Intervenció de Gerardo Pisarello, en el ple del Congrés que ha aprovat la llei d’amnistia, 30 de maig de 2024.
Gerardo Pisarello. Diputat de Comuns, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i membre del Comitè d’Honor de Memòria del Futur
L’amnistia que avui es votarà aquí és una victòria del pacte sobre l’atropellament. És la possibilitat d’una convivència basada, no en la imposició, sinó en el reconeixement de la pluralitat i de la lliure decisió dels pobles i de la gent del que Espriu deia la Pell de Brau. I és, sens dubte, la constatació d’un fracàs: el d’unes dretes radicalitzades obstinades a utilitzar l’amnistia per a enderrocar al Govern i a la majoria de la investidura i que avui sortiran derrotades.
La llei que avui s’aprova concerneix principalment independentistes catalans, sí. Però el llistat dels quals han estat objecte de repressió i persecució penal abusiva és llarg. Penso en Juan María Atutxa, del PNB. En tantes i tants militants de Bildu, Esquerra Unida, Podemos, Comunes, Compromís, Más Madrid. En feministes, en gent republicana i activistes socials i sindicals de tota mena. Ni tan sols el president de Govern i la seva família s’han deslliurat de la fúria inquisitorial dels qui mai han renunciat a la via del cop tou.
Perquè el que tenim aquí, senyories, no són unes dretes a la Merkel, a la Juncker, disposades a discrepar, però acceptant l’alternança política. Són unes dretes fanatitzades, entossudides a reproduir els modes “mamporreros” del Cardenal Cisneros i de Ferran VII. Són unes dretes fanatitzades capaces d’encimbellar a un personatge desequilibrat com Milei, a una admiradora de Mussolini com Meloni i fins i tot a un criminal com Netanyahu, amb els cadàvers de les nenes i nens de Rafah encara calents.
I si alguna cosa és claríssimament clara, és que, enfront d’aquestes dretes instal·lades en el neofranquisme més descarat, no pot haver-hi vacil·lació. Molts dels destinataris de l’amnistia que avui aprovarem són companys i companyes amb els quals compartim valors republicans profunds. Uns altres han estat i són adversaris amb els quals tenim innegables discrepàncies polítiques i de projecte socioeconòmic. Però tots ells han estat objecte d’una reacció policial i penal plena d’arbitrarietats, que una democràcia decent no pot permetre. D’aquí un objectiu no menor d’aquesta llei: dir mai més a les cloaques i a la guerra bruta judicial, policial o mediàtica com a resposta a demandes polítiques legítimes.
Dir mai més a les porres com a resposta a una multitud pacífica com la de l’1 d’octubre, que només pretenia votar i que va ser apallissada per ordre d’un ministre covard com Juan Ignacio Zoido. Però perquè aquestes actuacions no es repeteixin, l’amnistia no pot ser un punt final. Ha de ser l’avantsala de canvis més profunds.
Per respecte a Montesquieu, cal acabar amb la pretensió de la dreta de controlar al Tribunal Suprem per la porta de darrere o de repartir guies als jutges perquè burlin la llei. Per respecte a Beccaria, no es pot tolerar que una organització falangista, hereva de Fuerza Nueva, com a Manos Limpias, es dediqui impunement a impulsar querelles espúries per a destruir adversaris. Una democràcia decent no pot autoritzar infiltracions policials arbitràries en moviments socials o veïnals o la incriminació abusiva de joves antifeixistes com Adri de Badalona o els 6 de Saragossa.
Una democràcia decent no pot permetre que l’Audiència Nacional actuï com un Tribunal d’Excepció, perseguint directors de mitjans crítics, com es va fer amb Mertxe Aizpurua, o com es pretén ara amb el periodista Jesús Rodríguez, de La Directa.
Molt feble serà la democràcia si queden jutges com el que acaba de dir-li a la jove Àfrica Cuesta que si va perdre un ull per una càrrega policial va ser culpa seva, per haver demanat la llibertat del raper Pablo Hassel. Molt feble seria la democràcia si pandes d’energúmens com els que van intentar rebentar l’obra de teatre Altsasu se sortissin amb la seva al crit de “Guàrdia Civil, dispara tu fusil”.
Anys porta ja el periodista Julián Macías explicant com el PP i Vox subvencionen pseudomitjans i pseudoperiodistes que assetgen i inunden les xarxes amb mentides, com han fet amb Pablo Iglesias i Irene Montero, amb Mónica Oltra, amb Mónica García, amb Ada Colau i tantes més. I si de veritat volem acabar amb això, no n’hi ha prou amb lliurar escaramusses com ho feia Sagasta, de mer progressisme verbal. Cal actuar, i fer-ho amb valentia. Democratitzant l’accés a la justícia, als mitjans de comunicació, acabant d’una vegada amb la maleïda llei mordassa.
L’amnistia que aprovem avui hagués estat impossible sense la persistència de milers de catalans que no han acceptat, que no hem acceptat, lliçons de democràcia dels qui encara sospiren per Franco. I tampoc hagués estat possible sense la solidaritat de molts bascos, madrilenys, andalusos, que no s’han afegit al “a por ellos” perquè sabien que els que s’ oposen a aquesta amnistia són els mateixos que la van defensar pels banquers amics i pels torturadors de la dictadura.
Aquesta és la força social i política que necessitem per a dir no a uns altres “a por ellos” ultres. El que els enemics de la justícia social pretenen perpetrar contra la gent treballadora, nativa i migrant, dividint-la. Al qual ja estan perpetrant contra milers de dones i persones LGTBI, allí on governen PP i Vox. Al qual amb crueltat extrema està portant al genocidi del poble palestí.
Hi ha molta gent que porta anys plantant cara a aquestes injustícies, com el diputat palestí Mustafá Barghouti, que avui ens acompanya i que mai s’ha rendit. Per elles i ells, no podem recular.
Per tot això, senyories, vull acabar apel·lant a la majoria d’investidura d’aquesta Cambra. Aquí hi ha unes forces fanatitzades que ens voldrien aïllats i sotmesos. No els hi ho permetem. Mantinguem-nos diversos però junts en l’essencial, amb lucidesa antifeixista, en peus i amb dignitat.
