Aquest dissabte 11 de febrer es compleixen 150 anys de la proclamació de la Primera República. Per commemorar el major intent de transformació social i estatal del nostre segle XIX, aquesta Setmana Republicana hem preparat algunes sorpreses. La primera és aquest article sobre una de les figures més rellevants del republicanisme decimonònic: Francesc Pi i Margall. Escriu Jaume Montés, valencià resident a Barcelona, actualment realitza una tesi sobre la figura i l’obra del republicà en qüestió.
El nom de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901) està popularment associat a aquell breu episodi de la història contemporània espanyola del qual enguany commemorem el seu cent cinquanta aniversari: la Primera República. Després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia i haver coadjuvat a la proclamació de la República l’11 de febrer de 1873, Pi va ocupar el càrrec, primer, de ministre de Governació —el nostre actual ministre de l’Interior— i, després, de cap del Poder Executiu durant poc més de cinc setmanes, entre l’11 de juny i el 18 de juliol. Malgrat que els malentesos, les omissions i les mistificacions sobre la seua acció de govern i la pròpia obra republicana continuen sent constants en aquest desert absent de bon sentit que és la historiografia oficial del Regne, la importància de la figura de Pi va ser tal que, encara hui dia, dona nom a carrers, avingudes i placetes —menys cèntriques del que alguns ens agradaria—. La pregunta, doncs, sembla pertinent: qui va ser aquell anticlerical, socialista, federalista i humà (en una paraula, republicà) anomenat Francesc Pi i Margall?
Anticlerical. En 1851, amb poc més de 27 anys, Pi va publicar el primer volum d’una Història de la pintura a Espanya. Més enllà dels judicis estètics que trobem en l’obra, fruit de la seua formació romàntica, aquesta va ser la confessió pública d’una heterodòxia crítica i racional amb el cristianisme i l’Església. Fragments com que «Jesucrist no va ser més que el continuador dels altres filòsofs», és a dir, de Plató i Zenó, o que «el cristianisme no és més que […] un ordre d’idees més o menys estable, però no etern» van despertar la fúria de la intransigència catòlica espanyola, que va segrestar el llibre i va fer que la censura el fitxara. I va haver-hi conseqüències: no sols no va poder continuar la seua història de la pintura, sinó que tots els seus escrits des de llavors van ser escrutats amb lupa. Per exemple, un estudi detingut i profund sobre l’Edat Mitjana, que ja havia deixat apuntat en la seua obra anterior, no va poder veure la llum fins a 1873; el mateix va ocórrer amb un tractat d’economia política. Hui sabem —i sembla que Pi també era conscient d’això— que el seu racionalisme, la confiança en la ciència i en el progrés i la denúncia del caràcter reaccionari de l’Església catòlica seguien un camí molt similar al que, deu anys abans, havia recorregut a Alemanya l’esquerra hegeliana de Ludwig Feuerbach, Bruno Bauer i fins i tot Karl Marx.
No és casualitat, doncs, que l’anticlericalisme i panteisme pimargallians hagen sigut alguns dels eixos més reivindicats pel moviment llibertari espanyol, des d’Anselmo Lorenzo a Frederica Montseny. Existeix una reedició de La reacció i la revolució —la primera gran obra política de Pi, escrita en 1854— a La Revista Blanca, diari de capçalera dels llibertaris, amb un elogiós pròleg de la qual després es convertiria en la primera dona ministra d’Espanya. En ell, Montseny col·loca a Pi a la mateixa altura que un Spinoza, un Kant o un Cervantes, és a dir, com un home íntegre que va encarnar el millor del gènere humà i que va saber llegar el seu pensament i el seu exemple a l’avenir. La lloança és majúscula, però no sorprén d’un autor que prenia «la ploma per a demostrar que la revolució és la pau [i] la reacció, la guerra»; una reacció que, per a Pi, es manifestava en tres institucions molt concretes: l’Església, la monarquia i la propietat.
Socialista. L’esment a la qüestió de la propietat no és aleatòria. Pi i Margall, com a bon republicà, reconeixia que els humans som éssers amb capacitat de raciocini i que, per això, som lliures i autònoms pel que fa a les nostres idees, la nostra personalitat i les nostres accions. Els humans som, si es vol dir així, sobirans del nostre jo, la qual cosa ens fa posseïdors d’un conjunt de drets naturals (com a la dignitat de la vida, a la lliure expressió de pensament, a la capacitat de reunió i associació o a la igualtat davant llei) superiors a qualsevol llei positiva i que no poden ser conculcats ni per l’Estat més democràtic ni per la majoria social més inflada.
Però Pi, com a bon republicà socialista, també era conscient que aquesta llibertat, autonomia o sobirania individual no són possibles sense l’accés a tota una sèrie de mecanismes institucionals —senyaladament, la propietat de la terra— que garantisquen la nostra existència material. En les seues paraules, «la terra, lluny de ser una extensió de la nostra personalitat, és la conditio sine qua non de la nostra personalitat mateixa».
El socialisme pimargallià, entés en un sentit ampli, es va escenificar públicament en la famosa polèmica que els demòcrates van mantindre en 1864. Aquell any, des de les pàgines de La Discusión, Pi va tractar d’influir en la definició ideològica i organitzativa del Partit Democràtic, veient-se respost, entre altres, pels individualistes de La Democracia. A diferència del que aquests últims argumentaven, Pi entenia que la propietat té una funció social i que, per això mateix, no pot entregar-se al domini absolut de l’individu, sinó que ha d’estar subordinada a l’interés de la col·lectivitat. Allà on s’acumularen terres sense cultivar o els llauradors tingueren contractes d’arrendament desfavorables, l’Estat havia de poder intervindre per a generalitzar la propietat, per a repartir-la entre els jornalers i, així, convertir als proletaris en propietaris. Però no es tractava només d’una mera acció predistributiva, sinó que, per a l’ala esquerra de la democràcia que Pi representava, la societat, a través de l’Estat, havia de moderar i regularitzar les relacions econòmiques, és a dir, fer efectius els drets: implantar la gratuïtat de l’educació primària i secundària, construir hospitals per als malalts, proveir crèdits a baix interés per a les cooperatives de productors i consumidors, establir mesures proteccionistes per al desenvolupament de la indústria, etc.
Algunes d’aquestes propostes van poder dibuixar-se durant la breu experiència de la Primera República. Entre les lleis aprovades o propostes en el curt estiu de «La Federal» van destacar: l’anomenada llei Benot, que regulava el treball infantil a les fàbriques, establia una certa escolarització primària obligatòria i és considerada el primer cas de legislació laboral a Espanya; la de creació de jurats mixtos, uns convenis col·lectius que permetrien resoldre els conflictes entre obrers i empresaris; la que fixava la jornada laboral màxima de nou hores; la de repartir a cens terres de «propis i comuns» entre els jornalers sense terres, proposta presentada i defensada per José María Orense, el vell patriarca del republicanisme; i, notòriament, la de redempció de foros i altres rendes d’igual naturalesa, com la catalana rabassa morta, que s’emmarcava en l’intent d’edificar una reforma agrària a Espanya que reconduïra el procés de desamortització iniciat en la dècada dels trenta. Estic segur que, quan en 1934 Lluís Companys va fer aprovar en el Parlament la Llei de Contractes de Conreu —la qual permetia als rabassaires convertir-se en propietaris prèvia indemnització als terratinents—, es va sentir part del mateix esperit de justícia social propugnat per Pi i Margall.
Hi ha altres testimoniatges que, llegits hui dia, fan encara més evident l’avançat contingut social del republicanisme federal. Pi, juntament amb Fernando Garrido, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar, va defensar a les Corts de 1871 la legalitat de la Primera Internacional. Pocs mesos després, Paul Lafargue, gendre de Marx, va ser enviat com a emissari d’aquest últim per a proposar a Pi que fundara un partit socialista a Espanya. Es va anar amb les mans buides, doncs, tal com li va respondre, «les masses obreres espanyoles estan fatigades de les lluites polítiques. No volen cap partit. Ni fins i tot el meu» —el pronòstic no anava desencaminat, ja que el Partit Socialista Obrer Espanyol no es va fundar fins a 1888—. Però malgrat la negativa, això no va ser obstacle perquè Friedrich Engels afirmara, en un fragment d’Els bakuninistes en acció, que «entre els republicans oficials, Pi va ser l’únic socialista, l’únic que va veure la necessitat de donar suport a la república en els treballadors». No era per a menys: fins i tot havent quedat políticament aïllat i patit escissions notables, el contingut social del Programa del Partit Federal, aprovat definitivament en 1894, era fàcilment equiparable al que s’ha conegut com el programa mínim dels partits agrupats en la Segona Internacional; en aquest sentit, durant l’última dècada del segle XIX es va produir més d’una coalició electoral entre federals i socialdemòcrates.
Federalista. No obstant això, el republicanisme no va ser un tot unitari. Derrotada la Primera República amb els diners d’esclavistes i grans propietaris, alguns dels noms que han anat apareixent al llarg del text, com Salmerón i Castelar, van abandonar ràpidament el credo federal per a sumar-se al de la República unitària —l’única «República possible», en paraules d’aquest últim— o, com a molt, la República descentralitzada. Pi no va ser un d’ells.
Tal era la importància de la dimensió federal en el seu pensament i acció que, més que un adjectiu, constituïa el nucli fonamental de la seua doctrina, des de 1854 fins a 1901. El federalisme pimargallià ha d’entendre’s com un pacte entre individus, regions i nacions lliures i iguals, tres ordres que són sobirans en el que toca als seus respectius interessos. La raó demostra que aquesta manera d’organitzar territorialment el poder és la que millor garanteix la «unitat en la varietat». La història d’Espanya també ho prova: per a Pi, en tots els grans moments revolucionaris, les antigues províncies, «que van ser durant molt de temps independents», es van fer sobiranes i van alçar sobre si una sobirania que, sense perdre la seua, atenguera els comuns interessos de totes elles.
Sobretot al final de la seua vida, el federalisme pimargallià es va acostar al naixent moviment catalanista, perquè veia en ell alguns principis d’estructuració de les relacions polítiques i administratives certament semblants als quals ell proposava. I encara que no es va abstindre de criticar el seu caràcter conservador, hegemònic després de l’aprovació de les Bases de Manresa —«la tradició és dolenta consellera en temps en què la raó va sent senyora i propietària del món»—, això no va ser impediment perquè els propis catalanistes ho reconegueren com un aliat en la capital del Regne, tal com ho demostra el fet que li atorgaren la presidència d’honor dels Jocs Florals de 1901. En la qual seria una de les seues últimes aparicions públiques, i en un discurs traduït al català per Pere Corominas, Pi va ser capaç d’articular les nostres diferents nacions de referència de manera harmònica i espontània:
“Hi ha una pàtria per a tots els homes: la terra. Hi ha una pàtria que ens ha portat segles de les mateixes glòries i fatigues: la nació. Hi ha una pàtria que formen la mateixa llengua, les mateixes lleis i els mateixos usos i costums: la regió; la regió on vam nàixer, on ens eduquem i on tenim els sepulcres dels nostres pares. Siguem catalans, espanyols, humans.”
Dedicat a la problemàtica catalana va estar, de fet, el seu últim article escrit en vida en El Nuevo Régimen, setmanari que es va convertir en el seu altaveu a finals de segle. Per aquesta i altres raons, Pi es convertiria en un referent fonamental d’aquells catalanistes d’esquerres que, durant el primer terç del XX, van treballar darrere d’una nova bretxa política emancipatòria. Tot i que els noms i els corrents socials que van protagonitzar aquesta segona experiència republicana van ser uns altres, l’esperit anticlerical, socialista, federal i humà de Francesc Pi i Margall va seguir present. No hi ha dubte, doncs, que estudiar les arrels del nostre arbre de la llibertat és una tasca memorialista prenyada de futur.
Per saber-ne més: tres textos de tres moments de la vida de Pi i Margall
– El Eco de la Revolución, 21 de juliol de 1854, disponible ací.
– «Discurso de presentación del programa de Gobierno», 13 de juny de 1873, disponible ací.
– «Preámbulo al Programa del Partido Federal», 22 de juny de 1894, disponible ací.
.
