Sent aquest el meu primer article per a aquesta revista, és pertinent presentar-me. Els estalviaré totes les dades biogràfiques i em limitaré a descriure l’univers ideològic i polític en el qual em sent confortable.
Soc d’esquerres.
Comencem malament. Aquesta frase de presentació és tan poc presentable com poc definitòria. No sé molt bé el que és ser d’esquerres. Tenim una idea general d’algú que parla de solidaritat, justícia social, progrés universal, bla, bla, bla. Però la meua experiència personal és que aquests conceptes els trobes en persones que es defineixen en tot l’espectre ideològic. Però jo em sent d’esquerres. No sé per què. No se’m passaria pel cap votar a un partit dels anomenats de dretes. Mai ho he fet.
En el nucli de les meues creences està que la història de la humanitat, la Història en majúscules, es pot reduir a un xicotet nombre d’elements bàsics: la supervivència, la reproducció, la seguretat, la felicitat. La Història es pot llegir com la necessitat d’assegurar la major quantitat possible de tots ells.
Per a aconseguir aquests objectius els humans utilitzem dues eines universals: la riquesa i el poder. Si tens riquesa i tens el poder per a gaudir-la tota la resta està resolt. Parlem, clar, en termes socials. Si l’amor de la teua vida no et fa cas, ni poder, ni riquesa, ni res et farà feliç, no et sentiràs segur, no et reproduiràs a gust i moriràs.
Segur que hauran observat que el tema de la divinitat, l’espiritual i aquestes coses no tenen molta cabuda en el meu raonament personal. És a dir que ja hauran deduït que soc ateu. Aquesta és una afirmació absoluta. No es pot ser una mica ateu. Soc ateu.
Poder i riquesa. Aquesta és la qüestió. Per això soc radicalment socialdemòcrata perquè considere que fins al moment present la socialdemocràcia és el model polític que millor combina tots dos elements. El que millor els posa al servei del desenvolupament i consecució dels elements bàsics.
Bé. Ara és quan se’m diuen exemples nefastos d’aplicació de la socialdemocràcia. I heus ací una altra de les virtuts del model. La seua gran versatilitat demostrada pel fet que no li agrada a quasi ningú. No és heroica, ni revolucionària, ni mítica, ni té èpica. No hi ha herois de la socialdemocràcia. No té cap glamur. Però funciona.
Una altra de les seues virtuts és que no és perfecte. No és un model tancat en els límits d’una revelació. És poc idealista i molt materialista. Part d’un principi molt desacreditat. S’és més feliç, s’està més segur, i pots sobreviure i reproduir-te millor si tens coses que si no les tens. És a dir, la riquesa dona la felicitat. Més a contrapel no pot anar. Ni homes nous, ni meritoris per a l’altra vida. La recerca de la felicitat com a objectiu material.
La realitat és que per molt que ens trenquem el pit defensant la pàtria o la revolució, al final el més important és com es reparteix la riquesa i quin grau de llibertat tenen els seus posseïdors. I ací la socialdemocràcia és imbatible. Les seues creacions més reeixides fins al moment han sigut l’estat de benestar i la societat de consum. Conceptes tots dos que alcen butllofes en àmplies capes dels grups més conscienciats políticament en tots dos costats de l’espectre, però que s’han mostrat com a estructures d’una solidesa a prova de somnis.
Al meu entendre, molt limitat, és el millor intent fins al moment per a aconseguir les metes de felicitat, seguretat, reproducció i supervivència de la nostra espècie. Per això soc radicalment socialdemòcrata.
Continuarà (espere).
