Això és el que estem fent a Espanya des de fa més de 80 anys, des que la dictadura de Franco suspenguera la llibertat d’associació. Ho va fer d’una manera categòrica durant dècades i, a partir de 1964, de manera subtil. Però ho feia perquè una dictadura és això, una societat on només té cabuda l’Estat i l’Empresa (privada i lucrativa). Però portem més de quasi cinc dècades sense canviar de mentalitat, permetent la llibertat d’associació, sí, però sense apostar clarament perquè aquesta tinga un paper fonamental al nostre país en la vida social, cultural, econòmica… Excepte l’associacionisme sindical, empresarial i de fundacions vinculades a partits, és a dir el que té un caràcter més polític, la resta sembla que desitgem que desaparega, o que quede com a element decoratiu per a, de tant en tant, mostrar-ho com a prova que, efectivament, vivim en un estat de dret amb llibertats. En la transició, l’associacionisme era, sobretot, de tipus reivindicatiu. Després de 40 anys de clandestinitat això era el que s’entenia que tocava. L’associacionisme reivindicatiu és d’accions puntuals. Encara que tinguen una litúrgia anual que es repetisca (8 de març, 1 de maig, dia de l’orgull gai…) no té una transcendència continuada en la vida diària social, llevat que alguna mobilització ciutadana espente una decisió política de millora social que es traduïsca en una intervenció de l’Estat. I això és important, clar.
Però la majoria de les associacions, i de les persones associades, no fan reivindicació social. Són entitats esportives, musicals, culturals, festives, d’oci educatiu, assistencials… que permeten millorar el dia a dia de milions de ciutadans i ciutadanes, amb una activitat professional (retribuïda o voluntària) que, al no tindre ànim de lucre, saca el màxim rendiment als recursos amb els quals compten per a atendre cadascuna de les seues tasques socials.
En la transició es va abandonar el camí de recuperar una societat civil organitzada com a peça per establir les bases, no sols d’una democràcia de qualitat, sinó també d’una societat avançada. Portem dècades acomodats en la idea que l’associacionisme només necessita que es permeta com un dret ciutadà i, en tot cas, que reba alguns recursos per a fer les seues coses (pocs recursos per a fer poques coses).
Mai s’ha fomentat, de veritat, que la societat tinga una pota forta sobre la qual s’assente, i que complemente la de l’Estat i la del sector privat lucratiu, un associacionisme potent i desenvolupat, com el que existeix en el centre i nord d’Europa.
El millor per a entendre-ho: un exemple.
Una associació que entrena esportivament, o que forma musicalment a desenes de menors cada dia, per a comptar amb l’ajuda pública que necessita per a realitzar aqueixa activitat, necessita:
1.- Presentar un projecte.
1.1.- Tindre la sort que l’entitat pública corresponent haja destinat suficients diners a repartir entre associacions per a desenvolupar els seus projectes.
1.2.- Tindre la sort que entra en el repartiment d’aquells diners i que el que reba li arribe al mínim que necessita.
2.- Presentar memòria.
2.1.- Tindre el mateix funcionament comptable, administratiu, i laboral que una empresa lucrativa
2.2.- Passar per les inspeccions d’hisenda i de treball, com qualsevol empresa lucrativa
2.3.- Presentar les factures de les seues despeses, fins a l’últim euro. Totes legals.
2.4.- Tindre la sort que cap funcionari considere que alguna de les despeses no degué realitzar-se, encara que haja sigut imprescindibles per al desenvolupament del projecte.
2.5.- Passar per auditories municipals per a comprovar que es fa tot correctament, per a analitzar els llibres comptables, els comptes bancaris…
… encara que el que reben d’ajuda siguen 1.000 euros a l’any.
Una empresa privada amb ànim de lucre que fera el mateix només necessita:
1.- Presentar un pressupost, per a competir amb altres empreses a ser el més barat (mal pagant a treballadors per a aconseguir-ho, per exemple).
2.- Presentar una factura que, en qualsevol cas, sempre serà per una quantitat bastant superior al cost del servei si haguera sigut prestat per una associació (perquè una empresa té un benefici per a l’empresari o els accionistes que una associació no té).
2.1.- Tindre el funcionament comptable, administratiu, i laboral d’una empresa lucrativa.
2.2.- Passar per inspeccions d’hisenda i de treball, com a empresa lucrativa.
… encara que el que es facturen siguen diverses desenes de milers d’euros.
Així està el tema.
Per a la majoria dels funcionaris-es les associacions són un mal menor que cal suportar per viure en una democràcia. S’ajunten uns quants veïns que volen fer les seues coses, i (quin remei!) cal donar-los per a les seues despeses, sempre que no siguen molts diners, per a compra de material exclusivament (o potser per a algun transport si no queda un altre remei). Al funcionariat no se li passa per la ment que, potser, si unes certes coses les portara la societat civil organitzada, serien més barates i tindrien millor qualitat. Encara que amb l’inconvenient que, al contrari que a una empresa que li pagues i et fa el que li digues, com li digues i quan li digues, una associació pot activar el seu component reivindicatiu. Millor tindre’ls en baix nivell d’activitat. N’hi ha prou amb dictaminar que l’única cosa legal és que tot ho porte l’empresa privada. Encara que no siga cert. No passa res, qui rebrà aquell missatge seran persones voluntàries i voluntarioses d’associacions, o polítics que, des de fa ja molts anys, manquen d’ideologia, de model de societat (més enllà de quatre tòpics), i de personalitat per a prendre decisions polítiques, llevat que aquestes encaixen dins del marge que els marca, no la llei, sinó les opinions dels funcionaris.
