Promeses en el seu moment, incomplides hui: turisme

21/03/2023

Fins al 2.020, la nostra font d’ingressos més improtant venia del desenvolupament desaforat de vendre turisme. El risc d’estar comprant la gallina i els seus ous per a quedar-nos, un dia, sense el productor de l’element dia rere dia, era un horitzó factible.

Uns quantes dades sobre el turisme a Espanya i a Europa basades l’any 2.019.

Aquell any, 84 milions d’estrangers van visitar el país, el valor del sector va ser de 148.000 milions i el seu ingrés net de 54.500 milions d’euros. Ocupava el 13,5% de l’ocupació (en autonomies com Canàries o Balears fins a un terç del personal ocupat) i el 13% del PIB. Mentrestant, en països equivalents al nostre potencial com França (85 milions de turistes), tan sols servia per a cobrir el 7% d’ocupació i abastar un 7,2% del PIB. O Itàlia, amb un volum turístic lleument inferior al nostre i uns índexs del 5,9% en ocupació i un 8,3% del PIB. Per no allargar, els percentatges d’ocupació i PIB en països turístics com Àustria, el Regne Unit, Països Baixos o Portugal eren, són, de tall similar als d’Alemanya i Itàlia.

Què signifiquen aquests índexs nostres? Senzill: un turisme sobredimensionat en absorbir un percentatge d’ocupació desproporcionada (casualment, el que ens falta en el sector fabril) i produir un percentatge del PIB amb una xicoteta ràtio PIB/Ocupació. El resultat amb la pandèmia va ser que la nostra economia es va ressentir molt més que la d’altres països amb taxes equivalents turístiques, però amb menors ràtios d’ocupació i/o millors ràtios de PIB sobre ocupació.

El turisme del futur no es basarà en massius desplaçaments a un país o una zona. Molt menys ho farà amb tant pes com el simple del sol i de la platja com fins hui. No fa falta més que pensar en els efectes del canvi climàtic. Bascularà cap al coneixement de llocs de manera pausada i amb més pes de la naturalesa, de la cultura, gastronomia o el recorregut monumental, dels recorreguts sostenibles, etc. No és seguint la carrera cap a la insostenibilitat dels noranta, cent milions de turistes, com aconseguirem mantindre una indústria pròspera, rendible, eficient i atractiva tant per al que arriba com per al que resideix.

Relacions eficients i equilibrades són necessàries entre els dos grups, forans i indígenes, de manera que no es distorsionen fins a l’extrem d’Eivissa on la vida s’ha tornat tan cara que és complicat una plaça de mestre, tècnic, sanitari o lampista per a algú que no siga de l’illa, per exemple. Culpable: la incongruència en lloguers i nivell de vida per culpa del turisme.

Més dades: a Espanya, el sector serveis englobat pel mateix més el turisme i el comerç, abasta el 76% de l’ocupació. Mentrestant, el sector industrial suposa el 14%, l’agrícola i pesquer el 4% i la construcció un 6% del total. A Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos, Àustria, el Regne Unit, el sector serveis té una ocupació entre set i deu punts menys. Just els punts que tenen de més en el sector secundari, el fabril de creació i transformació.

En els temps pandèmics, una altra promesa va ser la de reconéixer aqueilla insensatesa de desenvolupament que suposava menjar-se part de la nostra Naturalesa (la gallina) i fer acte de contrició per a començar una altra manera d’enfocar el sector en eixir de la crisi. Res d’això ocorre. Continua l’objectiu posat en els milions de turistes, pensant només en el número i no en la necessària sostenibilitat del sector. Es continua pensant en el mateix ràtio d’eficiència —menor d’un el quocient entre els percentatges de PIB i ocupació— amb els mateixos salaris marginals. Es prossegueix en la idea de la monodependència d’ell per a les illes —amb els riscos que comporta—, s’insisteix en l’explotació desmesurada de productes com el sol i la platja i el desembarcament massiu de viatgers en comunitats com Madrid o Andalusia. Es perpetua, en fi, el mateix pecat d’origen evidenciant una falta de planificació del sector que ens conduïsca a un augment del PIB amb una menor taxa d’ocupació que l’actual.

L’horitzó, a vint anys, hauria de ser una taxa del 7-7,5% de l’ocupació total per a un 9% del PIB. I el seu volum, en números absoluts, tampoc hauria de passar de 70/75 milions d’estrangers. El contrari conduirà a una altra burxada del globus, en aquest cas turístic, a qualsevol catàstrofe de desocupació quan sobrevinga una altra crisi semblant.

Un español habla de su tierra

Las playas, parameras Al rubio sol durmiendo, Los oteros, las vegas En paz, a...

Jordi Serrano: Conferència inaugural de la UPEC – 03/07/2024

Aquest dimecres, a les 10 h, l'historiador i editor de Memòria del futur, Jordi Serrano, qui també...

Carta de València, capital de la memòria democràtica i antifeixista (15-5-2024)

Domènec Martínez García va ser el Vicepresident de la Mesa del VI Encuentro Estatal de Colectivos...

La nova llei del Parlament de Catalunya de foment de l’associacionisme

Al maig de l'any passat vam publicar a Memòria del Futur un vídeo sobre la meva compareixença en...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad