu Joan Manuel Tresserras), entesa aquesta no com a entreteniment, sinó com a batalla política de classe.
