Els qui hem sigut actius en la societat civil i en l’estudi sobre la participació juvenil coneixíem les extraordinàries dificultats que tenen els joves per a associar-se a Espanya, no diguem ja en la dictadura, sinó també en democràcia. Ara Francisco Manuel Reverte ens il·lumina sobre les raons jurídiques de la pobra participació associativa (juvenil) a Espanya. És a dir, la por a la participació heretada de la dictadura té en democràcia una sèrie d’obstacles jurídics que descobrim en aquest magnífic llibre.
No és aquest el lloc per a parlar del pobre teixit associatiu espanyol. Els quaranta anys de dictadura ho expliquen. El que és menys lògic és que en quaranta anys de democràcia a aquesta situació precària no se li haja donat la volta. Al contrari, fa l’efecte que cada vegada estem més lluny dels índexs de participació de la Transició. Centrar-se en la participació juvenil com fa Reverte té un avantatge: els joves anticipen futurs. És a dir, si els joves de hui no participen, els adults de demà no ho faran.
És obvi dir que durant el franquisme estaven prohibides totes les associacions juvenils excepte la OJE i les dependents de l’Església, en la seua major part nacionalcatòliques i col·laboracionistes amb el règim. Així doncs, en 1974, quan començaven a veure que se’ls escapaven algunes de la mà, van intentar obtindre el control del moviment scout amb el Decret de 20 de juliol de 1974 de Presidència de Govern sobre “l’organització i inspecció de campaments, colònies i marxes juvenils.” Els franquistes sabien d’on venia el perill. Pretenien, per exemple, que els títols dels monitors de temps lliure els expedira la OJE[1].
L’any 1975, en el marc de la III Conferència de la Unió de Joventuts Comunistes (UJCE) celebrada a Madrid, a un grup de joves dirigents comunistes il·lusionats amb l’extensió de les mobilitzacions antifranquistes en nous àmbits més amplis, Carrillo els va respondre: “aquest és el problema més important dels joves catalans?”[2]. No va entendre que significava la creació de l’antifranquisme associatiu juvenil.
Ja en aquells dies en democràcia s’era conscient que hi havia impediments a la participació juvenil per part de Regne d’Espanya. De fet, existeix una Proposició no de Llei (PNL) de Participació de la Joventut, que va ser presentada per la pràctica totalitat dels Grups Parlamentaris el 19 de maig de 1981 (BOCG d’1 de juny de 1981), encara que finalment no fora aprovada. Entre les mesures proposades es diu: “Revisió urgent de la normativa específica sobre associacionisme juvenil, adequant-la a la realitat juvenil, per a fomentar el fet associatiu i obtindre criteris clars de representació. Culminar el procés constituent del Consell de la Joventut i presentació d’un projecte de llei sobre el Consell.” I el més sorprenent “Programa pluriennal d’inversions per a reparar, condicionar i construir locals per als joves, prèvia informació de quin és l’estat actual del patrimoni juvenil públic.” Increïble. A tots aquells que diuen que a Espanya hi ha poca participació pel caràcter “llatí” o “mediterrani” Reverte els trau els colors. Els legisladors eren conscients del problema ja en les albors de la democràcia. I no es va fer res. De fet, segons Reverte “la voluntat d’incorporació plena del nostre país als processos d’integració europea marcava la tendència de les línies a potenciar en matèria de participació i associacionisme entre els joves, per a aconseguir nivells semblants als principals països europeus”. Efectivament, estàvem molt lluny.
No serà fins a 1988 quan les coses comencen a canviar amb la modificació del RD de 1977, mitjançant l’RD 397/1988, d’inscripció registral de les Associacions Juvenils. En ell es planteja acabar amb els aspectes antidemocràtics de la norma, com “l’eliminació de la necessitat que l’acta de constitució fora signada per dues persones majors d’edat amb plena capacitat d’obrar”. Entre altres, però sobretot “la presentació en l’Administració de l’acta fundacional i els estatuts seria a mers efectes d’inscripció registral i no de reconeixement”. I “la supressió de l’article 5é del RD de 1977, referit a la suspensió per l’autoritat governativa de les activitats de les associacions juvenils o d’acords d’aquestes”. Un canvi revolucionari, però al cap i a la fi purament democràtic. Es va aprovar el 22 d’abril de 1988. Havien passat deu anys de l’aprovació de la Constitució i onze de l’arribada de la llibertat. Reverte ens diu que “podem afirmar que, ara sí, el dret positiu espanyol regula les associacions juvenils de manera plena i sense restriccions.”
La preeminència de l’escoltisme catòlic es construeix durant la dictadura i dura fins hui. Vegem com: “per la seua part el Moviment Scout Catòlic MSC segons els seus propis Estatuts: «és una Federació d’Associacions públiques de fidels, amb personalitat jurídica pública, que integra Associacions i Delegacions Diocesanes d’Escoltisme i Associacions o Federacions interdiocesanes de l’Església Catòlica a Espanya. El Moviment Scout Catòlic, erigit canònicament per la Conferència Episcopal Espanyola (6-VII-1973), com a moviment d’apostolat seglar, orienta la seua actuació d’acord amb les normes dimanades d’aquesta, i es relaciona amb la mateixa a través de la Comissió Episcopal d’Apostolat Seglar. La personalitat jurídica del Moviment Scout Catòlic naix de la citada erecció canònica, i el seu reconeixement civil de la inscripció en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia.” Cal afegir el fet que la teòrica alternativa a l’escoltisme catòlic, és a dir, ASDE, mai s’ha declarat expressament com a laica. Una anomalia associativa més.
En el llibre de Reverte, anem de sorpresa en sorpresa, fins i tot per a aquells, com qui escriu aquestes línies, que ens hem dedicat tota la vida a promoure l’associacionisme laic. Fem un salt fins a l’any 2014, el llavors Govern del PP, presidit per Mariano Rajoy, impulsa la derogació de l’única llei que desenvolupa l’article 48 de la Constitució, com és la de creació del Consell de la Joventut d’Espanya (CJE) de l’any 1983. La supressió de la Llei és delirant. La “raó” és la duplicació de funcions entre l’Institut de la Joventut i el CJE. Qualsevol demòcrata cauria desmaiat. A més, un altre argument utilitzat és que cal suprimir duplicitats i la burocràcia i es carreguen el mecanisme de participació juvenil més important d’Espanya. Com si no hi haguera en els ministeris burocràcia per a eliminar.
Reverte planteja la “necessitat d’una Llei de Participació de la Joventut i Foment del Moviment Associatiu Juvenil. Al meu entendre, manifestada des de fa llarg temps, la feblesa i inseguretat jurídica administrativa que ha caracteritzat a les polítiques de joventut a l’Espanya democràtica ha facilitat el desmantellament d’organismes, programes i serveis de joventut i retallades en les partides econòmiques destinades al foment de l’associacionisme juvenil. Al meu entendre, la joventut ha aportat a la societat democràtica espanyola més del que ha rebut en les últimes dècades.” Com assenyala José Luis Palacios, l’autor que més sap d’associacionisme a Aragó i, possiblement, a Espanya, “per a l’existència d’un teixit social, sindical i polític que sostinguera la nova democràcia espanyola es van articular normatives facilitadores, recursos ingents, lleis que sancionaven el paper de la societat civil adulta. Els joves no van ser dotats d’un marc legal i administratiu que els permetera tindre espai social per a desenvolupar la seua ciutadania. I les experiències socials que excepcionalment es van desenvolupar el país –impulsades per governs locals o autonòmics d’esquerra i que la resposta dels joves va dotar d’un enorme impacte social com Saragossa o Múrcia– prompte anaven a desaparéixer”[3].
Per a Reverte “basta comparar els recursos econòmics i equipaments de proximitat destinats a altres sectors de població amb els llocs a la disposició dels joves, per a adonar-se d’aquesta realitat, i aquesta manca de la democràcia espanyola”. La joventut, continua, “no es mereix el tracte rebut pels poders públics a Espanya. Especialment en l’última dècada, els i les joves a més de trobar-se davant un futur personal, laboral i social incert, pateixen el «desmantellament de les polítiques de joventut», veient en perill les seues organitzacions, associacions i projectes socials i culturals (…) les polítiques de joventut s’han vist retallades fins a nivells insuportables. De fet, les polítiques de joventut han sigut un dels sectors més afectats per les retallades socials, tan afectat, que, en amplis territoris, especialment en l’àmbit municipal han desaparegut, s’han diluït o han sigut substituïdes per iniciatives puntuals, subcontractades amb entitats creades pels propis tècnics de joventut després de perdre els seus llocs de treball”, en paraules de denuncia de Domingo Comas i Soler Masó[4].
A més, crec sincerament que aquells agosarats que van creure en la necessitat de participació juvenil i que van tindre èxit en la seua obstinació, van ser directament aniquilats. Per exemple, la impressionant realitat associativa que van significar les Cases de Joventut a Aragó a partir de finals dels anys huitanta fins a l’1 de gener de 1997.
Reverte posa un exemple més recent del que ha passat a la Regió de Múrcia: “l’any 2008 el pressupost de joventut de la Comunitat Autònoma, a través de l’Institut de la Joventut de la Regió de Múrcia, era de 10.875.000 euros, sis anys després, en 2014, l’Institut de la Joventut havia desaparegut i els recursos de la Direcció General de Joventut eren de 2.413.215 euros, amb una retallada del 77%. Valguen dos detalls d’aqueixes partides pressupostàries de 2014: programes culturals per a joves: 1 euro; foment de la participació i l’associacionisme, 11.420 euros.” Finalment, diu “Les enormes retallades pressupostàries, la desaparició d’organismes públics i Consells de la Joventut en diverses autonomies, al costat dels intents per anul·lar o fer callar al Consell de la Joventut d’Espanya, reflecteixen el propòsit de fer desaparéixer, o almenys afeblir, un moviment associatiu juvenil democràtic, independent, pluralista i crític.” Per a ell, “les associacions juvenils de l’Espanya democràtica constitueixen ja una espècie en perill d’extinció. Si l’associacionisme juvenil en el seu conjunt necessita el suport de la societat espanyola, les associacions juvenils com a tipus específic i propi de l’Espanya democràtica podem afirmar que no sols necessiten suport, sinó que constitueixen una espècie en perill d’extinció. I vàries són les causes que ens fan pensar a valorar aquest perill com molt seriós (…) Si li unim que des de fa una dècada els recursos econòmics per al foment associatiu des de les Administracions Públiques no han deixat de disminuir, i la cada vegada major complexitat en la gestió associativa, anem aportant elements per a un ecosistema social negatiu per a l’associacionisme juvenil, i sobretot per a les associacions juvenils, les bases i les arrels de les quals són més febles que les de les organitzacions juvenils amb major tradició”.
Reverte acaba amb un missatge de futur: “Llarga vida a la participació juvenil. Salvem el moviment associatiu juvenil i les associacions juvenils. Serà un greu error de les Administracions Públiques continuar el camí per a desmantellar els programes de joventut i oblidar a l’associacionisme juvenil. Per contra, és urgent i necessari un canvi en l’orientació de les polítiques públiques de joventut, que faça una aposta decidida i fort per la participació com a eix central de les polítiques públiques de joventut i aportació els recursos necessaris per a defensar i enfortir al moviment associatiu juvenil”.
I, per si no fos prou, sabem que encara hui el INJUVE, en 2019, dona subvencions a l’organització OJE amb 43.900 euros. Es tracta del nové lloc per quantitat, per davant de les secretaries de joventut de CCOO, UGT o ÚS, i de JOC, JEC o de la Federació Estatal LGTBI. Un contrasentit per molt que òbviament canviaren en el seu moment els estatuts. En fi, un llibre per a entendre per què els joves educats en valors democràtics no participen 40 anys després en els estàndards europeus. En part, el 15M de 2011 s’explica per la inexistència de canals democràtics pels quals els joves puguen expressar el seu malestar, les seues prioritats i les seues propostes. I en cas de fer-se sentir, l’absència de resposta institucional.
Cal agrair a la Universitat d’Extremadura l’edició d’aquest esplèndid llibre i al CJE. Vaig participar en els treballs previs a la creació del CJE des de la vicepresidència del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, i tinc un especial afecte als organismes de cooperació juvenil, que han jugat i juguen un paper extraordinari, davant una societat i uns mitjans de comunicació sords a les seues assenyades propostes. L’impressionant treball de Reverte ens dona noves pistes d’interpretació per a saber el perquè d’on ens trobem i també, és clar, del que cal fer d’ara en avant per a complir l’esperit -i la lletra- de l’article 48 de la Constitució, amb diners, locals i recursos de tota mena.
És urgent eliminar les traves burocràtiques que han augmentat a nivells insospitats i que suposen una autèntica barrera impossible de franquejar per als joves. És urgent també recuperar aquella Proposició no de Llei de 1981 per a crear un “Programa pluriennal d’inversions per a reparar, condicionar i construir locals per als joves, prèvia informació de quin és l’estat actual del patrimoni juvenil públic” amb la finalitat de, en paraules del senador Xirinacs, fomentar “les organitzacions dels propis joves.”
Font: Serrano Blanquer, J. (2022). Francisco Manuel Reverte Martínez. Las asociaciones juveniles en la España democrática. Anuario De La Facultad De Derecho. Universidad De Extremadura, (37), 988-994.
[1] Andreu Castells, “Informe de l’oposició”, en El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976, vol. VI, Sabadell: Riutort, 1983, 29.48.
[2] Evidencia verbal Domènec Martínez, dirigente de la JCC y de la UJCE.
[3] J. L. Palacios Vadillo et al., El reto de la nueva Política Municipal de Juventud (Jornadas de buenas prácticas en Política Municipal de Juventud), Hospitalet de Llobregat, 2005.
[4] P. Soler Masó y D. Comas Arnau, «Los estudios sobre políticas de juventud en España», Revista de Estudios de Juventud 110: Los estudios sobre la juventud en España: pasado, presente y futuro (Jorge Benedicto y Carles Feixa [coords.]), desembre 2015, 173-189, INJUVE.
