El futbolista Lamine Yamal, amb tot just 16 anys, s’ha convertit en el jugador més jove a debutar amb la selecció espanyola. A l’escut de la federació i l’estrela que llueix en la seua samarreta roja, Lamine Yamal acompanya amb una sèrie de símbols en les seues botes que completen la seua identitat: les banderes dels països dels seus pares, Guinea Equatorial i el Marroc; les inicials del seu nom; i un enigmàtic número 304 que es correspon amb la terminació del codi postal del seu barri, Rocafonda, a Mataró. Ningú va dubtar de la seua condició d’espanyol quan va marcar en el seu partit de debut i es va abraçar a Nico Willians. El jugador de l’Athletic de Bilbao és negre i va nàixer a Navarra de pares emigrants, com els de Lamine, que van travessar el desert des de Ghana a Melilla per saltar la tanca. Tots dos casos evidencien que l’espanyolitat no té res a veure amb el color de la pell, amb el déu al qual reses, amb la llengua que parles o amb la teua condició sexual. De la mateixa manera que ningú va dubtar durant el franquisme de l’espanyolitat de Kubala, Puskas, Brabender o Clifford Luyk. L’únic requisit per a ser espanyol o espanyola és que així aparega en el teu DNI. I, creu-me, que el Codi civil no exigeix que t’agrade el flamenc, els bous, ni tan sols el futbol.
Lamine o Nico van jugar de xiquets al pati del col·legi amb els seus amics. Es demanaven la pilota en la mateixa llengua. Van eixir junts pel barri. I segur que a cap de la colla se li va passar pel cap anomenar-los estrangers perquè els seus pares ho foren. Ara imagina per un moment que Lamine o Nico es casa amb una espanyola, blanquíssima de pell i amb ulls blaus. Que tenen un fill que també es casa amb una espanyola, blanquíssima de pell i amb ulls blaus. I que aquest té un fill que es casa amb una espanyola, blanquíssima de pell i amb ulls blaus. Algú dubtaria de la seua espanyolitat? Algú s’atreviria a dir que no és espanyol perquè els seus besavis van nàixer a Àfrica, o perquè foren musulmans, o perquè foren negres?
No obstant això, no utilitzem aquesta lògica aclaparadora quan parlem del període més extens de la nostra història: Al Ándalus. És cert que llavors no existia Espanya com a Estat, fet que ocorre en la primera meitat del segle XIX. Però acceptem amb normalitat considerar hispà a Sèneca, als gots i visigots que van vindre de centre Europa, o als mateixos Carles I o Felip V, primer Àustria i primer Borbó, un nascut a Gant i un altre a Versalles, tots dos de pares estrangers. Per què no diem el mateix dels califes cordovesos que van nàixer ací de pares, mares, avis i àvies peninsulars?
El primer califa d’Al Ándalus, unitat política autònoma en la península al costat dels regnes del Nord, va ser Abderramán III, un home de cabells rojos, de pell summament blanca i d’uns ulls tan blaus com el cel. Va heretar el poder del seu avi, sent fill d’una concubina navarresa de nom Muzna. Li va succeir el seu fill Al Hakam II, que va prendre del seu pare el cabell pèl-roig i el rostre clar, perquè els seus ulls foscos es van deure a la seua mare, una cristiana andalusina anomenada Maryan. Va continuar el califat el seu fill Hixem II que va ser parit per Subh, una altra concubina navarresa que va exercir de regent d’Al Ándalus mentre aquest va ser menor d’edat convertint-se en la dona més poderosa de la Terra. Els cronistes de l’època descriuen a Hixem II amb la pell clara, ulls blaus, pupil·les grans i negres, ros, barbamec i rabassut. En altres paraules, més semblant a Carles IV que a Sandokán. I, per descomptat, tan hispà i europeu com Yamine Yamal o Nico Willians. Per què llavors es continuen estudiant en els nostres llibres d’història, quan s’estudien, com a estrangers?
El concepte d’espanyolitat s’ha construït contra el diferent a partir de la conquesta d’Al Ándalus. Eixa és la clau. Conformement a aquesta construcció ideològica, completament allunyada de la realitat, els regnes de Castella, Lleó, Astúries o Aragó són considerats hispans per cristians, encara que parlaren llengües diferents entre si i s’emportaren a matar. Per contra, no seria hispana Al Ándalus per musulmana, encara que habitaren ciutadans de diferents confessions, llengües i races. Una vegada conquistada Granada i imposada la uniformitat religiosa (que no la política, la jurídica o la lingüística), van expulsar i van perseguir els jueus, als moriscos (musulmans conversos), als protestants, als gitanos o als negres, fins a fer-los desaparéixer de la nostra memòria col·lectiva i convertir-los en estranys. Si preguntes a qualsevol per la diferència entre un àrab, un moro, un andalusí, un sefardita, un mossàrab, un mudèjar o un morisc, és probable que la resposta siga: “no ho sé, algú que no és d’ací”. El cep del mal es troba en la ignorància de la nostra pròpia història, a pesar que siga tan nostra i tan pròpia com la vena jugular.
Hixem II no és hispà perquè la seua mare, la seua àvia i la seua besàvia foren cristianes del nord. Tampoc és hispà perquè fora ros amb els ulls blaus. No. Hixem II és hispà perquè era cordovés i forma part de la història de la península, amb el mateix o més dret encara que Viriatos, Pelayos, Àustries o Borbons, encara que fora musulmà i parlara en àrab. Per cert, la mateixa llengua que posa nom al Raval o a les Rambles de Barcelona, a la ciutat i als patrons de Madrid, a Alcalá de Henares, a Guadalajara, a la serra d’Albarrasí, a tants pobles, rius o muntanyes de la península, i, per descomptat, al jugador espanyol més jove a debutar i marcar amb la selecció de futbol: Lamine Yamal.
