Ressenya del llibre de Najat El Hachmi: Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62. Barcelona, 2019
Aquest és un llibre notable. No és una novel·la, és un manifest personal, contundent, lliurepensador, atrevit i clar. El Hachmi ens explica en primera persona, però amb un enorme bagatge ideològic i cultural, una gran lluita soterrada en la que combaten calladament noies en tots els barris i pobles dels pobles d’Espanya, sense que rebin el més mínim missatge de suport d’una gran part de l’esquerra, que sembla mirar-s’ho des del relativisme benevolent i immoral més salvatge.
Aquest llibre l’hauria de llegir molta gent, però especialment aquelles persones que es consideren d’esquerres i que semblen haver descobert amb fruïció la desastrosa supersticiosa i irracional visió postmoderna radical. A l’esquerra li ha costat 40 anys treure’s de sobre la mentalitat nacionalcatòlica i tornar a saber que cal ser laic per poder ser lliure. I ara quan la visió catòlica s’ha estampat pels penya-segats de la història, resulta que ens volen fer creure que els nous Roucos Varelas, els imams radicals barbuts, son guais. Els imams volen subjugar i tapar les dones dient les mateixes ximpleries masclistes que els carques catòlics. És sorprenent perquè el panorama patriarcal que dibuixa El Hachmi de nena és exactament el mateix que a la Espanya d’abans dels setanta. Idèntic.
Una gran part de les esquerres d’aquí prefereixen col·locar a les llistes electorals dones velades -alienades- que dones lliures. Les feministes d’altres orígens al·lucinen i s’emprenyen, amb raó: no estava preparada per a l’escenari actual, diu El Hachmi. Jo tampoc, hi afegiria. Això sí, no veiem cap home amb gel·laba a les llistes electorals dels partits d’esquerres. I cap dona amb mantellina. Per què serà?
Hi ha també una part de la l’esquerra desbarrada que afirma, sense encomanar-se a cap criteri ni raó, que el feminisme és burgès. I que totes les feministes tenen comportaments colonialistes. En primer lloc, el feminisme és d’esquerres obrerista o intel·lectual, com ara. En segon lloc, considerar que el vertader feminisme com Teresa Claramunt o Isabel Vilà és colonialista, és abracadabrant. Teresa Claramunt va ser detinguda per la revolta de la Setmana Tràgica, -Setmana Gloriosa per les esquerres del moment- i ara algunes persones la consideren colonialista. Realment desconeixen tot sobre la història. La Setmana Tràgica va ser moltes coses però fonamentalment una revolta de les dones sobre la lleva de quintes d’una guerra colonial, ni més ni menys. Era l’anomenada guerra de Melilla, al Gurugú, al nord d’Àfrica. Només des de la mala fe o simplement -el més probable-, el radical desconeixement de la història del feminisme es poden afirmar aquestes nicieses.
És El Hachmi qui ens recorda que les llibertats que tenim han costat l’esforç de moltes generacions de dones. I que les podem perdre si ens despistem una mica i fem l’orni. És una mirada de qui ha crescut de nena en altres realitats i que ens fa adonar del que tenim i perquè ho tenim.
El feminisme no ha estat mai cosa de “feministes blanques occidentals colonialistes i burgeses”. Fins i tot Angeles Lopez de Ayala van pagar amb presó la seva gosadia de muntar manifestacions feministes a Barcelona. La il·lustració no son valors etnocèntrics, hi ha valors humans universals, amagar-ho és acceptar la submissió de les dones. Azar Nafisi una feminista iraniana ens explica a Cosas que he callado que a l’Iran de Jomeini van començar a pegar les dones que no portaven vel. Els col·legues progres “laics i progressistes” (diu textualment) els deien “Per què fer tants escarafalls per un tros de tela?” Us sona? Després va fer un edicte fent que el vel fos obligatori i es va haver de retractar quan va veure la potència de les organitzacions de dones i de les grans manifestacions al crit de “la llibertat no es oriental ni occidental. La llibertat es global”.
Les esquerres han de recolzar del tot aquells dones que lluiten per coses tan bàsiques com poder anar d’excursió a l’escola, fer gimnàs, anar a la platja, sortir amb amics, estudiar batxillerat o a la universitat, i anar vestides sense tapar-se els cabells. En fi, la vida que trobem normal aquí.
La directora de l’escola li va deixar clar que amb mocador no podia anar a l’escola: “no li agrairé mai prou que m’imposés aquell límit, Gràcies a això no vaig cavar-me la pròpia fossa abraçant la presó de l’islamisme.” I l’esquerra a favor de qui s’ha de posar? A favor de les noies que lluiten contra l’alienació, i la subjugació religiosa i cultural. L’esquerra ha d’estar amb les feministes laiques del món. Feminisme islàmic és tant oxímoron com feminisme catòlic.
Aquest llibre de El Hachmi ha d’acabar essent un punt de referència on quedin retratades aquells persones d’esquerres que els fa gràcia la subjugació de les dones en mans de la família, la comunitat, o la mesquita. Hi ha persones d’esquerres que veuen islamofobia on només hi ha anticlericalisme. Gracies al anticlericals ara hi ha llibertat religiosa. On manen els del llibre sagrat com sabem molt bé a Espanya, s’ha acabat la llibertat de consciencia. Cal estar amatents. Els referents de l’esquerra han de ser persones com l’espanyola, Mimunt Hamido, la somalí, inicialment socialista, Ayaan Irsi –La meva vida la meva llibertat– en la versió original Jo acuso, Chahdorttt Djavan Abajo el velo, la feminista iraniana que havia militat a la Joventut Comunista Azar Nafisi, la feminista tunisiana Fawzia Zouari, l’argelina feminista i socialista Marieme-Hèlie lucas, la marxista iraniana o Mina Ahadi.
Llegiu el llibre de Najat El Hachmi i us adonareu que el relativisme moral amb el que determinada esquerra mira aquest xoc cultural no és res més que racisme.
