A Portugal hi havia una dictadura sanguinària que tenia en la Policía Internacional y de Defensa del Estado (PIDE) el seu instrument més eficaç i sinistre. A més, mantenien als joves en un servei militar duríssim, amb guerres permanents, per a mantenir les seves colònies. Quan el dictador António de Oliveira Salazar, va tenir un accident domèstic, que li va provocar un hematoma cerebral en 1968, per la qual cosa va ser convidat pels seus ministres a abandonar el Govern. Va morir en 1970. El va substituir Marcelo Caetano. És un cas clar que ens il·lustra que el franquisme podria continuar sense Franco si no hi hagués hagut una contestació obrera i popular a Espanya.
En 1973 un clandestí Moviment de les Forces Armades ( MFA) va portar endavant una activitat subversiva clandestina, el secretariat estava format per Otelo Saraiva de Carvalho, Vitor Alves i Vasco Lourenço.
A Portugal a les 0:25 hores del dia 25 d’abril de 1974 es va emetre per Rádio Renascença la cançó revolucionària “ Grândola, Vila Bruna” de José Afonso que estava prohibida en aquells temps de la dictadura que durava des de 1925. La cançó és un homenatge a la “Societat Musical Fraternitat Operària Grandolense”. Va ser la clau que detonava la revolta.
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade,
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.
La revolució va triomfar. Uns soldats revolucionaris estaven esperant la rendició de Marcelo Caetano i els seus seguidors. Un d’ells li demana un cigarret a una noia i aquesta li regala un clavell. El soldat el posa en la punta del seu fusell. Aquí la revolució pren el nom de la “Revolució dels clavells”.
Guanya la revolució i s’instaura un govern democràtic avançat que de seguida concedeix la independència a les seves colònies de Guinea Bissau, Cap Verd, Angola, Moçambic i Timor-Oriental, amb el que s’acaben les guerres de Portugal.
Per als ciutadans de l’altre costat de la Península Ibèrica va ser una gran alegria i una gran esperança. De fet, poc després es crea la Unió Militar Democràtica (UMD). L’organització es funda en una reunió celebrada a Barcelona entre els dies 31 d’agost i 1 de setembre de 1974. El 29 de juliol de 1975 van ser detinguts nou d’ells: el comandant Luis Otero Fernández i els capitans Fermín Ibarra Reyes, Antonio García Márquez, José Fortes Bouzán, Fernando Reinlein, Restituto Valero, Jesús Consuegra, Manuel Fernández Lago i Abel Jesús Cillero. El tribunal militar en un sol dia de judici els va condemnar per “un delicte consumat de conspiració per a la rebel·lió militar” a penes de presó d’entre vuit a quatre anys. Arribada la democràcia el 26 de juny de 1977, la UMD es va autodissoldre. Se’ls aplica l’amnistia de 1976 però no se’ls permet tornar a l’exèrcit, tampoc en l’amnistia de 1977. Una vergonya. El 1980 va haver-hi un intent de permetre la tornada a l’exèrcit, però Manuel Gutiérrez Mellado va amenaçar amb dimitir si s’aprovava i no es va aprovar. Gairebé deu anys després, en 1986 se’ls va permetre tornar a l’exèrcit. Vaja quina democràcia i quina transició modèlica. Els militars feixistes van continuar en l’exèrcit fins i tot els que havien fet la guerra com el sinistre Gutiérrez Mellado amb un llarg historial de la cinquena columna i dels serveis d’intel·ligència al servei del feixisme. I no va ser fins l’any 2010, quan el Ministeri de Defensa, sent ministra Carme Chacón, va lliurar la Creu del Mèrit Militar i Aeronàutic a catorze antics membres de la Unió Militar Democràtica (UMD) per la «valentia» que van demostrar en col·laborar «decididament» en el camí cap a la transició a la democràcia i pel paper de la qual alguns van ser «empresonats, jutjats, condemnats i expulsats» de l’Exèrcit.
Avui recordem que fa 50 anys el poble germà portuguès va acabar amb el feixisme i va donar ales als antifeixistes espanyols.
