Una legislatura fallida per al laïcisme de l’Estat: reivindicacions per a després del 23-J

Madrid, 27 de juliol

El 23 de juliol ha acabat formalment la legislatura del Govern de coalició PSOE-UP que va arrancar la seua marxa a finals de 2019. Han sigut quatre anys d’importants avanços en matèries socials legislades per iniciativa del Govern o d’altres grups polítics que han pogut prosperar per la majoria parlamentària progressista que es va formar en la investidura i que, amb les seues lògiques diferències, s’ha mantingut unida en les principals decisions enfront d’una dreta política renuent i conservadora, quan no contrària, als avanços en drets polítics i socials.

Un Govern de coalició i una majoria parlamentària que té en el seu “haver” fites importants en relació amb la llibertat de consciència i el laïcisme de l’Estat, que Europa Laica reconeix, es congratula i va felicitar públicament en el seu moment. Com a més rellevants,

  • Llei d’Eutanàsia. Promulgar una Llei d’Eutanàsia i l’ampliació de l’exercici de l’avortament han sigut dos drets inequívocs per a l’exercici de la llibertat de consciència de les persones. Més enllà que esta Llei requerisca d’aspectes de millora per a garantir el seu exercici d’una forma més àgil i efectiva, la realitat és que suposa un avanç cert i molt important alhora que posa de manifest que quan existeix voluntat política, fins i tot en temes tan sensibles, és possible avançar en drets per a tots.
  • Commemoracions laiques. Per primera vegada en democràcia es va celebrar la presa de possessió del President del Govern i els ministres davant la Constitució, i no amb el crucifix i la Bíblia. També l’acte civil de contingut exclusivament laic del funeral d’Estat per les víctimes del Covid. Com així ha de ser i sense que això comportara cap problema de convivència.
  • Suprimir l’exempció de l’ICIO. Una mesura positiva encara que siga nímia en l’econòmic. El nefast de la mateixa ha sigut el fal·laç discurs a l’alimón que això és una “renúncia” per part de l’Església quan la realitat és que venia obligada per la legislació comunitària; a més de que això només ha sigut factible després del “asenso” de la Santa Seu. Tots dos afegitons són mostra de la inacceptable cessió de sobirania civil governamental enfront del religiós que suposen els Acords de 1979 amb la Santa Seu.

Al costat de les anteriors mesures legislatives, unes altres hi ha en el “haver” governamental com les del reconeixement de la identitat de gènere i orientació afectiu-sexuals; l’exhumació del dictador del mausoleu de la Vall de Cuelgamuros i la Llei de Memòria Democràtica per a donar resposta a un afront històric i reconeixement dels qui van ser reprimits, fins amb la seua vida, per les seues idees i lluita per una Espanya en democràcia i llibertat. Una Llei necessària i positiva, encara que continuen quedant serrells en la seua aplicació com passar per alt denunciar el paper còmplice de l’Església catòlica durant la guerra civil i la dictadura.

Posant en positiu estos avanços en el “haver” de la legislatura, que no menyspreem, hem de constatar i denunciar el clamorosament greu incompliment dels dos punts que figuraven explícits en el propi Programa de Govern de Coalició.

Punt 5.11.- “Farem les modificacions legislatives oportunes per a facilitar la recuperació dels béns inmatriculados indegudament per l’Església”.

•             Béns inmatriculados. No sols no s’ha complit el que textualment s’indicava sinó que el Govern ha actuat just en sentit contrari, donant per bones les immatriculacions realitzades per l’Església catòlica que, de facto, ha sigut reconeguda com a propietària de més de 100.000 béns inmatriculados, la major part d’ells pertanyents a béns seculars culturals historicoartístics.

El Govern va fer públic un llistat de 35.000 béns inmatriculados per l’Església des de 1998 fins al 2015, fi del privilegi eclesial. El que podia haver sigut un important pas de transparència i inici de resolució, va quedar en només un indici i un frau. El propi llistat és incomplet en ometre quantitat de béns en eixe període, alguns de manera inexplicable, a més de no proporcionar dades suficients que permeten la identificació dels béns afectats. La virtualitat d’eixe llistat va esdevindre en nul·la per a donar una solució d’Estat a un problema que és d’Estat, a més de deixar als llimbs els béns inmatriculados amb anterioritat, des de 1946 fins a 1998. Este llistat no ha sigut més que una cortina de fum del que es tenia acordat en taula de llitera amb la Conferència Episcopal de donar per tancat este tema, amb tan sols l’òbvia correcció d’errors. El Govern ha donat per bo est enorme espoli del públic en benefici de l’Església catòlica, mirant per a un altre costat, incomplint el seu propi compromís. Una cessió governamental contrària a la defensa del públic que qualifiquem de vergonyosa. Revertir esta situació, de transcendència històrica al nostre país, és una reivindicació pendent i molt significativa en el “deu” d’esta legislatura que acaba.

Punt 5.5.- “Aprovarem una Llei sobre Llibertat de Consciència que garantisca el laïcisme de l’Estat i la seua neutralitat enfront de totes les confessions religioses.”

Res s’ha fet. Ni s’ha promulgat esta Llei ni s’han articulat mesures normatives que garantisquen el laïcisme i neutralitat de l’Estat. El Govern ha incomplit de manera flagrant este punt tan important i necessari. La pervivència de rutines, formes i legalitats de marcat caràcter i privilegi confessional, com si perduraren del nacional-catolicisme, conculquen estos principis. És ja hora de resoldre’ls d’una vegada, més tot i que la seua existència no es correspon amb l’elevat grau de secularització social existent al nostre país i amb el de les societats modernes i democràticament avançades. Una situació que hauria quedat resolta d’haver promulgat la Llei compromesa sempre que el seu contingut resolguera de forma adequada els temes implicats. Però també, en defecte d’això, tampoc s’han escomés de manera particular cadascun dels temes relacionats per falta de la necessària voluntat política, com un altre “deu” d’esta legislatura,

•             Llei de Llibertat de Consciència i Laïcisme de l’Estat. Tema pendent, on el contingut d’una vertadera Llei ha de regular el marc general que garantisca l’exercici efectiu d’estos dos principis, que van de bracet, tal com venen donats el mandat per normatives internacionals i per l’Art. 16 CE. D’una banda, l’exercici del dret de llibertat de consciència per a qualsevol tipus de convicció, no sols religiosa -i, per tant, derogant l’actual Llei de Llibertat Religiosa, superant-la-. Per una altra, articular el mandat constitucional d’aconfessionalitat estatal en el que implica de separació Església-Estat i de neutralitat estatal. La seua promulgació sobre la base d’un ferm contingut progressista hauria d’haver suposat un important impuls en favor d’estos dos principis inexcusables per a una convivència democràtica. Europa Laica disposa d’una proposta integral i articulada per a una Llei de Llibertat de Consciència i Laïcisme de l’Estat.

•             Derogació dels Acords de 1976 i 1979 amb la Santa Seu. Estos Acords són l’element fundacional dels actuals privilegis econòmics, fiscals, educatius i altres que gaudeix l’Església catòlica, si bé el seu desenvolupament es troba enformat en les lleis que els donen cos i que, de manera concorde, deuen igualment ser derogades o modificades (Llei de l’IRPF, Llei de Mecenatge, Lleis d’Educació, …). De manera anàloga cal derogar els acords legislatius de 1992 amb les confessions minoritàries. Esta és una reivindicació que de sempre figurava en els programes partidaris de progrés a més de que fins i tot va ser aprovada per majoria en seu parlamentària en la legislatura anterior, estant PSOE i UP en l’oposició, però que ha sigut oblidada una vegada en el Govern. Asunta clarament pendent, necessari i inexcusable.

•             Assignació Tributària de l’IRPF a l’Església. El Govern ha ignorat les crítiques i recomanacions del Tribunal de Comptes en el seu Informe de 2020 en relació amb el control i transparència de l’Assignació Tributària de l’IRPF a l’Església catòlica, inclosa la incompatibilitat amb les ajudes d’Estat que pot suposar el finançament de TRETZE TV amb càrrec a esta Assignació. El Tribunal cridava igualment l’atenció governamental sobre la indeterminació econòmica que figura en l’Acord amb la Santa Seu sobre que l’Estat havia de col·laborar al “adequat sosteniment” de l’Església, així com amb el compromís flagrantment incomplit per l’Església d’autofinançar-se. Res d’això s’ha fet. L’església segueix sense autofinançar-se i l’Assignació Tributària continua llevant diners públics sense el control i transparència deguts.

•             Exempcions fiscals a l’Església. Cas de l’IBI. Els Acords i lleis derivades permeten que l’Església gaudisca d’una  exempció generalitzada de totes les figures impositives (a excepció de l’IVA, ICIO i algun altre cas menor), sense que existisca una justificació raonable per a grandària privilegie. Cas especialment greu és l’exempció de l’IBI sobre pràcticament tots els béns de propietat de l’Església -i que són moltíssims a l’ésser la major immobiliària privada d’Espanya-. Pitjor encara d’aquells que fins i tot obté rendiment econòmic per tindre’ls llogats a tercers ja que això podria contravindre les ajudes d’Estat prohibides per la normativa comunitària. El Govern segueix sense qüestionar i resoldre esta situació de privilegi que no té cap sentit i afecta greument a les arques dels municipis afectats i als litigis judicials que es cursen.

•             Privilegis multiconfessionals. El Govern ha impulsat una reforma legislativa perquè totes les confessions minoritàries amb notori arrelament tinguen els mateixos privilegis d’exempció fiscal que l’Església catòlica. Un “café per a tots” amb l’argument fal·laç que amb això s’avança en el laïcisme i la igualtat democràtica, quan en realitat el que suposa és una clara reculada en el laïcisme en favor d’una “multiconfessionalitat” de privilegis i una coartada per als quals gaudeix l’Església. Els privilegis no es combaten estenent-los sinó suprimint-los. El món a l’inrevés.

•             Confesionalismo en l’ensenyament. En esta legislatura s’han promulgat la Llei d’educació LOMLOE i la Llei d’universitats LOSU. Ambdues mantenen, per mor dels Acords, una regulació de la presència confessional en els plans d’estudi. La LOMLOE estableix el marc estatal educatiu no universitari, encara que la seua regulació queda oberta a l’atzar de les competències educatives autonòmiques. Manté l’assignatura doctrinal de religió catòlica en el currículum, si bé és positiu que no compute -seria un despropòsit en sentit estricte- ni que tampoc existisca una assignatura espill -també raonable-. Però no hi ha hagut cap voluntat de reduir la càrrega confessional a l’escola portant esta assignatura fora de l’horari escolar, delimitar el paper dels professors de religió, o establir un control real que evite la proliferació d’activitats i simbologia confessional en els centres. Res d’això s’ha volgut incloure en la Llei i que hauria suposat avanços significatius per als drets del menor, la seua llibertat de consciència i el no adoctrinament. La presència de la religió confessional a l’escola és font de discordances i litigis. Situació anàloga ocorre amb la Llei d’universitats LOSU en permetre disciplines i activitats confessionals o anticientífiques en els plans d’estudis.

•             Privatització de l’ensenyament. La LOMLOE i la LOSU segueixen sense tindre com a prioritat una escola i universitat pública i laica, de qualitat, inclusiva i de caràcter universal. En el seu lloc es facilita la proliferació de centres privats, majoritàriament pertanyents a entitats confessionals, ajudats amb subvencions, cessió de sòl públic i beneficis fiscals en detriment dels centres públics. L’ensenyament concertat suposa un clar component de segregació social, ideològica i econòmica. La LOMLOE no ha establit cap mesura per a la gradual supressió dels centres concertats i la seua integració en la xarxa pública, suprimint el finançament amb fons públics dels centres privats amb ideari propi. Per contra, la seua creixent implantació està en mans de les lleis i polítiques educatives de competència autonòmica. Ni tampoc estableix controls efectius per a evitar les quotes “voluntàries” que les famílies es veuen obligades a abonar en els centres concertats. La LOMLOE i la LOSU han sigut una ocasió perduda per a poder avançar cap a una educació pública i laica respectuosa amb la llibertat de consciència i el laïcisme.

•             Neutralitat confessional institucional. Capítol especial és la rutina i comoditat que existeix, amb especial incidència a nivell municipal, a passar per alt la reiterada vulneració de l’aconfessionalitat constitucional i la neutralitat confessional exigible a les institucions i càrrecs públics. Res s’ha legislat referent a això a través d’un Reglament de Laïcisme o similar que respecte tots dos principis en relació amb la simbologia, la presència civil en actes religiosos i viceversa, commemoracions i honors civils, etc. La invasió confessional que sovint succeeix en esdeveniments especials o en els mitjans públics de comunicació, és totalment inadmissible per al laïcisme de l’Estat. Malgrat el temps transcorregut continua estant indeterminat en com es tradueix en la pràctica el mandat de l’art 16.3 CE sobre l’aconfessionalitat constitucional, donant lloc al fet que cada força política, corporació, institució o càrrec públic actue segons i quan li semble, sense que la reiterada vulneració de l’aconfessionalitat siga motiu de crítica o sanció.

•             Llibertat d’expressió. Res s’ha avançat tampoc per a garantir la Llibertat d’Expressió com a element fonamental en les societats democràtiques. No té cap sentit que el Codi Penal mantinga l’art. 525 amb el delicte la “ofensa als sentiments religiosos”, figura ancestral de privilegi confessional i de tipificació indeterminada, que es converteix més aviat en instrument utilitzat per sectors conservadors i fonamentalistes per a acoquinar la llibertat d’expressió i aconseguir, amb suport d’alguna judicatura, sentències condemnatòries en casos de manifestacions artístiques de tota mena o de simple exercici de llibertat d’expressió o opinió. Igual que ocorre amb altres tipus legals per ofenses a “la Corona”. O les limitacions i mesures clarament repressives i sense control judicial incloses en la denominada Llei Mordassa respecte al dret d’expressió i manifestació. Tampoc en este aspecte hi ha hagut cap avanç.

Els punts esmentats suposen un important “deu” d’esta legislatura en seguir sense resoldre, ni tan sols haver-los donat llit, els assumptes ressenyats, quan no per les reculades o omissions.

Per tot això, Europa Laica valora esta legislatura com a fallida en relació amb el laïcisme de l’Estat, denunciant,

–              L’acomodament i l’absència de voluntat política del Govern i de les forces de suport d’investidura per a, una vegada més, ignorar, no considerar prioritari o passar de puntetes a donar resposta a estos temes. Van ja 45 anys des de la Constitució, i ja toca.

–              Els incompliments de les reivindicacions partidàries que queden abandonades en el programa electoral i, més enllà, en el programa de govern i investidura, a diferència de quan s’està en l’oposició. Un comportament enganyós i frustrant, pitjor quan és de les forces polítiques progressistes.

–              I, sobretot, una legislatura fallida perquè havent existit una majoria parlamentària suficient per a poder avançar en este terreny no s’ha avançat en els temes laïcistes de gran importància. Ni en els quals són de competència legislativa estatal ni tampoc per part d’eixes mateixes forces en el marc competencial municipal i autonòmic.

Europa Laica continua reivindicant el dret de la Llibertat de Consciència i el Laïcisme de l’Estat com a objectiu que ens anima com a associació, reclamant-lo a través d’iniciatives d’acció política institucional, activisme social i amb pedagogia i difusió del que això significa. Seguirem en esta obstinació amb independència de quin siga el color del Govern de torn. Perquè estos principis no entenen de colors polítics ja que són inherents a la democràcia i la modernitat alhora que necessaris per a una convivència democràtica en una societat que és diversa. Una exigència que serà molt major si existeix una majoria parlamentària de progrés com a resultat de les eleccions del 23-J.

Nota: Europa Laica ha presentat a les forces polítiques i coalicions electorals del 23 juliol un compendi de punts mínims reivindicatius, que inclouen els esmentats i altres, perquè puguen ser presos en consideració, tant si estan en el govern com si en l’oposició.

Article publicat originalment en castellà a Europa Laica, el 27 de juliol de 2023

Éramos los elegidos del sol

Éramos los elegidos del soly no nos dimos cuentafuimos los elegidos de la más alta estrellay no...

La meua experiència a l’Institut Valencià de la Joventut, 2015-2023

He format part de l’anomenat «Govern del Botànic» de la Generalitat Valenciana durant els uit anys...

10 minuts amb Carla Balbastre

Un espai d'entrevista que neix amb la voluntat de compartir visions i experiències de persones...

La reconquesta son els pares

Vaig nàixer i vaig créixer en un poble andalús fortament imbuït pel nacionalcatolicisme espanyol....
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad