Salvador Seguí o les tres vidas de un anarcosindicalista (sindicalismo, revolución, hegemonía y frentepopulismo)
Antologia amb selecció de textos a càrrec de Roc Solà
Pròleg de Xavier Domènech
Editorial Verso Libros
Primera Publicació de Memoria del Futuro i Debats pel Demà.
Colección Clásicos Radicales
Un cos va caure sobre el fred paviment del Raval.
Era un home corpulent. Li havien disparat. El seu nom: Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder de la Confederació Nacional del Treball. Era un dia qualsevol de març, un dia qualsevol de la Barcelona de 1923, just fa cent anys, en un moment en què pistolers pagats per la patronal perseguien els sindicalistes de la CNT pistola en mà. Francesc Cambó, ministre de la Lliga Regionalista en el govern de la Restauració monàrquica, havia recorregut Barcelona amb el somatén, autèntica força parapolicial, donant suport amb un fusell a la seua esquena.
Per què va ser assassinat Salvador Seguí? És fàcil perdre’s en els racons d’aquesta ciutat convulsa d’anarquistes, cabarets, pistolers i conspiracions republicanes per a resoldre la pregunta. Però per a poder resoldre bé la qüestió és més important investigar la vida de Salvador Seguí i no solament la seua mort. Pintor de parets de professió, Seguí va tindre una vida plena de barricades, desitjos de canvi, creació de sindicats, victòries obreres, la publicació de dues novel·les, i viatges a França i el conjunt d’Espanya per a fer arribar a totes parts l’esperança d’una nova civilització socialista sostinguda en els sindicats i en el rol transformador de la cultura. Per a recuperar la seua memòria i portar-la de nou fins al nostre present de crisi, desigualtats, corrupció i guerra i veure quins horitzons ens trasllada, és necessari recórrer els textos que va escriure i els discursos que va pronunciar la figura més destacada de l’anarcosindicalisme del segle passat.
Cent anys després de la mort del Noi del Sucre, s’han realitzat una quantitat important d’actes institucionals, sindicals i polítics per a honrar la seua memòria i s’han elaborat materials com podcasts, exposicions museístiques o documentals biogràfics. Semblaria que en 2023 ja es podria parlar que la burgesia va assassinar a través de sicaris a sou a Seguí, però no és així.
A Menorca va ser prohibit per l’Exèrcit un acte dedicat a la memòria de Seguí enfront de la presó de la Mola, on va estar pres poc abans de morir, juntament amb altres militants sindicalistes o republicans com Lluís Companys. És evident que l’estament militar preferiria que la memòria no enterbolira la seua política tradicional d’oblit i silenci.
Seguint aquest objectiu de recuperació, Memòria del Futur, en col·laboració amb el col·lectiu Debats pel Demà, llançarà aquesta tardor una antologia de textos i discursos de Salvador Seguí. Aquesta antologia, que s’ha pogut realitzar gràcies a la necessària tasca editorial de Verso Libros, tindrà a més un pròleg realitzat per Xavier Domènech, que posa en context històric i polític internacional la figura de Seguí i les seues nocions de sindicalisme revolucionari, d’hegemonia i de front-populisme avant la lettre, i que compara en certa manera la tasca organitzadora de Seguí amb el pensament d’altres líders del moviment obrer de la talla d’Antonio Gramsci o Rosa Luxemburg. Aquesta antologia l’ha confeccionada i coordinat l’historiador Roc Solà, que ja ha publicat textos oblidats d’un altre republicà il·lustre perdut en l’oblit i coetani de Seguí, l’escriptor i polític mallorquí Gabriel Alomar.
Salvador Seguí, Francesc Layret i Lluís Companys. Tres amics que van patir la presó o morts prematures. Però, així i tot, vides plenes de sentit i desig de canvi social. En el cas de Salvador Seguí, va tindre un paper molt rellevant en el desenllaç de la Vaga de la Canadenca a Barcelona, que a partir d’un conflicte sindical en una empresa elèctrica es va estendre a tots els sectors i va aconseguir paralitzar durant més de quaranta dies la indústria de Catalunya. El resultat va ser que Espanya es va convertir en un dels primers estats del món en reconéixer la jornada de huit hores. Si això no fora prou històric per al proletariat català, la patronal va accedir a pagar als treballadors tots els dies que havien estat en vaga. La CNT va arribar a tindre més d’un milió d’afiliats a Catalunya, en un país amb la meitat de població que l’actual. La població catalana estava conformada per quasi dos milions i mig de persones i Espanya poc més de 21 milions. La taxa d’afiliació del 40% a Catalunya d’aquell moment està molt lluny de l’actual, que a penes arriba al 15%, per a fer-nos una idea de la tremenda organització social que existia.
No sembla molt estrany que la burgesia, sentint temor, abandonara tot respecte per les llibertats civils i optara per la via armada. Pocs mesos després de matar a Salvador Seguí, s’establia la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, antic Capità General de Catalunya. Es volia així el “estat catalanitzat”, és a dir, un estat que reproduïra en la resta d’Espanya la mateixa repressió antisindical que s’havia produït a Catalunya.
Finalment, cal destacar que Salvador Seguí va ser un gran defensor d’una visió confederal i diversa de la qüestió nacional a Catalunya i a Espanya. Així com altres destacats anarcosindicalistes com els futurs ministres Frederica Montseny i Joan Peiró, Seguí estaven imbuït del pensament republicà federal de Francesc Pi i Margall i va contribuir a establir les bases d’un catalanisme popular i obrer, enfrontat a la “farsa catalanista” burgesa de la Lliga Regionalista.
“I no desesperem, que el calvari a recórrer ha de ser llarg”, deia Seguí des d’una presó menorquina, i no li faltava raó. Les tasques d’organització del poble treballador comporten un esforç gegantesc, que supera les capacitats de les personalitats individuals. Per això, la unió dels oprimits en àmplies aliances és la clau de la victòria. A Salvador Seguí ho van matar fa cent anys, però molts continuem espentant pel triomf de la Confederació.