Fins al 2.020, la nostra font d’ingressos més improtant venia del desenvolupament desaforat de vendre turisme. El risc d’estar comprant la gallina i els seus ous per a quedar-nos, un dia, sense el productor de l’element dia rere dia, era un horitzó factible.
Uns quantes dades sobre el turisme a Espanya i a Europa basades l’any 2.019.
Aquell any, 84 milions d’estrangers van visitar el país, el valor del sector va ser de 148.000 milions i el seu ingrés net de 54.500 milions d’euros. Ocupava el 13,5% de l’ocupació (en autonomies com Canàries o Balears fins a un terç del personal ocupat) i el 13% del PIB. Mentrestant, en països equivalents al nostre potencial com França (85 milions de turistes), tan sols servia per a cobrir el 7% d’ocupació i abastar un 7,2% del PIB. O Itàlia, amb un volum turístic lleument inferior al nostre i uns índexs del 5,9% en ocupació i un 8,3% del PIB. Per no allargar, els percentatges d’ocupació i PIB en països turístics com Àustria, el Regne Unit, Països Baixos o Portugal eren, són, de tall similar als d’Alemanya i Itàlia.
Què signifiquen aquests índexs nostres? Senzill: un turisme sobredimensionat en absorbir un percentatge d’ocupació desproporcionada (casualment, el que ens falta en el sector fabril) i produir un percentatge del PIB amb una xicoteta ràtio PIB/Ocupació. El resultat amb la pandèmia va ser que la nostra economia es va ressentir molt més que la d’altres països amb taxes equivalents turístiques, però amb menors ràtios d’ocupació i/o millors ràtios de PIB sobre ocupació.
El turisme del futur no es basarà en massius desplaçaments a un país o una zona. Molt menys ho farà amb tant pes com el simple del sol i de la platja com fins hui. No fa falta més que pensar en els efectes del canvi climàtic. Bascularà cap al coneixement de llocs de manera pausada i amb més pes de la naturalesa, de la cultura, gastronomia o el recorregut monumental, dels recorreguts sostenibles, etc. No és seguint la carrera cap a la insostenibilitat dels noranta, cent milions de turistes, com aconseguirem mantindre una indústria pròspera, rendible, eficient i atractiva tant per al que arriba com per al que resideix.
Relacions eficients i equilibrades són necessàries entre els dos grups, forans i indígenes, de manera que no es distorsionen fins a l’extrem d’Eivissa on la vida s’ha tornat tan cara que és complicat una plaça de mestre, tècnic, sanitari o lampista per a algú que no siga de l’illa, per exemple. Culpable: la incongruència en lloguers i nivell de vida per culpa del turisme.
Més dades: a Espanya, el sector serveis englobat pel mateix més el turisme i el comerç, abasta el 76% de l’ocupació. Mentrestant, el sector industrial suposa el 14%, l’agrícola i pesquer el 4% i la construcció un 6% del total. A Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos, Àustria, el Regne Unit, el sector serveis té una ocupació entre set i deu punts menys. Just els punts que tenen de més en el sector secundari, el fabril de creació i transformació.
En els temps pandèmics, una altra promesa va ser la de reconéixer aqueilla insensatesa de desenvolupament que suposava menjar-se part de la nostra Naturalesa (la gallina) i fer acte de contrició per a començar una altra manera d’enfocar el sector en eixir de la crisi. Res d’això ocorre. Continua l’objectiu posat en els milions de turistes, pensant només en el número i no en la necessària sostenibilitat del sector. Es continua pensant en el mateix ràtio d’eficiència —menor d’un el quocient entre els percentatges de PIB i ocupació— amb els mateixos salaris marginals. Es prossegueix en la idea de la monodependència d’ell per a les illes —amb els riscos que comporta—, s’insisteix en l’explotació desmesurada de productes com el sol i la platja i el desembarcament massiu de viatgers en comunitats com Madrid o Andalusia. Es perpetua, en fi, el mateix pecat d’origen evidenciant una falta de planificació del sector que ens conduïsca a un augment del PIB amb una menor taxa d’ocupació que l’actual.
L’horitzó, a vint anys, hauria de ser una taxa del 7-7,5% de l’ocupació total per a un 9% del PIB. I el seu volum, en números absoluts, tampoc hauria de passar de 70/75 milions d’estrangers. El contrari conduirà a una altra burxada del globus, en aquest cas turístic, a qualsevol catàstrofe de desocupació quan sobrevinga una altra crisi semblant.