En 1988 Manuel Vázquez Montalbán va escriure el pròleg al llibre coordinat per Gemma Martín i Jordi Serrano Les Cases de Joventut a Espanya. Materials de les II Jornades de Cases de Joventut. Encara recorde la impressió i els nervis de tindre l’atreviment de demanar-li un pròleg per a un llibre de Cases de Joventut a un dels nostres millors intel·lectuals. La cara picada i impertèrrita que va posar feia vaticinar una catàstrofe. No va anar així, com podeu comprovar. Em van dir llavors que és que va nàixer amb ella. Ací va el pròleg de Manuel Vázquez Montalbán al llibre coordinat per Gemma Martín i Jordi Serrano: Les Cases de Joventut a Espanya. Materials de les II Jornades de Cases de Joventut. Fundació Ferrer i Guàrdia. Barcelona, 1988. El pròleg portava el suggestiu títol de “Posar-li sostre a la intempèrie” i en ell Vázquez Montalbán deia:
“Quan la revolució industrial va crear masses només identificades per la seua edat o per la seua funció en l’esforç productiu, llavors va ser necessari tindre consciència de la seua existència, en relació directa a la consciència de perillositat. Vull dir amb això que en la formació d’un saber i d’una actitud sobre els joves, els qui primer van crear ideologia van ser els que van valorar la perillositat d’agents socials insuficientment integrats. Encara la classe obrera formava part d’un mode de producció i havia contret obligacions familiars de supervivència que permetien una més àmplia capacitat de maniobra integradora. Però el jove era un vull i no puc, una curiosa espècie entre l’eruga i la papallona que podia emprar la seua esplèndida energia biològica en contra del que s’estableix i no estava cec al col·lectiu orgànic del poder com per a no apreciar que les grans convulsions socials des del segle XVIII havien obtingut de la joventut els seus principals agents (…).
Cada col·lectiu orgànic social va donar una resposta definitiva, des de la militarització baden-powellita de resultats tan oposats pel vèrtex segons les geografies i les cultures, fins a les Cases de Joventut propiciades pel socialisme moderat, passant per tots els fronts de joventuts de caràcter feixista o comunista. (…) He insistit en la locució ‘cultura de la joventut’, en equivalència a consciència de la joventut, és a dir, el poder d’aprehensió que d’aquest fenomen s’ha reservat la classe adulta i l’estratègia que li ha dedicat.
Almenys a aquestes hores del matí i en aquest dia de novembre de 1988, la victòria de la cultura adulta sembla total i ha aconseguit tancar a la joventut contemporània en camps de concentració d’aturats alimentats amb les sobres de l’excedent familiar i periòdics concerts de rock. Que la cosa no és clara ho demostra l’obsessió sobre la problemàtica dels jubilats. (…) però sí que convide a una constant tensió desalienant, molt necessària sobretot per als animadors culturals que treballen en el camp específic de la joventut. En efecte, és útil tot el que puga dotar a la joventut d’instruments d’acció i creativitat, però molt més útil encara és comprendre el paper alienador que el sistema atorga a bona part d’aquests elements (…) la joventut convidada a tota classe de paradisos artificials abans que descobrisca la inexistència del paradís. És necessari que anaren deixant espai per a la sospita que només un canvi radical d’estructures socials, econòmiques, culturals i polítiques permetrà que la qüestió juvenil deixe de ser o una coartada de exjoves penedits i inserits o una partida del pressupost que cal gastar perquè els joves maduren l’abans i tan bé com siga possible.”
