Una ressenya d’un mallorquí que viu a Barcelona d’un llibre escrit por un català de Sabadell sobre el Moviment Laic i Progressista d’Aragó. Pot semblar un acudit, però és el que es trobarà el lector a continuació. Tot un repte!
Catalunya viu d’esquena a Aragó. Si bé les relaciones històriques entres els dos pobles són conegudes, a l’actualitat les relaciones d’intercanvi cultural són més aviat escasses. O bé el Procés, o bé la reacció nacionalista espanyola, o bé totes dues (seria un assumpte discutible) han alçat suspicàcies que costa superar per a comprendre’s mútuament.
Por això té un gran valor que Jordi Serrano haja escrit Nietas de la República, 25 años del Movimiento Laico y Progresista de Aragón. El llibre travessa durant les seus quasi cinc-centes pàgines diferents moments del moviment juvenil aragonés, reunint experiències personals, dades d’afiliació i un significatiu ús de fonts l’hemeroteca. En algun moment arriba ser de caràcter quasi enciclopèdic, a causa de la quantitat de dades acumulades i la seua precisió any a any.
Si bé Serrano torna al PCE de la República per a explicar l’origen de l’associacionisme juvenil de caràcter progressista i com el seu complet extermini per part de la barbàrie feixista va obligar els militants antifranquista a inventar la sopa d’all, l’autor se centra en les últimes dècades de desenvolupament d’un associacionisme juvenil lligat a una visió pedagògica laica i progressista. Una perspectiva, hereva de les escoles racionals proposades per Ferrer i Guàrdia, que havia de ser una alternativa cultural a l’hegemonia de l’Església Catòlica sobre un assumpte tan central per qualsevol societat com l’educació o les polítiques de joventut. Una hegemonia institucionalitzada que, encara que semble mentida fins i tot hui ha de ser qüestionada, tant l’educació concertada, catòlica i elitista té un important pes i rep profunds que sens dubte hauria d’anar a la millora d’una educació pública, laica i popular.
Ens recorda de quina manera proposava Manuel Vázquez Montalbán posar sostre a la intempèrie d’una joventut travessada pels rumbs de la reconversió industrial.
“En efecte, és útil tot el que puga dotar a la joventut d’instruments d’acció i creativitat, però molt més útil encara és comprendre el paper alienador que el sistema atorga a bona part d’aquells elements (…) la joventut convidada a tota classe de paradisos artificials abans que descobrisca la inexistència del paradís”[i]
El Moviment Laic i Progressista d’Aragó ha aconseguit crear espais per a la joventut en diferents aspectes culturals, i potser un a destacar seria la conscienciació feminista i la tolerància a la diversitat sexual. Les trobades que realitzen en la Nau de Torrellas com a casa de colònies i centre de formació per a associacions són una mostra de l’esforç por constituir una alternativa d’oci formativa i allunyada de voluntarisme caritatiu catòlic.
Dels diferents perills que ha afrontat l’associacionisme cultural juvenil, Serrano posa l’èmfasi en el paper de les drogues en una societat caiguda en l’anòmia neoliberal, després de la transició i la desindustrialització dels huitanta. Tampoc es deixa por esmentar com l’arribada a les institucions locals del PP, amb una dreta renovada “aznaritzada”, arrasa amb la Cases de Joventut i llança una campanya de desprestigi mediàtica. És conegut el discurs neoconservador contra els “chiringuitos” i el “despilfarro”. Cal eliminar tota despesa suposadament polititzada i supèrflua. Llevat que parlem dels diners que reben les seues organitzacions afins, ja siguen ultraliberals o ultracatòliques. Llavors no, llavors toca repartir.
Aragó i Catalunya no sols comparteixen el passat medieval. Junt con València i les Illes Balears van estar junts el Pacte de Tortosa. Aquest Pacte Federal pretenia una coordinació dels federals dels diferents pobles, per a construir la federació a través del pacte. Més endavant, les terres aragoneses van ser testimoni de les més cruentes batalles de la Guerra Civil. La Batalla de l’Ebre com a batalla final entre la resistència antifeixista i la catàstrofe franquista. Quin paper determinant té sempre Aragó la història espanyola! A més, els aragonesos han perdut el seu idioma, la qual cosa per a un mallorquí, català o valencià és impensable. Però res és aquella pèrdua en comparació amb la desaparició dels seus pobles, de la seua joventut i de la seua societat civil. Acostar la realitat nacional i popular d’Aragó i els seus moviments polítics i associatius a les forces transformadores catalanes, valencianes i balears continua sent una tasca pendent a l’actualitat. Podrem construir llaços fraternals com els millors temps de les dues repúbliques que intentem compartir?
Sens dubte, el treball que durant dècades ha desenvolupat el Moviment Laic i Progressista d’Aragó recull un fil d’experiències anteriors i una capacitat creativa i autogestionaria que difícilment pot sobreviure hui dia sense un mínim de suport institucional i tampoc sense capacitat de memòria del que hem aprés pel camí. Aquest és el paper que tria Jordi Serrano en aquest llibre, exercitar un ofici que coneix bé: l’ofici d’historiador.
[i] Pròleg de MVM a Las Casas de Juventud en España. Materiales de las II Jornadas de Casa de Juventud. Coordinat per Gemma Martin i Jordi Serrano, 1988.
