Poc s’ha destacat que a Espanya el primer a entonar el crit de «Guerra a la guerra!» va ser Pi i Margall, molt abans de la conferència de Zimmerwald o del moviment pacifista dels anys 70 i 80. Pi i Margall, capdavanter del republicanisme federal i expresident de la Primera República va ser l’únic que en 1895-1898 va plantar cara a l’onada militarista que va assotar el país en un sagnant esforç per preservar les restes colonials de l’Imperi a Cuba. Una trajectòria, de fet, conseqüent amb l’oposició sistemàtica de Pi a totes les guerres imperialistes des que en 1859 es va oposar a la invasió del Marroc. Aquest antiimperialisme de Pi va fer que al final de la seua vida fora cada vegada més pròxim al moviment obrer i a les aspiracions més revolucionàries d’aquest, començant pel rebuig a la guerra, tal com es pot comprovar en aquest article significativament dedicat al 1er de Maig.
El dia 1r de Maig va ser a Espanya, a Anglaterra, a Bèlgica, dia de grans i imponents manifestacions. Temien els Governs: s’alçava l’esperit dels pobles. Es preveia un nou món, alguna cosa que venia a esborrar les fronteres de les nacions, matar la guerra i establir la pau sobre la justícia i el treball. Quina llàstima que s’ha fet decaure la festa i haja decaigut! No els jornalers, tots els homes que senten amor a la humanitat haurien de concórrer a celebrar-la.
S’ha repartit Europa l’Àfrica i lluita ja sobre les bogues de la terra que a cada nació correspon. Anglaterra i Rússia són fa temps propietàries del Nord d’Àsia i estan ara esquarterant a la Xina. No per a detindre-les, sinó per a ser partícips de la despulla han anat allà recentment Alemanya i Itàlia. La més poderosa nació d’Amèrica, la més poderosa indústria i el seu comerç, s’ha deixat portar d’Europa i s’ha fet campió de la força.
Pateix violència el món, i no hi ha rei ni cap d’Estat que treballe perquè predomine el dret. Mai es va usurpar amb la descaradura que ara estranyes terres; mai es va ocultar menys que ara el propòsit d’usurpar-les. Amb reduir a la seua obediència al món amenacen els anglosaxons d’Orient i d’Occident.
Res cal esperar del Congrés per al general desarmament. S’armen a més i millor els que ho van proposar, i no cessen en les seues conquestes. Volen ja, no que les nacions llicencien els seus exèrcits ni arraconen les seues esquadres, sinó que es comprometen a no augmentar-los: busquen hipòcritament, per un statu quo, la sanció de les seues bàrbares depredacions. Isca del Congrés el que isca, no cal dubtar-lo, prevaldrà la guerra.
La guerra no la pot atallar sinó el treball: el concert dels treballadors tots per a no donar la seua sang en holocaust de l’ambició i la supèrbia. És la guerra per als que la dirigeixen i la sostenen brollador d’honors i riqueses; per als que treballen, el pitjor dels assots: al treball toca desarmar-la.
Voldria jo, no sols que en totes les ciutats se celebrara anualment la festa del 1r de Maig, sinó que també en les fites de tres o més nacions es reuniren jornalers de diferents parts del món i, posades en feix les seues banderes s’abraçaren i declararen guerra a la guerra.
Madrid, 24 d’abril de 1899.
Vegeu l’original a Pi i Margall, “El día 1º de mayo”, El Nuevo Régimen. Semanario Federal, año IX, núm. 435, 6 de mayo de 1899, p. 1.
